Cercant la revolució del segle XXI


Félix Rodrigo Mora ha estat a Manacor aquests dies per presentar el seu nou llibre: “La democracia y el triunfo del estado”. Ho ha fet en el marc de les Jornades Llibertàries organitzades per l’Ateneu Llibertari L’estel Negre. Mora parlà durant més de tres hores, prop de quatre, davant un auditori que l’escoltà amb atenció i no es bategà de les seves cadires. El debat fou intens i enriquidor, animat pel vessant polèmic de Mora, defensor del model d’organització de la societat rural tradicional i preindustrial. Aquí en teniu només un extracte. És extens, però llegiu-ho. Ja sabeu que la peresa mata els valents i per fer la revolució necessitam els valents vius.

Cercant la nova revolució

“La meva reflexió s’allunya una mica del discurs obrerista clàssic però només per entrar de ple en el discurs de la revolució, el que ha de ser la revolució en les societats de la modernitat. I com es pot arribar a la destrucció del capitalisme i de l’estat en les noves condicions del segle XXI? Quina ideologia, quin programa, quina cosmovisió, quin sistema de pensament podia obrir ara el camí de la revolució?”

El fracàs de les revolucions

“Les revolucions del passat han estat experiències tràgigues. Una vegada un jove de Ponferrada em va dir que havia llegit el meu llibre i em digué que “jo viatg pel tercer món i les tres pàgines que dediques a la catàstrofe que han estat les revolucions antiimperialistes, i ho he viscut dia a dia en els meus viatges, i crec que és dels pocs textos que gosen posar damunt la taula com ha fracassat el Front Sandinista, la lluita a El Salvador, la lluita a Guinea Bissau”. Sí, darrere tenim un cementeri de revolucions. Em declar també contrari a la revolució francesa, perquè no suposa més que una nova expansió de l’estat. I en canvi s’han venut uns mites al públic que no tenen res a veure amb la realitat. També arrib a les revolucions antiimperialistes: s’ha vessat una gran quantitat de sang a Vietnam per construir què? I a la Xina per construir què? Les revolucions han acabat en un desastre, en règims ultradespòtics, ineficients, violents… Si hi ha una revolució violenta, d’horror i de malson és l’algeriana, que és el model que segueix encara avui l’esquerra abertzale al País Basc. Conclusió: necessitam una redefinició dels models revolucionaris.”

El gir estatolàtric

“Ara mateix assistim al que jo anomèn el “gir estatolàtric”, que significa que els moviments dels darrers cinquanta anys han girat cap a posicions d’integració dins les institucions. Això és molt clar en el cas de gairebé tot l’ecologisme, gairebé tot el pacifisme, gairebé tot el feminisme, gairebé tot el moviment de gais i lesbianes, això s’ha produït sota el govern del PSOE. Eren ja uns moviments que arribaven molt febles en els seus continguts, ja tenien un peu en la revolució i un altre en el sistema. Aquesta integració també s’ha donat en altres bandes, Obama, per exemple, ha fet el mateix als EUA. Són moviments que, tot i que seria exagerat definir-los com a revolucionaris, feien renou al carrer. Això incrementa la nostra solitud. Un fet molt clar és la resistència a la guerra de l’Afganistan. És la primera vegada des de la guerra de Corea que als EUA no hi ha grans mobilitzacions de masses en contra de la guerra de torn. I aquí tampoc. Així i tot, no hem de renunciar a la possibilitat de la transformació integral.”

La caiguda dels valors

“Els valors constitueixen els éssers humans. Si alguna cosa han ensenyat els processos revolucionaris fracassats fins ara és que l’element humà és decisiu, és més important que les institucions i que les organitzacions. No desvaloritz les organitzacions, perquè són necessàries quan es construeixen des de la base, però en definitiva allò important és l’àtom últim, l’individu. Per a mi els valors fonamentals són el criteri de veritat, el de llibertat, la noció de sociabilitat i convivència, la categoria d’esforç, la versió de servei desinteressat i també la noció de virtut, que prenc del coneixement clàssic. I jo pens, mentre existeixi l’estat no veig que hi pugui haver una societat amb valors, excepte els valors dels doblers i de la borsa.”

Contingut ateòric

“El meu llibre és ateòric, en el sentit que no prenc cap teoria prèvia com a referència. En la meva joventut jo havia estat marxista, i vinculat en la lluita del moviment obrer de l’època. Però hi vaig tenir una relació amarga. Vaig fer esforços molt grans per manejar el material al marge de qualsevol criteri doctrinari. La conclusió que en vaig treure és la centralitat de l’estat com a element negatiu. El marxisme no insisteix tant en l’estat com en l’aspecte econòmic.”

