Un borrelló de cotó poden ser milions d’estrelles


Els manacorins que comencen a ser granats recorden dels seus anys d’infantesa en Miquel Amer, Llorencí, amb el seu tractoret i el seu remolc repartint llenya. Recorden també l’enginy d’aquell homenet més aviat petit, que per resguardar-se del fred va saldar els darreres d’un renault 5 al tractoret. Ara, l’amo en Miquel ja no fa feina i ha estat delicat de salut, però s’ha refet i ja torna a circular, gràcies, en part, al ioga, “que m’ha ensenyat a tornar a caminar”. Ens veim a ca seva, una casa humil del centre de Manacor i ens refugiam dins una cuina petita on pengen calendaris antics de dones en pèl, entre pols i teranyines.

L’amo en Miquel, vós quants d’anys teniu, ara?

Jo en tenc setanta-nou, faig els vuitanta pel juliol.

Això vol dir que nasquéreu l’any que es va proclamar la república.

Sí.

Visquéreu el moviment, idò.

Sí, però era molt nin i no me’n record, a més que no tenguérem problemes perquè mon pare era un home que mai es va posar en política i no li va passar mai res, i això que quan la cosa bullia estàvem a Son Mas a una barraca que hi teníem, per fugir de les bombes, perquè bombejaven el poble, i nosaltres vivíem a la vila, en aquesta casa que som ara. Per allà passava molt en Joan de Son Perot, que n’hi havia que li deien “es Maton” dels desastres que va fer, i sí, passava per allà, però mai es va posar amb mon pare. Passava i el saludàvem, però res pus. I jo en la política mai m’hi he volgut embrutar, perquè si vengués un moment com el de l’any 36, si entren les dretes lleven les esquerres i si entren les esquerres lleven les dretes. Ara, que s’ha de dir que aquí a Manacor pitjaren fort, perquè tenien els rojos a sa Coma i tenien por que els haguessin envestit. Si els d’en Bayo hagués estat una tropa disciplinada s’hagués menjat Mallorca en un dia.

La Mallorca nacional no estava preparat, per això.

No, per cada soldat de dretes hi havia quatre o cinc rojos.

Heu llegit sobre aquest tema?

Sí, al Perlas y Cuevas, adesiara hi han tret informació.

Coneguéreu en Rafel Ferrer Massanet?

Sí, coincidírem a escola. Ell anava amb en Tomeu Perotí, amb en Femenias que estava a Llodrà.

Fins a quina edat estudiàreu?

Fins al tercer de batxiller, tenia tretze anys. Primer vaig anar a la Salle i després vaig fer l’ingrés per fer el batxiller a sa Torre.

Ha canviat molt, l’educació. Com vos duien, als al·lots?

Tot lo dia hi havia escola. De les nou a la una i de les tres a les set. I els dissabtes també. Hi havia la sala d’estudis, ens guardava don Toni Servera, el director de la música. En Nadal, el padrí del tennista va ser el director que li va anar darrere. Per cert que en Nadal per mi també anava a escola amb en Massanet. Cada assignatura tenia el seu mestre, en aquell temps un mestre guanyava poc. Eren els anys de la postguerra i no hi havia doblers per enmig. De les vuit a les onze feien escola a sa Graduada i llavors venien a sa Torre. A mi a l’escola sempre em va bastar el temps per aprendre la lliçó i fer la tasca que ens donaven.

Vos duien a retxa?

Sí. Que has sentit a parlar d’en Vandellós?

No.

Era el director de l’institut, i veiès si ens duia a retxa. En Vandellós era molt feixista i cada setmana ens feia jurar bandera igual que els soldats i cantar el Cara al sol. Una vegada amb en Toni Senteno no ens havíem de fer rialles un amb l’altre… Les rialles ens escapaven i ell ens mirava de coa d’ull i quan va haver acabat la cerimònia ens digué: “Amer y Binimelis, diez puntos abajo!”. Eren punts de conducta, si et fotien cinquanta punts per mala conducta t’engegaven per dolent, i ens en va davallar deu d’una vegada.

Però no vos pegaren mai?

No. Qui pegava era don Toni quan hi havia molt de trull a la sala d’estudis.

Qualque clatellada?

No. Amb la batuta de la música, un toc a damunt el cap. I qualcun parava el cop amb la mà i el rebia damunt la mà i llavors damunt el cap.

Quan acabàreu els estudis començàreu a fer feina?

Sí, a fora vila. Però en aquell temps no era com ara, deixava. Si tenies set o vuit quarterades ja eres un bon pagès i vivies bé.

I en teníeu?

