Jaume Santandreu: “Des del sexe l’home ha de fer les dues coses més essencials de la seva vida, que són estimar i crear”


Ja el títol del teu nou llibre presenta incògnites. Què significa Llobacarda? Què es pot llegir dins aquest títol?

És el nom d’un card, no gaire conegut amb aquest nom, però resulta graciós com passa en moltes de paraules que quan acudim al seu equivalent en castellà ens sonen molt més. En castellà, llobacarda és cardo borriguero. És un card blanc que punxa molt i entre tots els cards (la història passa a Sant Llorenç) vaig elegir el de llobacarda perquè dóna molt de joc. “Lloba” és la sotana d’un capellà, i també la femella del llop.

“Lloba”, com a sotana, forma part de l’argot dels capellans? O era una paraula d’ús popular?

Sí, però la gent també ho deia, i fins i tot crec que tenia equivalents dins la part civil, la paraula “lloba”. Nosaltres dúiem sotana i dúiem lloba. La lloba és un vestit més humil que la lloba, que és més humil que la sotana, que la duies pel carrer. Per ca teva duies la lloba.

I quin origen té?

No ho sé exactament. Però era un vestit telar. Les gonelles de la marededéu de vegades també es diuen lloba. És un vestit d’una sola peça. Però després, per aclarir un poc, perquè el lector no et tiri el llibre pel cap des del primer moment, hi ha el subtítol que ho aclareix tot: “Confessions d’un capellà terrol”. “Confessions” ho entén tothom, “capellà” també, però “terrol” ja ve un poc de nou. A nosaltres a Manacor no ens hi ve gens. Però no podia posar “terròs”, perquè és despectiu. I per posar un “capellà pàgès”, don Martí no era un capellà pagès, perquè els foravilers no són pagesos. Pagesos per exemple ho eren la família de mossèn Alcover, que és una categoria forta, poderosa, que ha demostrat a través de la història, a través de la guerra civil, que tenien les armes, i no només els doblers. I “terrol” ve de terra, de tal forma que molts recordaran, si ho demanen als seus pares o als seus padrins, que hi havia uns ocells del color de la terra que feien els nius en terra que es deien “terroles”.

I com surt la idea o la necessitat de fer aquest llibre?

És un deure que sentimentalment vaig contreure amb aquest home. Don Martí Rosselló va ser rector de Son Carrió en el moment del desembarcament d’en Bayo, i això em feia tornar una mica arrere, perquè ell va participar amb els falangistes, i ell era molt falangista. Com a compensació l’enviaren de vicari a Manacor, i hi va tenir molt d’èxit. En aquells moments hi havia don Montserrat Binimelis, Barraquetes, de rector. Don Martí va tenir molt d’èxit amb les dones, no és que fos un capellà plantós ni res de tot això, però vaig demanar a don Bartomeu Munar a veure què va passar amb don Martí i em va dir “feia massa olor de mascle dins aquella sagristia”. L’església de postguerra va ser feixista, però també va ser molt misògina, com ho continua sent ara. En aquell temps hi havia abusos sexuals en el col·legi de La Salle ben demostrats i ben segurs, hi havia capellans que s’entenien amb jovenets, i mai varen dir res de tot això. Però tot d’una que hi entrava una dona, tot d’una es prohibia. Ara passa el mateix: aquest cas que fa trontollar la tiara de Roma és perquè ell, el papa, no va deixar que engegassin un capellà pederasta de nord-amèrica.

