Bartomeu Mestre, Balutxo: “Seria un greuge que el nou auditori no dugués el nom de Guillem d’Efak, perquè ell sempre va enaltir el nom de Manacor”


Entrevista a Bartomeu Mestre, Balutxo, publicada a Cent per Cent, arran de la segona edició de Balada de Guillem d’Efak, la biografia del cantant i poeta manacorí

Quants d’anys fa que es va fer la primera edició de Balada de Guillem d’Efak?

Es va fer l’any 1997 dos anys després de mort en Guillem, que va morir el 1995. Jo ja tenia mitja cosa feta, perquè mentre s’estava morint jo xerrava amb ell. Jo no prenia notes ni hi vaig anar amb una enregistradora, però després a ca meva ho escrivia i ell ho sabia, perquè quan li feren l’homenatge a Palma, a l’Auditòrium, ja em va demanar que li fes la nota biogràfica de dues pàgines, i li va agradar molt i va trobar que donava joc. L’any 1996 vaig presentar el llibre a l’únic certamen que hi havia de biografies en aquell temps, el Josep Lladonosa de Lleida, i el vaig guanyar. El llibre es va exhaurir tot d’una, perquè la gent estimava en Guillem, i encara avui l’estima. El presentàrem a Palma, a Manacor, a Lleida, a Barcelona. Allà, a Barcelona, participaren a la presentació en Raimon, Espinàs, Porter Moix, perquè Guillem d’Efak congregava… El llibre, per tant, es va acabar molt aviat i els de Documenta em demanaven de tant en tant que el tornàssim a fer, però jo no volia tornar a imprimir el mateix, perquè cada dia passen coses, en Guillem d’Efak és viu: enguany hem tengut Projecte d’Efak, el Manual inacabat de Joan Martorell, Negret de Guinea, els Premis Guillem d’Efak que du en Gomila a Vilafranca, el programa d’integració lingüística d’immigrants, que va agafar les cançons d’en Guillem com a leit motiv. A banda d’això, també hi he fet qualque correcció. Quan es va morir Llorenç Moyà li feren el funeral en castellà, i en Guillem dins l’església va cridar “barco” fort dins l’església de Sant Jaume. Li feren un funeral de desgreuge a una altra parròquia i jo en el llibre em vaig confondre d’església, fet que m’ha ajudat a corregir en Jaume Santandreu. També hi he afegit la història de la cançó de la balada d’en Jordi Roca, i també el meravellós pregó de festes de l’any 82, que és una delícia.

Està transcrit íntegrament….

Sí, però és molt més emocionant sentir-lo, perquè sents en Guillem. Així i tot, és una obra literària extraordinària, té força, té cos, i a més és original, perquè et passeges per Manacor ulls clucs només amb els sentits de l’oïda i de l’olfacte, i a més demostra la gran riquesa de vocabulari d’en Guillem. Ell va tenir la sort de ser educat, surat, per la tia Margalida Cremada, la germana de son pare. Entre aquella dona i dona Lluïsa de l’escola graduada, li donaren la base lingüística. Anava tres generacions endarrerit lingüísticament, i això li va donar una gran riquesa. I aquell pregó de l’any 1982 va ser improvisat, mostra clara de la seva capacitat lingüística. Aquell pregó va néixer l’any 58 o 59 quan es va cansar de pagar l’impost revolucionari als seus companys algerians, quan treballava a la mina. Li donaren una pallissa de ca. Va haver de dur els ulls embenats durant setmanes. I així, a les fosques, aprengué a tocar la guitarra, i recordà les olors i els renous de Manacor… Trenta anys després en sortí aquell pregó. També hi ha la part teatral. Jo havia fet l’estudi introductori de l’obra teatral editada per El Gall. Ara al llibre en surt un resum, d’això.

