La nit dels peixos. L’inquietant trànsit de la passió al record


“Baldat i amb por m’adormo com els peixos”. Amb aquest vers del primer poema de La nit dels peixos Francesc Garriga Barata ens introdueix dins un món oníric en el qual sembla voler-se instal·lar, perplex davant el pas del temps, davant la llunyania de les passions viscudes al llarg de tota una vida. Unes passions, uns records, que dins aquest món del son ictiològic, tanmateix glateixen en un racó no gaire amagat de la consciència: “Alguns records s’amaguen per salvar-se de ser oblidats”, diu. I encara més: “Al barri antic dels meus records les pedres són encara les pedres, no runa”. Conscient, però no obsedit, Garriga, remata l’anhel de l’experiència viscuda amalgamant la decadència provocada pels anys passats amb la dignitat del qui se sent satisfet per l’energia i l’entrega lliurada al deure de viure al dia, sense guardar res per a demà: “Els vells s’orinen al rovell dels anys sense esperança. En l’or dels seus orins les pedres dormen el neguit dels justos”. Tanmateix, Garriga, no té inconvenient a sortir de les terres de Morfeu i els peixos i reconeix, coherent amb la divisa vitalista, que somriu “a la pomera la llum immarcescible de flors de neu. Sota la neu, el Prat encara verd”. I més encara: “carícia de mans, l’arruga és tendra encara. Una passió, però, que s’apaga… : “potser no serem àngels, els vells (…) i ens queda massa amunt el pis del que estimem”. Sigui com sigui, el poeta no deixa de ser un esperit plenament humà, perseguit per la por de l’inconegut, de la decrepitud, de la soledat: “conec la por. Rumia al ventre de la vida. El vell que sóc l’abriga, llençols de pànic i bolquers de sexe”. I diu: “avui viatjo sol, potser més lliure, però l’ahir s’enfila per la pell. el poeta es proposa la lluita, la rebel·lió, gairebé desesperada, contra els records com a aliment del que avui li toca viure: afanya’t. Escriu el teu present als murs de la ciutat”. Garriga Barata es lamenta de la innocència perduda, del temps que passa inexorablement, i es mostra escèptic amb l’efecte catàrtic que sobre totes aquestes preocupacions pugui tenir la poesia. Les paraules semblen fum per al poeta, el que queda és l’eternitat del moment apassionat, no la fredor d’unes paraules que tanmateix només poden deixar un lleu aroma de nostàlgia… “Analfabets i savis maleïrem vint segles de paraules perquè no són les lletres les que ens parlen, sinó el blanc de la plana”. I ho remata: “qui mana són els dits, les mans, els peus… sóc lluny de les paraules”. I no podem acabar sense parlar de la mort, a qui Garriga s’acosta amb confiança, irònic, juganer, divertit, però molt, molt, intrigat… gairebé sempre amb preguntes: “tindrem proa temps per veure qui s’acosta?” O també: “de quin costat arribarà la pluja?” I per cloure el poemari, un inquietant: “Vés a saber qui ve!” Per a joves que encara han d’aprendre a viure i per a vells que ja no n’aprendran mai.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s