Sí, ara diuen que el problema dels pederastes és que són homosexuals…

sí, ara hi han afegit això. I això sí que és per matar-los, han posat el ventilador a la merda i n’escampen pertot, perquè estan molt estrets. Però és graciós perquè tot d’una que un se n’anava amb una dona el treien fora de l’església. Si estava amb infants no passava res. Idò bé, amb aquest home, els capellans d’aquí l’acusaren del pitjor que hi pot haver, que és de sol·licitació en el confessionari, valer-te del confessionari per quedar amb una dona, i això està molt penat. El bisbe Hervàs, sense encomanar-se a Déu ni a santa Maria, va castigar aquest homenet que se n’anàs a ca seva a Sant Llorenç i només tenia una hora el dematí per anar a dir missa a ca les monges i un permís per triar un confés per confessar-se. I ell, amb tota la humilitat, se’n va anar a ca seva i va començar a cultivar la terra. I és l’estampa que recorda tothom: vestit amb la sotana, llaurava, cavava llobades, batia. Una de les coses que m’han fermat més a aquest home és la història que em contava mon pare que quan anava a batre amb la batedora d’en Campandes el trobaven fent feina.

I feia feina a fora vila per pura supervivència.

Sí. I és molt diferent, perquè jo em vaig fer capellà obrer, però per lluita. Un capellà obrer és com un títol gloriós, però un capellà foraviler… Al cap de molt pocs anys, canviaren el bisbe Hervàs i dugueren el bisbe Enciso, que el va perdonar tot d’una i el va deixar de vicari de Sant Llorenç, però sent vicari de Sant Llorenç, ell va continuar. Record, i és el vincle més fort que he tengut amb ell, molt fugaç, però molt fort, record quan vaig anar a Sant Llorenç a Flor de Card per presentar “Dos pams d’home” i “Nu” i vaig llegir allò que “l’infern és un invent dels sàdics i un negoci rodó per als mercaders de por” i hi havia els Palerms de Son Servera que cantaren cançóns fetes damunt aquest llibre. Quan ell ja se n’anava, amb boineta i nas afuat, magrel·lo, vaig anar a agrair-li la seva presència i em va dir una frase que em va quedar gravada per sempre: “Benaventurat vós, que heu tengut coratge de dir el que vos sentiu, i no com jo que per salvar la pell he hagut de dir moltes mentides damunt la trona”. Però clar, la seva vida dóna per a una homilia, per a set o vuit pàgines. Però es dóna la coincidència històrica que el temps que ell estava castigat, mossèn Salvador Galmés, aquest monstre de la nostra literatura, l’escriptor més bo de Mallorca i de part de les lletres catalanes, estava pràcticament agonitzant a ca seva en un estat bastant llastimós, perquè havia quedat cec d’un ull, l’altre ull li havien d’alçar la parpella amb un esparadrap, totalment sord. I don Martí el va elegir com a confés. Com que no es podien entendre parlant, don Martí escrivia les confessions i les hi duia cada mes.

En forma de carta?

En forma de confessió. Començant amb “Pare, jo m’acús…”. Una novel·la sol ser una història que li canvies els noms. Madame Bovary segurament era una veïnada d’en Flaubert, i li va canviar el nom i va quedar beníssim. I jo ho faig a l’inrevés. Don noms propis. Tots els noms que hi surten són autèntics: el capellà Vives, en Barraquetes, mossèn Galmés, mossèn Alcover… La història d’aquest homenet donava per molt poc, però vaig pensar que em serviria de finestró per guaitar a la història d’un moment de l’església de Mallorca molt fosc, molt fort, però el finestró era petit i quan vaig descobrir aquesta coincidència els vaig fer entrar tots dos. I és una contemplació no d’un finestró si no des de la balconada dels mossens. L’església tenia una balconada magnífica d’homes forts, literats, il·lustrats: mossèn Galmés, mossèn Alcover, mossèn Costa i Llobera, mossèn Riber. A Manacor encara hi hava trenta capellans, només a l’església gran. L’enveja als capellans era molt forta. També hi havia una lluita soterrada a mort entre requetés i falangistes. Però part damunt tot el que jo pretenc és una obra literària. No és una història ni un assaig.

I quina és la lliçó d’aquesta obra? Hi ha diferents fronts oberts? És una crítica a l’estament eclesial d’aquell moment? És una reverència als homenots de l’església d’aquell temps? És una crítica a la repressió de l’església envers tots els temes relacionats amb la carn i el sexe?