Guillem d’Efak és viu, però el paper de les institucions…

Era molt popular, i l’ha viscut el poble. Teatre, enregistraments, tot ha anat a càrrec de gent creativa, amb iniciativa, però sempre d’esquena a les institucions, perquè en Guillem era incòmode. A Manacor li han dedicat un carrer i posaren la placa d’amagatotis, a Palma es va aprovar dedicar-li un carrer, a proposta de Sebastià Serra, i encara és l’hora. Era com Ovidi Montllor, eren les bèsties negres de la cançó. No anaren mai a repicar baules ni a tocar timbres. I els han anorreat. Quan en Guillem va tornar a Mallorca, en Llompart li va oferir la seva plaça a la Universitat. En Guillem tenia el Carles Riba, era un poeta acreditat, parlava vuit idiomes, era mestre d’escola. Va anar a parlar amb un vicerector, del qual no em va voler dir el nom, per demanar-li feina. El vicerector li va telefonar i li va dir: tenim una plaça per a tu, de bidell. És a dir, una plaça de negre. Es va posar a fer de guia turístic una altra vegada.

La conversa s’interromp perquè passa per davant nosaltres Tòfol Pastor, Pífol, amic des de la infantesa de Guillem d’Efak. Fetes les salutacions de rigor, en Pífol enceta un rosari d’anècdotes:

“La primera vegada que el vaig veure devia tenir devers quatre anys, amb la tia Cremada i estava enrevoltat d’un grup de dones. I vaig sentir que una li deia en castellà: “Cómo te llamas, guapo?’ I li va contestar: ‘ Yo no me llamo, me llaman’. I mira, justament l’altre dia vaig xerrar amb en Guillem, el seu fill, i li vaig contar que ‘en Poncet i jo vàrem ser els qui l’induírem al malvici, però ton pare era molt aprenent i ens va passar davant’.

I parla en Balutxo:

“En Pífol és un dels personatges que surten tant a Rondalla de Rondalles com a La ponentada gran. I va ser ell, a més, que el va presentar al famós pregó de l’any 82 i va dir “en Guilem a Manacor l’aprecien, però l’aprecien perquè és negre”.

Respon en Pífol:

“Ell deia que quan era petit ‘tothom em deia guapo, però m’ho deien perquè era negre, i quan vaig començar a cantar em deien que cantava bé perquè era negre’, i quan l’agafaren a la Granja per fer feina era perquè ‘donya Petra, la senyora, volia que els dematins un negre li servís el cafè amb llet’. Aquí hi havia moltes de nines que estaven boietes per ell…”

Ho referma en Balutxo:

“Sí, va rondar una al·lota… i a ca seva no el varen voler. Més tard partí cap a Barcelona i en una de les seves visites a Manacor, la mare d’aquesta al·lota li va dir “estic molt contenta que te n’anassis, Guillem, perquè hauries tenyit es poble”.

Parlàvem de la Universitat…

Sí, després Nadal Batle li oferí una feina a l’Escola d’Hostaleria, però també la rebutjà. A en Guillem no li perdonaren mai la seva insolència, la seva impertinència, la seva llibertat. Era insubornable. Una de les definicions que en faig és que “feia por perquè no en tenia”. La por o és aquí o és allà. Quan dos es barallen, n’hi ha un que té por. Circulaven moltes històries falses, d’en Guillem.

És un mite.

Si, quan en Joan Fullana preparava el muntatge de Negret de Guinea em va dir “volem desmitificar el mite”. Anau alerta, vaig dir-li. Els mites són necessaris, a una societat. Necessitam “Rei En Jaumes”. Ara, clar, no necessitam mals mites.

És un personatge ideal per ser mitificat.

Clarament! A nivell de cultura, d’integració, de fet social, de compromís…

Com es va generar un personatge com en Guillem d’Efak, surat els anys trenta, amb la infantesa conscient durant la guerra i la postguerra dins aquella Mallorca rural, analfabeta i submisa…

La primera infantesa la va viure en temps de la república, amb una tia republicana i un pare militar… Sí, ell romp amb aquella Mallorca. Pensa que els seus companys, els seus amics, eren de dretes, com ara en Miquel Àngel Riera, que després va fer un procés a través de la cultura.

I com és possible que dins aquella Mallorca podrida sortís aquell personatge?

