“I si escric és per ells, per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim”


“Hi ha en els versos que he escrit, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim…”

Vicent Andrés Estellés

L’estiu, incorporat i interpretat en una escala del món del capital, és l’era del consum, de l’energia cremada, del camp batut, dels cors abatuts i de les festes passades. L’estiu és la joventut arrasada. L’estiu és l’ara, i el després immediat. Les cuques que neixen. Les cuques que, tot d’una moren. Esclafades o abandonades al seu destí. Els moscards de nit. Les mosques de dia. El flit inútil davant la picada executada. La fava. El duralló. I tanmateix, la mort irremissible. De l’èxtasi a l’extinció, sense trànsit. D’eros a thanatos, sense camí. L’estiu és així. El sexe moribund. L’orgasme finit. La mort orgànica. La cuca vivent, la cuca morent. I davant l’èxtasi que s’acaba neix la nostàlgia d’un temps més lent. D’una primavera una incipient, però ja passada. O d’una tardor més lenta, vinent, pacient, però més verda. L’estiu és la sequedat dels camps, la tempesta fugissera i el sol que es tira de bater. La pluja fugaç i el sol persistent. I el groc del rostoll rostit, rústec, rònec. Cansat de la música, de la platja i el para-sol, de la carretera lluent i la festa brunzent, hom retorna sempre, un moment o l’altre de l’estiu, a la nostàlgia del verd, de l’esperança, de la vida lenta i l’abraçada plàcida, de la pell tersa i suau, teba. L’estiu són els grills de Vicent Andrés Estellés, o les cigales, tant és, ja ho diu Llorenç Moyà: “¿Què importa si són grills o són cigales -fosca que puja o claredat que plou- els companys del camí?” La remor de les consciències: l’ànsia del viure a poc a poc contra el desfici de córrer per viure. L’slowlife contra la vida “yuppie”. La calma contra l’estrès. La pell contra els doblers. L’ànima contra la matèria. L’alè contra l’oxigen. I l’aigua contra l’esperit. Canten els grills. Els camps són segats. Les bales gegantines esperen ser recollides per alimentar la tardor i l’hivern, per recordar amb la sequedat de la palla que hi ha una era eixuta que poc o res dóna més que records escàpols. I a poc a poc, s’incorporarà la tardor, era d’humitats permanents i continuades. Fruitarà, rabent, el raïm, i naixerà el vi de la tardor, fosc com una rosa morada, vermell com l’ànima ardent. Abeurats, tornarem a la calma del món verdíssim.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s