S’hi pot llegir tot això i molt més. Jo no faig una novel·la de tesi. Com a bon predicador, les meves novel·les eren de tesi. El meu sistema d’un temps era de predicador, de voler demostrar per exemple que “un coix que camina camina més que un que camina bé que està assegut”. I a partir d’aquí faig moure el personatge perquè el lector en acabar el llibre vegi la tesi ben oberta i demostrada. Aquí no. He progressat molt més. És simplement una història. Tothom en traurà el profit o les conclusions que vulgui. De totes formes, la meva intenció és fer justícia històrica. Aquests dies pròxims al catorze d’abril duc una obsessió: veig que lluitam molt per recobrar la memòria històrica, que és un fet intel·lectual, que es recorda en un llibre. Però no ens podem conformar amb la memòria històrica, hem de lluitar per la justícia històrica. Si amb el Moviment ens haguessin robat ca nostra, ara en podríem parlar. Però jo el que vull és que em tornin ca nostra. I la justícia històrica és totalment impossible perquè comanden els mateixos. Els bons no són els qui ho fan bé ni els legals. Els bons són els que guanyen. I com que guanyaren ells, ells continuen: l’església és la mateixa, el rei el va posar en Franco. I l’església no ha demanat perdó de res, i en va fer moltes de grosses. I quan veus que l’autoritat no fa justícia, no et queda més remei que fer-la tu pel teu compte. En aquest llibre hi ha un intent de fer justícia històrica amb aquest homenet retornant-li l’honor d’una forma o una altra. En política, mentre no hi hagi una ruptura, no hi haurà justícia històrica. Això només serà possible el dia que guanyem nosaltres, que guanyi la república. Per això la memòria històrica és purament testimonial. I són copets de justícia. Per exemple, a Manacor hi va haver una injustícia molt forta a ca mossèn Alcover, perquè hi desheretaren el germà major, n’Andreu, el germà major, perquè es va casar amb una al·lota bona al·lota, però pobra, i quinze anys més jove que ell. El desheretaren perquè s’havia casat amb una pobra i perquè s’havia deixat dur per la concupiscència, perquè no s’havia casat per tenir al·lots sinó perquè aquella femella era bona. S’ha fet tan poca justícia històrica amb aquest home que ara l’Ajuntament quan ha de convidar qualcú de la família Alcover mai convida els fills, els néts o els renéts de n’Andreu, sinó els néts d’un altre, que són els dels Cabanells, que són els que profanaren can Alcover. Els descendents de n’Andreu són els Cirgues, descendents del profanat, del desheredat. I aquí cont tot això.

L’excusa per partir en el llibre és el sexe. Què significa el sexe per a l’espècie humana? De vegades sembla que tot gira entorn dels doblers i del sexe, que mouen el món. És el més important de la vida? És una part més?

Vist des de l’home mateix, el sexe és una part essencial de l’home, de tal forma que jo no seria partidari de l’afirmació d’en Freud quan diu que el sexe ho és tot, però sí del catecisme holandès quan diu que el sexe influeix en tot. Des del sexe l’home ha de fer les dues coses més essencials de la seva vida, que són estimar i crear. Sense sexe no hi ha estimació i sense sexe no hi ha creació. El sexe és l’essència de l’home, hi és essencial.

I per què aquesta obsessió de l’església amb el sexe? Per controlar l’amor? Per controlar la creació?

Clar. Perquè l’església va passar de ser alliberadora a ser dominadora. I perdona que ho digui amb mala criança: per dominar un home no hi ha com agafar-lo pels ous. Com que és la part més sensible, que l’home conserva amb més honestedat i amb més pudor, l’església ho aprofita per dominar. I per tenir els capellans dominats els ha agafats pel sexe. I l’església morirà pel sexe. Amb la mateixa arma que mata, amb aqueixa arma morirà. O l’església canvia totalment o l’hauran de fer desaparèixer com una secta maligna, perquè en aquests moments, tot el que predica l’església sobre el sexe va contra la ciència moderna. És com si digués a en Galileu que la terra no es mou. I ara arribats al segle XX, amb el gran descobriment del sexe, l’església s’ha tancat en banda. Per molt que vulgui en Benet XVI, ell existeix perquè un home i una dona pegaren un “polvo”. Venim del sexe i vivim pel sexe i des del sexe. En el sexe la cosa està molt clara: ni reprimit, ni depravat.

