Benaventurats, el risc contra el tedi


Xesca Vadell, Toni Vallès i Marcel Cranc, dirigits per Joan Fullana en una producció de Corcada Teatre actuaren aquest cap de setmana passat a Vilafranca, per competir com a finalistes dels premis Bòtil, en el marc de la Fira de Teatre Infantil i Juvenil. No guanyaren. Hom podria intentar aquí cercar-ne les raons, però no ho farà perquè no ha vist la funció dels guanyadors Cavallet de cartró. Sí, però, que ens interessa parlar d’aquest muntatge sobre poemes de Miquel Àngel Riera, un autor, d’altra banda, ja força versionat i duit als escenaris en diferents ocasions. Es recorden amb estima i nostàlgia aquell jocós i sentit A doble espai de Gom Teatre, on els versos de Riera compartien escenari amb els de Damià Huguet, i sobretot el Poemes a Nai de Teatre de Ciutat, amb el magistral Pep Tosar acompanyat per Lluís Massanet i Joan Bibiloni. Un espectacle màgic que, un dia o l’altre hauria de poder ser reeditat. També, més recentment, Les Judites representaren Gabriela, un muntatge agosarat i de tall més modern on els versos de Riera s’amalgamaven amb fragments de la seva narrativa. Amb aquests precedents no és fàcil fer un nou muntatge sobre versos de Riera. Primer de tot perquè els poemes estan molt mastegats i qui més qui menys en conserva, encara que sigui en l’inconscient, una dicció, una proposta de recitació. I també perquè, al cap i a la fi, es tendeix a parlar sempre dels mateixos versos. Corcada Teatre venien de representar una primera proposta a Porreres. Allà, davant els dipòsits lluentíssims i immensos del celler Jaume Mesquida, amb la proximitat del públic i a la fresca de l’estiu, representaren un muntatge amb potencial, amb mancances, però amb ànima, pròxim, sentit, agosarat i modern. Arribàvem, per tant, amb expectació a la funció de Vilafranca, intrigats per copsar les millores introduïdes. Conceptualment, poques coses canviaren de la proposta feta a Porreres. Sí, però, que hi hagué canvis en la forma. Així, Marcel Cranc passà a tenir un paper estrictament musical, agotzonat dins una banyera. També s’hi percebé un cert canvi d’ordre en algunes de les intervencions dels actors. L’espectacle conservà la força de la coreografia, amb una feina acurada i conduïda per la ballarina i coreògrafa Eulàlia Bergadà, executada amb mestria sorprenent pels dos actors, sensuals i coratjuts, comunicatius, damunt l’escenari en una disciplina que no és la seva prioritària. Una altra cosa són els poemes. L’obra de Miquel Àngel Riera és limitada en quantitat, i molt més si l’acotació la feim a un sol llibre, el de Benaventurances, en aquest cas. Els poemes recitats, per tant, són ja un lloc comú de la rapsòdia catalana. Així i tot, tant Vadell com Vallès, aconsegueixen un estil propi i no fan remembrar els antecedents assenyalats més amunt. Versos, dansa, bases musicals, aigua. Tot plegat suposa per al muntatge un revestiment d’elegància i finesa impropis massa sovint del teatre fet aquí. Tanmateix, els actors acusaren a Vilafranca la fredor de l’escenari convencional, allunyat del públic i es trobaren mancats a l’hora de dir els poemes d’aquella màgia que no se sap on neix ni com es crea però que sí que es va poder percebre a Porreres. Muntatge òptim per mostrar en petit format, per a qualsevol públic amb fam poètica.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s