Sí. Encara la tenc. En vaig vendre un poc per fer aquesta casa nova. Però avui si no tens cent quarterades no hi viuràs. Avui un pagès tot sol conra una possessió. Un temps a una possessió de cent quarterades hi havia cent homes que hi feien feina. Hi havia el pastor, si hi havia egües hi havia l’oguer, si hi havia truges hi havia el porquer, si hi havia quatre o cinc parells que llauraven hi havia quatre o cinc parellers, i el temps d’arrabassar herba, dones a arrabassar herba per dins el gra, i el temps d’aixecar ametles i figues també llogaven gent…

Vós anàreu llogat a qualque banda o fèieu feina a ca vostra?

No, sempre a ca meva. He fet qualque jornal a una altra part. Sempre he fet feinetes, vaig començar a fer cases netes, vaig anar de tares d’olivera… Vaig dur llenya a Can Ribot fins que posaren el gasoil, ara fa devers deu anys.

Cotitzàveu d’autònom?

Cotitzava de foraviler. I feia feinetes d’aquestes. Vaig començar amb el mul a anar de llenya, i llavors vaig posar el tractor. Em vaig haver de treure el permís de conduir, perquè ja s’havia posat sever, però no tant com ara.

Havien de menester permís, per menar tractor?

Sí, el de tractorista, però el qui em va ensenyar, que era en Biel Fil, em digué “et convé treure’l de cotxe, perquè amb el de cotxe podràs menar tractor, però amb el de tractor no podràs menar cotxe”, i va tenir raó. De totes maneres, vaig anar molts d’anys amb bicicleta, fins devers els cinquanta-cinc anys, que vaig començar a trobar les costes feixugues. En bicicleta he estat per tot Mallorca, anava amb son pare de na Fullana, la ciclista, amb en Jaume Bala, vaja, amb llorencins.

Perquè a vós vos diuen en Miquel Llorencí, per què?

Ma mare era llorencina, encara que jo sempre he viscut a Manacor.

Hi ha gent que vos diu en Miquel Circula.

En Joan Batlet era el qui em va ensenyar de glosar. Ell me’n feia, i jo li contestava i així com practicava em sortia més ferest i més aviat, i va arribar que hi dúiem la conversa, glosant, jo i ell. En Joan tenia un germà, en Toni, que també glosava, però era més lent, havia de cavil·lar més per fer-la, però tenia més bona veu. Aquest Toni sempre començava amb el mateix mot: “I jo t’he de contestar ben prompte llampant i clar”. I jo li vaig arribar a posar en Toni Llampant. I com que jo al mul, per fer-lo partir li deia “circula” ell em va posar en Miquel Circula. I per fer-lo aturar li deia “alto”, perquè l’stop encara no s’usava. Als soldats els deien “marxen” i quan s’havien d’aturar “alto”.

El féreu, el servici?

No, em tragueren per fill de viuda.

El vostre pare va morir jove.

Sí, tenia cinquanta-dos anys, i tanmateix també m’hauria tret per seixantí, mon pare.

I en Batlet com vos va ensenyar de glosar?

Ca, i amb això basta practicar. És com en qualsevol cosa, si allò te tira hi tendràs paciència per practicar-ho. Un home que no li tira el glosar no hi tendrà paciència allà cavil·lant a veure si li surten aquells mots o no. A Manacor, n’hi ha molts de glosadors, però per sortir a un públic no pots ser lent.

M’han dit que no fa gaire anàreu al Port, a glosar.

Sí.

I que vàreu agradar molt i glosàreu amb els bons, amb els professionals.

El professional avui dins Mallorca és en Campantes, que ja està a punt de retirar-se, perquè té vuitanta-dos anys. El millor avui és en Mateu Xurí, que els és superior, als altres, que el segueixen perquè ha de menester un contrari, però ell els du un avantatge. Li surten tot d’una i té molt bona entonació. Amb na Pipiu ens en vàrem dir un parell, però de granades, de pornografia, em va dir que tenia la perdiu morta.

Heu estat sempre fadrí.

Sí, i sense compromís.

Com així, un home que ha anat tan per enmig com vós?

No m’ha interessat, avesat a viure tot sol com estava. No és que no hagi tengut ocasions… Ca, i un home quan es vol casar basta fer una mamballeta i te’n compareixen més que mosques davant un plat de mel.

D’on vos neix l’interès per l’astronomia?

De nin ja m’interessava. Mon pare ja em deia: “Tu seràs astrònom”. A ell li agradava, parlava del cometa Halley.

De noms mallorquins d’estels, en deveu saber…

En sé un parell: les Tres Maries, que són el cinturó del gegant d’Orió. També hi ha els Deiols, que són els Bessons. Hi ha les Cabrelles i l’Estel de l’Alba, que és Venus, que surt una temporada quan el sol surt, això depèn de si està a un costat o a l’altre del sol.