Però aquest pudor, ja hi era abans del cristianisme…

Sí, clar. Però es coneix que antigament hi havia més llibertats. Hi ha hagut civilitzacions més avançades, com els grecs, els inques. Però repetesc, ni reprimits, ni depravats.

Però això és elàstic. La moral l’estableix cada civilització.

Però ara vivim en una moral personalitzada. L’ideal del sexe és no ser reprimit ni depravat. Un exemple de la repressió, que et mena a ser fals, hipòcrita i reprimit és l’església. Però també jo admet que hi pot haver una depravació dins el sexe.

I de fet, els extrems es toquen: de deu vegades nou, un repressor és un depravat.

Hi ha un exemple que també costarà molt a l’església. El fundador dels Legionarios de Cristo, en Marcel Marciel. Tot i ser fundador d’un grup més poderòs que l’Opus, s’ha descobert la seva vida. Resulta que aquest home era pederasta, abusava dels seminaristes i tenia fills per aquí i per allà, i llavors anava a veure el papa i li aconsellava que dormís en terra i es donàs disciplines. La repressió del sexe et pot dur a aberracions molt grosses. Hem de seguir aquell sant pare que deia que “no ens hem d’avergonyir de parlar d’aquelles coses que déu no es va avergonyir de crear”. Una de les poques justícies que hi ha en el món. Amb tots els milions del món, un home ni amb… viagra es diu?, encara no n’he haguda de fer servir mai, enravana, mentre que un pobre desgraciat es fa una palla davall un pont i té una felicitat que no té ningú. Seguesc pensant que la bondat està en el cor i el gust enmig de les cames. Els pagesos deien que “dels pecats de la perdiu nostre senyor se’n riu”.

És un mal de les religions monoteistes?

És un mal de tots els dominadors. En Franco era més repressor que qualsevol. Pensa que en temps seu els homosexuals estaven sotmesos a la llei de vagos i maleantes. Feren una batuda a Manacor i un manacorí i un parell més hagueren de passar tres anys al penal de Santa Maria. El dictador sempre és més repressor que ningú. Però si ets un repressor absolut, en nom de déu, és quan ho reprimeixes tot. I això surt en el llibre: tots els pecats tenen parvetat de matèria, això vol dir que tots tenen tres categories diferents: falta, pecat venial i pecat mortal. El sexe és l’únic pecat que no té parvetat de matèria. El més petit mal pensament és pecat mortal. Jo un dia li deia a don Llorenç, els reprimits sou supereconòmics, per anar-te’n a l’infern dient mentides, has de dir més mentides que déu. I amb un simple mal pensament ja has guanyat l’infern. Un home que és lliure en el sexe no el dominaràs amb res. L’Opus té gent externament molt preparada, però tenen un sexe infantilitzat. Si són capaços de dominar un metge, només ho poden fer pel sexe. La llibertat ve pel sexe. I el sexe no és només el coit, hi ha una gamma infinita de sensualitat, la tendresa… Quan mires una persona, des de la primera persona, tens una atracció o una repulsió sexual. És el seu cos, tenim un cos. Quan Jesús va fer el signe de l’eucaristia, el més important, no va dir “menjau, això és la meva ànima”, va dir “menjau el meu cos”. Un cos sense sexe és com una pepa.

Per què l’església és ara buida d’aquells grans homenots literaris que anomenaves: mossèn Alcover, mossèn Riber, mossèn Galmés, mossèn Costa i Llobera…?