Contra les revolucions liberals

“El llibre té una part històrica molt gran. Els orígens de l’estat actual és la revolució liberal, que comença el 1812. El capitalisme és una creació, essencialment, de l’estat. Si ens situam en el moment de la proclamació de la constitució de 1812, el capitalisme existia com una realitat molt feble, i qui fa el procés revolucionari és la revolució liberal i l’estat. Jovellanos és decisiu per entendre la societat actual, ell és qui la projecta i la planifica. Estic en contra de l’economicisme i crec que la batalla política ha de ser directa: el sistema actual no és democràtic, no és ni tan sols participatiu, és un sistema vulgar de dictadura on la gent és manejada des de dalt per uns mecanismes que són el parlament, els partits polítics, els ministeris o el sistema educatiu. Això és un xoc directe amb el que el sistema de dominació defensa: que ells són representatius, que són democràtics. I això és mentida, així de senzill.”

Història falsejadora

“La versió que se’ns dóna de la història dels darrers dos-cents anys és falsa. Els llibres d’història són fems, vertadera propaganda política. A les escoles s’inventen pseudodolents, pseudoperversos, quan el vertader dolent és l’estat. Hi ha un adoctrinament de la classe intel·lectual, que és l’enemic principal immediat. Moltes de les desgràcies que hem viscut són degudes als sistemes de pensament que han anat modelant els ideòlegs i els intel·lectuals. Aquesta vehiculació d’idees ens instrodueix conviccions que són molt difícils de prescindir-ne. La idea, ara mateix, que el sistema representatiu és democràtic està molt ficada en les conviccions de la gent. I no obstant això, és un contrasentit, perquè si és representatiu ja no pot ser democràtic, perquè si governen els representants del poble ja no governa el poble, i ja hi ha estudiosos que ho admeten. Per a mi l’element més negatiu de tot aquest sistema és la universitat: és tremend el nivell de mentida i d’ocultació. Són funcionaris de l’estat.”

Un estat que creix

“Fa cent anys l’estat absorbia el quinze per cent del PIB, ara arriba al cinquanta. L’estat creix contínuament, és molt dinàmic. Antigament això no era així.”

Revolució ideològica

“La revolucionarització dels sectors populars es pot fer sense crisi econòmica a partir d’un alt grau de consciència política, ideològica, personal, pot dur a un enfrontament amb l’estat sense necessitat d’una crisi econòmica oberta. Els grans reeiximents de l’estat vénen de les victòries, batalla rere batalla, en el terreny de la consciència: han modelat com ens hem de divertit, com hem de treballar, també en la ideologia, i en els valors, han guanyat la ideal que això és una democràcia. Això em mena a un voluntarisme de les idees: si aconseguim elaborar idees suficientment correctes, vertaderes i complexes podem guanyar sectors decisius de la població per a la idea d’un canvi revolucionari. No és el capitalisme que fa la revolució liberal sinó la revolució liberal la que crea el capitalisme.”

L’estat i el capital

“El que ha passat en la crisi actual no fa res més que confirmar les meves tesis. El capitalisme sobretot és una creació de l’estat i per això l’estat ha acudit al rescat del capitalisme en un moment de crisi. I no hi ha hagut crack perquè l’estat ho ha impedit. Els sis bancs dels EUA, els més importants del món, estan intervinguts per l’estat. De totes les grans empreses d’automoció dels EUA, totes menys la Ford estan intervingudes per l’estat. Això mateix ha passat a Espanya, a França, a Holanda…”

L’estat contra la llibertat

“I si l’estat s’ha hiperextès, la crisi principal que tenim ha de ser la de llibertat. Si tenim un estat tan poderós que pot fer de teta del capitalisme i impedir que es desplomi el que tenim és una crisi de la llibertat. I per què se’ns parla tant de la crisi econòmica i no de la de la llibertat? La destrucció de l’individu és una realitat del capitalisme actual ben clara, no solament la destrucció mental, sinó la física. L’alimentació i la vida sedentària està destruint l’ésser humà com a estructura física. Ja hi ha estudis que estableixen que hi ha nins amb un sistema circulatori com el d’una persona de vuitanta anys, amb les artèries obstruïdes per greixos. Què passa amb l’ésser humà com a tal? L’estat no pot permetre que ens reafirmem en la nostra humanitat, perquè aquesta és antagònica amb l’estat. Què passa amb les qualitat específicament humanes, com la intel·ligència, la sensibilitat, la convivència i la voluntat? Si acceptam que aquelles qualitats de l’ésser humà que no són usades s’atrofien, estam perdent la voluntat, i la intel·ligència, perquè no la usam, perquè som objectes i no subjectes pensants. En la societat de la informació i el coneixement, aquesta beneitura que s’han inventat, som receptors passius d’informació, de reflexions, d’anàlisis. Si l’individu no pensa, tot el que li donen no li serveix de res. La reflexió ha de ser alguna cosa interior, personal i col·lectiva, no pot ser donada. La veritat no pot ser donada. Ens han buidat de totes les funcions i capacitats. Deixarem de ser humans per ser subhumans. La convivència és fonamental. És una funció humana que crea l’amistat. Ens han fet asocials els darrers anys. O recuperam la convivència o no hi ha transformació social possible. En l’atomització de l’individu troba l’estat la seva principal font de supervivència. Creen una subhumanitat funcional per produir i consumir, però incapaç de complir funcions.”