Quina és la raó d’aquest interès que teniu?

Quan ho has provat, quan veus aquesta immensitat, tens curiositat per anar a desxifrar aquest misteris que hi ha allà dalt. Veuràs una nebulosa com la d’Andròmeda i veuràs un borrelló de cotó, però si et fas a la idea que just és un borrelló de cotó no hi perdràs temps, però si penses que allò són cent milions d’estrelles ja t’hi atures una estona. És com si veus una serralada d’enfora, que et pensaràs que només és una pedra. Si mires els estels amb un telescopi al cap d’una estona veus més detalls que de tot d’una, i així com agafes afició n’aprens més detalls.

Amb el telescopi, què feis, descobriu o remirau?

Remir, perquè el que puc veure ja està descobert.

També mirau el sol. Voleu dir que canvia d’un dia per l’altre?

I tant, veus taques, flamarades, protuberàncies. Les flamarades que guaiten part damunt el disc solar es diu protuberància. Les flamarades de dins el disc les veus negres i es diuen filaments. Això passa perquè cada onze anys el sol té la particularitat de canviar les polaritats magnètiques, que es giren. Quan hi ha aquest canvi hi ha més incidència de taques.

Hi ha hagut aquest canvi de polaritat ara fa poc?

Escolta… aquests dies he vist una taca molt grossa i moltes protuberàncies.

En preneu nota, de tot això?

De les taques, així mateix sí. Els faig una foto amb el telescopi, i apunt el dia. Però de la fotosfera. El que veim amb la vista, és la fotosfera, que és la part més il·luminada. Part damunt la fotosfera hi ha la cromosfera, que no la podem veure perquè la fotosfera ens enlluerna. I part damunt el limb, que són les voreres del disc del sol, hi ha la cromosfera, que té deu o dotze mil quilòmetres de gruixa. I això ho has de mirar amb uns filtres especials que deixen passar la claror de l’hidogen i aturen les altres.

Els teniu, aquests filtres?

Sí, i molt que em varen costar. Si mires la fotosfera, necessites un objectiu de qualitat que tregui el cromatisme, que passin els set colors de l’espectre lluminós, el vermell, el groc, el verd, el blau, l’anyil… Ara bé, per mirar amb el filtre d’hidrogen, no hi ha cromatisme, perquè només en passa un, de color.

Aquest filtre deu protegir la vista, també.

No. N’hi ha dos. És un filtre com el dels saldadors. I per mirar la cromosfera a davant has de tenir un reductor d’infrarojos i a darrera un d’hidrogen, que és el que val molt, i és petit, perquè només fa devers tres centímetres d’ample, i el d’infrarojos en fa devuit.

La lluna, no la mirau tant.

Sí, també la mir. Tenc qualque foto bona. En pots veure molts de detalls. Si ho haguessis de dibuixar tot ben granat no et bastaria tota la nit. Hi ha qualque cràter que hi veus muntanyes, serralades. Quan la lluna dóna molts de detalls és quan hi surt el sol. Amb la lluna plena no hi ha ombres, la llum és massa frontal i no hi veus gaire detalls. Veus unes retxes lluminoses als cràters de Copèrnic i de Tycho, perquè són de formació més recent, i el que s’ha escampat amb l’explosió de qualque meteorit encara no ha agafat el color de vell, encara és lluent. En canvi hi ha cràters que fa tres mil milions d’anys, que estan fets.

Vós pensau que nosaltres som molt fràgils i que ens podria pegar un meteorit i fer-nos desaparèixer?

Ens podria pegar, emperò si repasses la història tampoc no peguen tan arreu com ara això.

Els planetes del sistema solar i els seus satèl·lits també els observau?

Sí, perquè els tenim molt a prop. Mires Júpiter i li veus les bandes, a Mart li veus els pols. Mirar Mart és igual que mirar la lluna a simple vista, o la meitat més gros si trobes un vespre que pots donar augments. Ara bé, els telescopis a damunt la Terra tenen un límit, perquè l’atmosfera produeix turbulència.

Heu estat a Costitx? Us agrada com està muntat?

Sí, hi he estat. Però allà no miren, allà està tot robotitzat, va tot per ordinador.

Amb el Club Newton feis observacions conjuntes?

Cada mes.

Com ho feis? Els vostres telescopis són portàtils?

En tenc dos de dedicats al Sol, per no haver de baratar filtres, per llevar feina i perquè no em caiguin, perquè l’òptica no es pot tocar mai amb la mà. En tenc quatre que funcionen, un dels quals pesa quatre o cinc quilos i és portable.

No heu pensat mai d’escriure el que sabeu?