Històricament hi hauria moltes explicacions. Podria ser un cop de sort. Però també n’hem de fer una lectura sociològica. Pensa que nosaltres, i quan dic nosaltres vull dir la teva generació, no la meva, som els primers que tenim una mitjana universitat de Mallorca, i no hi ha totes les facultats. Per poder estudiar, un temps, només ho podies fer si sorties fora. L’església, en aquells moments de la història del llibre, tenia cinc o sis seminaris a Mallorca equivalents a cinc universitats. Mossèn Galmés o mossèn Riber traduïen del llatí o del grec com jo puc traduir del castellà. L’única sortida que tenien els pobres cap al món de la cultura era fer-se capellà. A més, el pagès de cada possessió havia de tenir un fill capellà. Quan jo era jovenet hi havia el capellà de les Pastores, el de Son Mesquida, el de Bellver, el de Son Fangos… Els nobles no estudiaven, eren malfeiners i vivien de rendes. En Verga va dir que “això de la literatura i de l’escriptura és cosa de capellans i xuetons”. Qui anava a veure mossèn Galmés? En Forteza-Rey. I això és l’explicació sociològica. Igual que també en té una el fet que molts d’homosexuals es fessin capellans. Sociològicament la teva vida quedava explicada: quedar fadrí sense casar-te, sense veure dones, però en canvi, deies “som capellà, no puc”. I hi ha una altra cosa molt curiosa: en Costa i en Galmés anaren a estudiar a Barcelona i varen dur el català dins el cor. Mossèn Alcover era llicenciat en teologia, però a València, i ja no duia el mateix patriotisme. I altres eren de Madrid. Mossèn Riber va ser el primer mallorquí de la Reial Acadèmia Espanyola. Mossèn Alcover va lluitar molt, perquè tenia bo amb el rei, perquè la RAE tengués una cadira per a les llengües regionals, que deien llavors, i ho va aconseguir, cregut que ell seria el primer que s’hi asseuria. Però els enemics, que en tenia molts, es mogueren de manera que ho va ser en Riberet. I mossèn Llorenç Riber era de la Reial Acadèmia Espanyola. Hi havia un moviment acadèmic molt gros. Per exemple, l’arquitectura. I això era una curolla molt grossa de mossèn Alcover. Hi havia dues tendències molt clàres en aquell temps, els partidaris d’en Maura, germà d’Antoni Maura, que va ser rector del seminari, i que tendien al gòtic, i els de n’Alcover, que tendien al romànic.

Quin pes té la dona dins la novel·la?

Molt. Jo crec un poc en allò que deia en Miquel Àngel Riera, que cada novel·la ha de ser el retrat d’un personatge. El que sí que és segur és que aquest personatge, don Martí, tenia dos trets dels quals no es podia desfer: un temperament molt fort, que el va dur a pegar dues galtades dins la sagristia a un dels seus acusadors, que era don Guillem Grimalt; i l’altre que era femeller, i jo no ho puc obviar.

Però com hi surt, la dona, dins la novel·la?

Hi surt primer perquè ell continua. Però després ell s’enamora de la neboda de mossèn Galmés, i és quan es comença a sentir-se digne, perquè comença a estimar una dona. Ell sempre les havia posseïdes, però mai les havia estimades. La dona hi té un paper molt important, igual que sa mare. Hi ha la dona tendra, guapa, que era la neboda de mossèn Galmés, i també hi ha la dona com a necessitat de sexe. Hi surt la dona-mare, la dona-amor i la dona-sexe.

I amb una relació sexual sense amor, queim dins aquella depravació de què parlaves?

