March

No Ausiàs, sinó Joan. Aquests dies ha tornat a sortir a rotlo la família del més poderós dels poderosos, la d’aquell home fet a si mateix, la del triomfador. La del ric. Llegia avui a la premsa (buf, quina premsa) l’estranyesa d’un cronista per l’absència al tanatori i a l’enterrament de la nora de Joan March de les autoritats illenques (Francesc Antich, Francina Armengol, Aina Calvo i Ramon Socias). Se n’estranyava, aquell cronista, que, tanmateix, reconeixia que sí que foren presents aquestes autoritats al funeral. I hom es demana què hi devien fer, al funeral. Els nostres polítics, els nostres líders, els nostres gurús, continuen retent honors als amos dels doblers, als qui, sempre de manera fraudulenta s’han enriquit a costa dels altres. Els qui han estat capaços de matar i tot per una pesseta, si voleu per un duro. M’és igual si trobau el comentari ingenu. El cert és que el mateix dia, a un racó qualsevol de Mallorca, es moria qualcú a qui ni tan sols digueren funeral. No hi anà cap president. Ni cap batle. Ni tan sols se’n temé la seva família. I era, no ho dubteu, tan persona com Carmen Delgado, la senyora. Un tractament, i un tracte, que, malauradament, encara no han passat a la història. Mentre no canviïn aquestes coses, que ningú parli de llibertat. Ni de democràcia.

Anuncis