Així mateix em feren preguntes sobre això. En tenc un llibret. El que he escrit sobre astronomia ha estat sempre sobre cometes, el Halley, el Hale-Bopp o el Hyakutake.

Pensau que la posició dels astres pot tenir incidència damunt les nostres reaccions?

Jo crec que sí. Hi ha atracció i repulsió. La gravetat és una atracció. Si ens mires a nosaltres, som un microcosmos en miniatura, perquè l’àtom és un sistema solar en miniatura, i sí, així mateix ens poden influir, els astres.

Molta de gent se n’ha aprofitat, falsos astròlegs… Però qualque cosa de comprovable hi deu haver.

Clar que hi ha qualque cosa. Jo d’astrologia no en sé perquè no n’he estudiada. Però si ara mires la lluna i el sol… quan és lluna nova, no veim res de lluna, i és perquè la lluna està entre la terra i el sol. Això vol dir que la lluna i el sol estiren del mateix costat, i això provoca les marees, i als grans oceans com l’Atlàntic la mar s’arriba a alçar un metre. I quan és lluna plena, la terra està entre el sol i la lluna, cada un estira per cada banda. I això que passa amb la lluna també passa amb les dotze constel·lacions de l’equador celeste. L’astrologia estudia això i diuen que això ens influeix.

Totes les tradicions de la pagesia sobre la lluna també deuen tenir part de ver…

Podria ser. Mira, hi ha hagut temps que la ciència anava més avançada. Qui ha duit el puta retrocés de la ciència sempre han estat les religions. Ja abans de Crist, Eratòstenes, un filòsof d’Alexandria, ja va veure que la Terra era rodona. Va posar un pal a Alexandria, i un ajudant seu, vuit-cents quilòmetres més al sud, cap a l’equador. Miraren quina ombra feien a la mateixa hora i el que no estava tant a l’equador va fer més ombra que l’altre. Però les religions no ho deixaven publicar, com va passar amb Galileu, que va ser el que va emprar el primer telescopi. Va veure que la terra era rodona, i que no era el centre de l’univers i va dir que era la terra que voltava el sol i no a l’inrevés. Tot això li feren desdir en públic. No el mataren perquè era un savi que tenia molta fama dins tot Europa. El passaren per malalt, li posaren dues infermeres, que eren dues monges que li feien d’espia perquè no pogués dir el que li havien fet desdir. Així i tot va poder filtrar els seus papers cap a Holanda perquè es divulgassin els seus coneixements.

Què en pensau de les religions?

Sempre han duit endarreriment. Totes, tant la catòlica, com la dels moros, com les paganes precristianes.

No us considerau creient.

No. Ara bé, no et neg un possible esperit universal. Però no em demanis com és perquè per comprendre un altre déu seria necessari ser un altre deu. Els nostres sentits no estan preparats per entrar dins la ressonància espiritual. El que veuen els místics, que estan tan espirittualitzats, està dins el pla material però crec que veuen la matèria amb una freqüència molt més alta que nosaltres. I aquesta pregunta de si crec en déu, no es pot contestar amb un sí o un no. Crec en déu, en el que no crec és en el pallasso que les religions han fet de déu.

Sou materialista? O més espiritual?

Ni una cosa ni l’altra. La bíblia té els seus errors però també dóna bones ensenyances. Però és igual que menjar un peix: has de saber triar la polpa i tirar l’espina. Un home que no està preparat per llegir aquests llibres, o queda fanatitzat o no creu.

L’església ha duit les regnes de la societat. I ara sembla que les ha perdudes i pareix que tot va deixat de la mà de déu. Ens falta una espiritualitat…

El que és necessari és que hi hagi consciència social. Els maoistes et diuen que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú, i jo també dic el que no vulguis per a ningú no ho vulguis per a tu.

Acabam la conversa i pujam al sòtil de can Miquel. Pujam una escala que mena al primer pis. D’allà, pujam una altra escala de fusta (“puja per aquí alerta a pegar a damunt si ets més gran, jo no hi peg perquè som més baix, però un gran hi ha d’anar alerta”) i sortim a un sotilet amb tres telescopis i un sostre retràctil. El forat de l’escala és el més reduït possible, per tenir més espai a dalt. En Miquel ha manipulat els telescopis per poder-los manejar amb més facilitat. A mà dreta del sotilet, un portalet mena al terrat, on s’hi va construir una cúpula “per protegir el telescopi de la rosada”. El vespre està tapadot i no miram estels ni lluna, però quedam que un dia que estigui més clar ens tornarem a trobar per observar protuberàncies al sol, cràters a la lluna, nebuloses, planetes… Serem una busca dins la immensitat, serem un estel dins un borrelló de cotó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s