No, no. Només hi ha una manera de ser depravat que és convertir-te en un drogoaddicte del sexe. Fer sexe sense amor és igual que prendre una copa de xampany, perquè el sexe és una necessitat. Comences a ser un depravat quan perds la teva llibertat i allò et domina, sigui el sexe, l’alcohol, la droga o el poder. El sexe sense amor ha d’existir perquè és una necessitat corporal. Qualque dia jo menj sense gust, perquè és una necessitat. El sexe sense amor és com pa eixut, però els qui diuen que mai han menjat pa eixut és que no saben què és fam. I tot aquell que dignament et serveix sexe és un servei que et fa, com si t’atures a Es Cruce a dinar. Allò dolent d’un alcoholitzat no és el vi, sinó la dominació que exerceix el vi sobre ell. Però si tu, pel que sigui, des del sexe solitari a anar amb una persona i ajudar-la a sobreviure i a donar-li un jornalet, tot això és tan digne com anar a menjar un menú. Has de sobreviure i això s’hauria de fer amb naturalitat. Ara, que el sexe et pot llevar la llibertat, sí. Si només vius pel sexe, sí. Com te la pot llevar el poder, o els doblers, o la feina. Però el sexe és una necessitat tan natural… que les cultures més civilitzades ho contemplaven com un servei normalíssim. Ara, el pudor hi continua sent. A Can Gazà he aconseguit que dinem junts, que xerrem, que sigui autogestionat, però no hi ha manera de saber com s’arreglen. I jo record que fèiem unes reunions amb uns capellans preciosos que ens anomenàvem Capellans Obrers dels Països Catalans. I cada any proposaven un tema. Jo cada any proposava el mateix: per què no ens contam com ens arreglam? I no hi havia manera. I demanava, però “com t’ho fas?”, “com arregles aquest tema?”. I un va dir per què no feim “la relació del capellà amb la dona”, i jo vaig dir “això no em serveix de res, perquè a mi m’agraden els homes”.

Però d’on neix aquest pudor?

L’home es forma per la genètica i els dos primers anys de vida. Tots som fruit d’un ou i d’una primera educació. I això és definitiu, tota la resta és emblanquina façanes. La genètica la dus tota la vida, la intel·ligència, el físic. Però els primers anys són els que et formen. I diràs és que “jo mai li he parlat del sexe”, però li has rentat el cul, i no el deixes anar brut, i no el deixes tocar el “pito”, ni deixes posar el dit dins la poma a la nina. I no ets un reprimit, no vas a l’església, ets un liberal, però dus l’al·lot com el duien les padrines fa cent anys. “Això no es diu”, “això no es fa”, i no són les beates, és absolutament tothom. I no hi ha cap al·lot que no dugui paquet, i que no dugui més de dues hores la merda aferrada al cul. I l’al·lot s’avesa que allà passa cosa, com s’avesa que de la boca li ve un gust, perquè hi entra el menjar, el biberó, però pel cul li ve el disgust, plora quan el canvien… I quan l’al·lot té tres anys… morta, ja no hi ha res a fer. I tothom va tapat. La cara sempre destapada, però el sexe tapat sempre. I llavors vas contra la cultura que posa un vel per tapar la cara.

Però històricament aquest pudor és mil·lenari…

Més repressor que el poble jueu no hi ha ningú, i fa quatre mil anys. Quatre mil anys de repressió, nosaltres no venim del camasutra, venim de la puta bíblia de Cristo. Estam parlant dos occidentalets. No hem nascut a la selva d’Àfrica, ni hem estat mai dins una civilització com la Índia. Les tres religions monoteistes neixen del mateix. Els jueus, els cristians, que diuen que perfeccionaren la bíblia amb els evangelis, i després vengueren els mahometans, que també són de la bíblia.

I per acabar, en una pinzellada de dos minuts, tens res preparat per publicar aviat? Novel·la, poesia, contes…

Em costa molt l’escriure. Els llibres són com fills, i cada vegada els tenc més clars, em costa comanar-los, tenir-los. No vull dir que no en tengui un altre, perquè és un plaer extraordinari tenir un fill, però si això va bé, m’animarà… però vaig molt lent, perquè per exemple en aquest llibre hi ha una literatura molt cuidada, això no és una rondalla. El meu referent en aquesta història és mossèn Galmés, jo si un dia pogués escriure com ell va escriure Garriguer d’Infern ja no escriuria res més. És una obra definitiva, per a mi, per a mi i per a la crítica. I amb aquest llibre, amb tota la modèstia, hi ha una literatura, molt cultivada, molt feta. No és enrevessada, però sí que tira molt cap a mossèn Galmés, perquè el tenia molt a prop.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s