No hi ha utopia

“La llibertat no pot ser una donació, ha de ser un esforç permanent. No hi haurà mai un moment de no ruptura. Critic per això la noció d’utopies gojoses. Les nocions d’utopia s’han de substituir per una idea de lluita permanent per la realització de la llibertat.”

L’estat és vulnerable

“L’estat actual té esquerdes: la tecnologia crea un entabanament universal que afecta els rendiments del treball. El desenvolupament tecnològic induït per l’estat, que són aplicacions de la tecnologia militar, crea un entabanament pel seu caràcter parcial, monòton, repetitiu, descervellat que crea un col·lapse del subjecte fins i tot en l’acte productiu mateix. El treballador ha estat despullat de les seves capacitats reflexiva, i això afecta la productivitat. Això és una errada de l’estat, que en destruir l’essència concreta humana destrueix també l’eficàcia del treballador. Tots els sistemes de dominació degraden el dominat. Però si nosaltres som dominats però ens mantenim com a subjectes de qualitat no degradats podrem fer front a l’estat. I quan podria passar això: posem-hi cent cinquanta anys.”

La falsa riquesa

“Les societats actuals aparentment riques en realitat no ho són. En realitat viuen perquè s’expolia brutalment el tercer món. Som tan pobres en realitat que ni tan sols podem tenir fills suficientment i hem de dur treballadors de fora, de països molt més pobres, no ens podem permetre les despeses dels fills i de la seva criança. Un altre exemple: un temps les cases tenien les parets d’un metre de gruixa. Ara les cases, fins i tot les relativament cares, tenen parets de deu centímetres. El sistema actual lluny de ser productiu sobreviu a partir de mangarrufes, perquè hi ha hagut un col·lapse de l’essència concreta humana que afecta la seva productivitat. A partir d’aquí podem reproduir el que passà a l’alta edat mitjana. L’imperi romà s’esbuca per les seves contradiccions internes, i és substituït pels pobles germànics, que també, en el seu moment també s’esbuquen, a partir de nuclis on es manté una qualitat del subjecte i una disposició per viure sense estat: en el cas d’aquí, els càntabres, els asturs i bascons, més certs pobles pirenaics, que donen origen al renaixement dels factors de la civilització en societats sense estat, o amb estat molt feble.”

Contra Lula, contra Evo, contra Chávez

“El que ha fet Lula da Silva al Brasil ha estat desenvolupar l’exèrcit i l’estat a partir d’un desenvolupament capitalista molt fort. Una altra cosa semblant és el que fa Evo Morales, que a la gent li pareix estupend, i fa la mateixa política que va fer aquí el franquisme per destruir el món rural, sota el discurset de “jo sóc indígena i m’opòs als conquistador”. I ja no diré res del cas de Chávez a Veneçuela, que és patètic, que fa un desenvolupament ràpid del capitalisme en un moment de feblesa dels Estats Units. També a l’Àfrica desapareixen ràpidament els pobles que vivien sense estat. Diuen que queden unes quatre-centes comunitats sense estat arreu del món, a l’Amazones, a Àfrica… però això canvia molt aviat. Evo Morales està intentant incorporar els indígenes a l’estat, que treballin, que produeixin… i això era un dels problemes de l’estat bolivià. I es continua amb la demagògia contra els conquistadors, quan ell realment és un agent de l’estat, que és una continuació del dels conquistadors espanyols. Ell ha estat elegit pel poble bolivià? No, ell ha estat elegit per l’oligarquia per dur a terme la política que l’interessa a l’oligarquia. No siguem ingenus. I d’aquí en sortirà una societat totalment homogeneïtzada a nivell mundial.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s