Em sobren paraules


Dos anys després del seu darrer concert i més de cinc després del seu darrer disc amb cançons noves, Batiscafo Katiuscas, Antònia Font tornava a entrar al Teatre Principal per presentar el seu darrer disc, Lamparetes. Ni una cadira buida a l’emblemàtic teatre palmesà. Les llotges, estibades. El galliner, un desfici. La Mallorca moderna, simpàtica, autòctona es donava cita dilluns passat al Principal per acudir a un esdeveniment històric. L’expectació per tornar a veure el quintet mallorquí dels germans Debon, Jaume Manresa, Joan Roca i l’inefable Joan Miquel Oliver, guanyava per golejada a la tensió que es coïa darrere les bambalines. Surten els músics i, després d’una tímida salutació, enceten el recital. Des del primer acord, baixen de les tramoies desenes de lamparetes enceses que provoquen el segon aplaudiment del vespre. “Me sobren paraules però no tenc res a dir (cadàver, pitufo), me sobren paraules,d’aquí a dos anys me retir. Paraules molt lletges (nyu). Paraules molt guapes (lapislàtzuli)”. Sense saber l’espectador si aquest “no tenc res a dir” o aquest altre més inquietant “d’aquí a dos anys me retir” responen més a una necessitat de la rima i la mètrica de la cançó o a un desig real de la banda, que ha hagut de menester tot un lustre per decidir-se a publicar noves cançons. Els Antònia Font han viscut tot aquest temps enclosos entre la febrada popular pel seu exitós Batiscafo i el Taxi, reconegut unànimement per la crítica però massa sovint ignorat pel gran públic. Escalivats, presenten ara aquest Lamparetes on sembla que Joan Miquel Oliver i la seva banda facin una concessió lletrística, de contingut, als seus seguidors, com si no hi confiassin prou. Històries contades, lletres intel·ligibles, herois de carn i ossos, persones. I en canvi, com si Pau Debon hagués tornat gran, una veu més greu, unes melodies més pausades, un so més fosc, un discurs de cada vegada més tranquil. El concert transcorre amb normalitat. Com si es tractàs gairebé d’una simfonia, el quintet va desgranant, en el mateix ordre del disc, totes les cançons. Són rebudes amb aplaudiments la singular “Islas Baleares”, on Debon canta a l’inrevés com al disc, i “Calgary 88”, la més aferradissa de tot el disc, per bé que no la més tendra, ja que són celebrades les lletres d’”Icebergs i guèisers” i d’”El far de ses Salines”. “Sospitosos”, un altre tema farer, clou la primera part del concert. Per a la segona, calculada apoteosi. Per començar, s’aferren a la tendresa del “Bambú”, però aviat destapen un crescendo que puja d’intensitat a mesura que les emocions fan esdevenir vidriosos els ulls dels assistents. “Tots els mecanismes” s’agermanen amb “Totes ses coses modernes”. Antònia Font fa discos amb l’ànsia de completar una discografia rodona, plena, unitària. De culte. Clouen el concert amb “Tots els motors”. Els bisos, l’homenatge al públic, l’”Wa yeah”, i l’homenatge a la crítica, i a ells mateixos, l’imponderable, l’incomparable “Astronauta rima- dor”. Tres, dos, u, zero, ignició. Parteixen rabents els coets cap a un estiu de glòria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s