Els nins del carrer


Madò Francisca Bastera no té barram. Camina encorvada, com si li haguessin penjat un llum d’oli al nas. travessa una travessia del seu carrer i per davant li passa una pilota. Darrere, un nin amb la pell de color d’oliva persegueix l’esfèric extraviat. Un cotxe frena maleint l’al·lotea juganera. Un audiaquatre i peujottrecentsis fan de pal dret. A l’esquerra, la vorera del carrer és l’altre límit de la porteria. Tenen amb prou feines deu anys. Tots són magrebins i rallen una algaravia impossible d’entendre per als vilatans de tota la vida. Juguen a futbol al carrer, perquè no tenen consola, però sobretot perquè hi ha poques possibilitats de tenir un lloc en les plantilles (i ja no en parlem en els equips titulars) dels equips de futbol del poble. I és que si no ets Gomila, Fullana, Sureda o Galmés, molt difícilment seràs titular. La Mallorca profunda controla encara els cercles de poder… fins i tot als nivells més insignificants… L’anciana vilatana saluda una veïna: “Per tot hi ha pilotades, i corregudes, no hi ha qui passi pel carrer”. Madò Bastera, però, no es recorda del seu temps de jovenella. Les mateixes corregudes, les mateixes pilotades, les mateixes baldufes, les mateixes bolles. Però amb cares diferents, amb fesomies recognoscibles. Un temps, els nins del poble sortien al carrer a jugar, perquè les cases els queien a damunt, i perquè si no eren les cases eren les mans feixugues dels seus progenitors, que reprenien les malifetes dels pròcers amb més d’un toc per les anques. Davant tot això, el carrer esdevenia lloc d’esbarjo universal. Ara el lloc d’esbarjo universal és el sofà o el llitet de plaça des del qual, en posició horitzontal, els descendents d’aquells nins del poble entretenen les seves neurones rovellades jugant amb la consola. I és que avui els autèntics nins del poble han hagut de ser uns altres, de pares vinguts de fora, però ja, ells, nascuts aquí. Juguen al carrer perquè no tenen consola, i en tenen poca enveja. Abans sortien al carrer en Joan, en Miquel, en Tomeu i en Toni. Avui encalcen les pilotes en Saïd, en Mohamed, n’Issam o en Iassin. Parlen àrab entre ells i els mallorquinets de la consola no en volen saber res. Dues comunitats aïllades dins un mateix carrer. Dues maneres de veure el món amb més semblances que diferències. Un antagonisma gairebé incomprensible. I al cap de cantó en Tomeu es posa vermell perquè s’ha travessat la mirada amb na Radia, que també té la pell del color de les olives i les formes senzilles i sinuoses d’una Scarlett Johanson de Marraqueix. Tal volta és l’inici del canvi de tot plegat…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s