Gabriel Bertotti: escriure, una altra manera de respirar


L’espècie humana és una espècie animal i com a tal, neix, creix, es reprodueix i mor. Però també és, i aquesta és la seva joia, animal racional, animal que pensa, que reflexiona, que s’alegra i es traumatitza, que riu i que plora. Gabriel Bertotti és, justament, un exemplar d’aquesta espècie que resumeix totes aquestes qualitats i les expressa en els seus relats. Ara n’ha publicat un recull a Edicions Móndellibres sota el títol de La aventura ausente, que és, també, un dels contes que componen el volum. Bertotti té aquell deix inconfusible dels autors sud-americans, aquell accent imperceptible i indescriptible capaç de donar pas a imatges sorprenents i a esquitxos d’un realisme màgic peculiar. Però Bertotti va molt més enllà dels tòpics i es mostra, sobretot com un animal literari, embolicat per l’alè fantàstic de Borges, i ho fa de manera explícita situant el jo narrador en un dels contes, com a escrivà del cèlebre Rimbaud, a qui ha caracteritzat com a traficant d’armes afectat greument de malalties de transmissió sexual. El títol del conte, “El barco ebrio”, és una clara referència al poema del turmentat mestre de la poesia francesa. Bertotti beu seguit seguit dels seus referents literaris, però és capaç de donar cos als seus relats sense necessitat que el seu lector els conegui de prim compte. Ans al contrari, els pren com a pretextos literaris, com a referents reals per abocar damunt el paper les seves inquietuds personals, les seves preocupacions més humanes, els seus traumes més animals, com ho fa en referir-se als darrers dies del narrador Horacio Quiroga. El llibre, volent o sense voler, s’endinsa pels camins més poc agradables de la vida: el desamor, la mort, la dificultat de les relacions entre les persones. Però ho fa d’una manera sencera i serena, afrontant amb racionalitat però sense conformisme els avatars que ens han de modular al llarg de la nostra vida. I així i tot, quan aquesta racionalitat es mostra més mancada d’esperança i d’explicacions és justament quan són els homes, els humans, els qui tenim l’opció de resoldre els nostres temors. Davant la mort, la serenor més racional (“La muerte es el fin de la ilusión del tiempo”). Davant la solitud, el drama (“Te quiero”, dijo. La respuesta fue el tono monocorde del teléfono), o aquell home que just abans de morir confessa (“No fuiste el amor de mi vida”). I davant el destí de la vida, un conformisme disfressat d’irracionalitat: “Basta aceptar, no hay que pensar”. Aquest desencís vers les relacions humanes, el desamor, la solitud: “He descubierto la belleza. La belleza es puro horror. Podría haber escrito “azar””, és compensat adesiara i més d’una vegada, amb el retorn als illots escadussers i cada cop més llunyans de la infantesa, on Bertotti mira de refugiar-se per recobrar alè davant els embats voluptuosos i alhora turmentats de la vida. És així que també el llibre traspua un desencant profund vers la figura femenina fins i tot en els casos en què la darrera desenganada és una dona, que rep el cop més dur de la seva vida per culpa d’un desamor amagat durant dècades per part del seu company; la dona, altra volta, vista com a ambaixadora de la temptació, “siempre la culpable es una misteriosa mujer”. Tot a la fi, és vida, i tot, literatura. El dubte, per a l’escriptor, i per a la persona, si allò que hem viscut és un record en forma d’holograma o són només les paraules que ens ha generat la nostra odissea: “La mujer que escribió el mensaje en el espejo del baño redujo lo que me pasa a simples palabras”. L’amor i el desamor, la solitud; la mort i el pas del temps; i la literatura, la metaliteratura, esdevé, tanmateix, la tercera pota sobre la qual se sustenten les lletres de Bertotti: “La única manera que conozco de sobrevivir es escribiendo”, com si fos una altra manera de respirar. Respirar davant el desencís de viure, perquè, si no es respira escrivint et pot passar com a aquell home que “busca desesperadamente el amor, pero que se da cuenta demasiado tarde y el amor es inalcanzable y sólo queda la muerte”. Molt més ens estimam això que no trobar-nos fent balanç del que hem viscut, al llindar de travessar la darrera tanca de la vida i haver de dir, com Horacio Quiroga en boca de Gabriel Bertotti, o viceversa: “Se vive para nada, se escribe para nadie”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s