Ell ho analitzava, tot això. Parlava de tres eixos. El primer: va anar a fer escola a fora vila, als pagesos que havien d’anar a fer el servei militar a fora. Els ensenyava a llegir i a escriure. Allà va aprendre a glosar, a fer les feines de fora vila. Ell diu que aqui va tenir el primer eix de revolta. El segon, va ser quan el contractaren del Servicio Nacional del Trigo i durant dos anys va estar intermitentment a la Fonda Santueri de Felanitx. I deia: “A Felanitx hi he après la cosa més bona i la més dolenta de la meva vida, putes felanitxers, deia ell. La més bona era la ironia, distinta de la de Manacor, i la més dolenta era la puta vessa felanitxera”. I certament se’n va empeltar, perquè va ser vessut a voler. El tercer eix de revolta ve de Manacor. Ell se’n volia anar, per problemes de femelles. Es va barallar molt durament amb son pare. A l’hora del sopar, el dia que va fer vint-i-un anys va dir-li que se n’anava. I a partir d’aquí a córrer món: a culturalitzar-se, a viatjar, a Torrenova a pescar bacallà, veremant a la Catalunya Nord, a la mina de Forsbach, tallant llúpol a l’Alsàcia per fer cervesa. Va fer dos anys de ruta pel món.

Quina part hi ha de personatge turmentat?

Jo el vaig veure sempre una persona amb esperit positiu. Era una persona molt pacífica. Encara que sí que agredia verbalment. En Jaume Santandreu sí que hi veu un turment. A l’homilia que li va fer quan es va morir va dir que “en Guillem ha viscut tota la vida cercant sa mare”. El mateix Guillem sempre ho havia negat… Ni tenia ganes de tornar a la Guinea… Una vegada va dir a en Miquel Magraner: “I què he d’anar a fer allà, què et penses, que som en Kunta Kinte?”. No vaig veure mai que això ho tengués com a ferida. N’hi ha que diuen que anava amb moltes dones perquè cercava sa mare. Jo hi veig més el mite masclista de Don Joan.

I a Manacor continuam sense fer-li un reconeixement. Hi ha la proposta que posin el seu nom al nou auditori…

Sí, i m’ha arribat que pinta molt millor el nom d’en Rafel Nadal padrí. Això seria un greuge, perquè amb tots els respectes per la feina de Rafel Nadal, que la desconec, perquè en Guillem va enaltir el nom de Manacor. Sempre deia: “Jo no hi habit, però hi visc”. Per tot allà on anava en parlava. I és ver que després deia “si el món tengués cul cagaria per sa Bassa”, però això feia part del seu cosmopolitisme.

Ho deia justament perquè era manacorí, no?

Clar que sí. Era un gran defensor de Manacor. Mira, per exemple, els pobles de veïnat de Manacor sempre us havien anomenat “manacorers”, com ara a Vilafranca. Avui en dia tothom diu “manacorí”. Jo ho atribuesc al “tots eren manacorins”, de la cançó de Son Coletes, que va arrelar entre la gent de tots aquests pobles. En Guillem va exportar Manacor i manacorinitat a rompre. El seu referent sempre era Manacor. La Cova del Drac va posar al local… I per què li posen la placa al carrer d’amagatotis?

I cantava…

Sí. El Parlament del Principat va fer un reconeixement als Setze Jutges estrictament a aquests. I en Raimon, n’Ovidi i en Guillem d’Efak no en varen formar part, perquè podien cantar tots sols, eren massa bons. Pi de la Serra deia que quan va anar a fer l’examen digueren: aquest no pot cantar amb nosaltres, és un professional.

No ens podem imaginar el seu èxit els anys seixanta i setanta….

Era impressionant. L’any 68 la nit de Barcelona era mallorquina. Els pijos anaven a veure en Bonet de San Pedro i els progres a veure en Guillem d’Efak.

Sobta la seva relació directa amb els grans factòtums de la cultura catalana.

Sí, tenia un imant. Al llibre surt una foto d’un concert del 1965 a la Pobla on hi havia Alexandre Ballester, Josep Maria Llompart, Llorenç Moyà. I a la segona fila se’m va passar que hi havia també Salvador Espriu. Es feia amb tothom. El dia de la presentació del llibre a Barcelona, vengué una dona perquè li signàs el llibre n’Espinàs: Teresa, li deien. L’endemà, Espinàs escrigué un article sobre l’acte i anomenà Teresa Pàmies. Després vaig saber que Teresa Pàmies havia estat un dels “rollos” que havia tengut a Suïssa, on va visitar les cases catalanes, on va conèixer Josep Carner, Max Haub… També va ser gran amic de Jaume Vidal Alcover, un altre manacorí oblidat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s