Maria Antònia Oliver: “En literatura, els homes apliquen la moral del profit, les dones, la moral del plaer”


Maria Antònia Oliver (Manacor, 1946) és escriptora. En un país normal no caldria dir-ho. A casa nostra ho hem de recordar. Primer perquè, parafrasejant l’enyorada Maria Mercè Marçal, pertany a una nació oprimida, segon perquè pertany a la classe treballadora, i tercer perquè és dona. En tot cas l’empara el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Ara forma part de l’actualitat perquè participarà a l’acte d’homenatge a les dones escriptores que ha organitzat per a dia 26 de març el Col·lectiu de Dones de Llevant. De dones, de lletres, d’escriptores, de la vida, en parlam en aquesta entrevista.
Arribam a Biniali amb n’Antònia Matamalas, la presidenta del Col·lectiu. El dia comença a mancabar. Les darreres llums guaiten tímides darrere els niguls del llogaret senceller. Ca na Maria Antònia és una casa plena de vida, de llibres i de records. De mobles arreplegats i restaurats amb gust, amb prestatges de literatura, i amb capses de llibres pendents de recol·locar o de regalar. Ens rep escandalosa, na Mel, la cocker que viu amb ella, i amb els moixos… Ens asseim, i amb na Mel ja calmada, començam la conversa…

Què creus que representa un acte com l’homenatge a les dones escriptores de dia 26?

Primer de tot voldria dir que el Col·lectiu de Dones de Llevant em sembla fantàstic, perquè feis moltes coses, i supòs que sou molt poquetes les que feis les coses, però feis coses molt guapes. I és molt important que hi hagi dones que facin coses. I que a més es faci a Manacor , que és el meu poble, encara em posa més contenta que s’hi facin coses ben fetes, com l’acte de la plaça de les Perleres, que per cert vaig llegir l’altre dia que estava molt abandonades, perquè sé que l’Ajuntament no us ajuda gens…

I que l’homenatge sigui a les escriptores?

És un gran honor que faceu un homenatge a les escriptores i especialment a mi. N’estic molt satisfeta. Les dones encara som molt invisibles, arreu del món. Fixa’t, per exemple, en això que hi ha hagut ara a Tunísia i Egipte, i que gràcies al cel s’està estenent, que hauria de ser dels joves. Sembla que a Egipte ho comença a ser… Però us heu fixat que hi ha poques dones. Però ja se n’hi veuen… Si això hagués passat fa cinc anys en aquests països no s’hauria vist ni una dona. Tot i que se n’hi han vistes moltes de tapades. Jo sempre dic una cosa que va dir na Marguerite Duras, “mentre hi hagi dones mediocres que no puguin arribar als mateixos llocs on són els homes mediocres, el feminisme serà vigent”. En diguem “feminisme” o en diguem el que en diguem. Jo en dic “feminisme” perquè és el que n’hem dit sempre. Mentre hi hagi una dona a qui tallin el clítoris, o una dona que cobri menys que un home per la mateixa feina, o una dona invisible, el feminisme serà vigent. Jo voldria que no ho fos, però encara queden massa coses pendents.

Hi ha una tendència anomenada masculinisme, que cerca una nova masculinitat construïda a partir dels mateixos valors que el feminisme. Penses que hi ha hagut una evolució en el sector masculí?

Pens que sí, i em sembla molt bé. Tot i que en els instituts, tant aquí com a la resta dels Països Catalans, perquè jo vaig a instituts dels Països Catalans, no m’han convidat mai a cap institut de Madrid, i si em convidassin hi aniria… Bé, deia que als instituts sempre trobes un grup d’al·lots que es diuen “masclistes”. Això abans no ho hauries trobat, perquè quan el feminisme estava en el seu apogeu no gosaven dir-ho. Ara hi ha moltes al·lotes i al·lots a qui no interessa això del feminisme. Encara queda molt per lluitar. Però sí, això del masculinisme m’agrada… Els homes, en general, ara cerquen la seva ubicació en aquest nou model de societat que ens hem inventat les feministes. No fa gaire vaig anar a un dinar amb gent molt d’esquerres. Un dels assistents va fer el sermó de sempre i a mi em va semblar el sermó que jo feia els anys setanta, em va semblar molt antic. Li vaig dir: “T’has oblidat de dues coses, el feminisme, que és tan important com la lluita de classes i l’ecologisme, són dues revolucions que s’estan fent encara, i que tenen molts de defectes, i que s’han de tenir en compte quan vols explicar una societat”. No basta que expliquis el proletariat i la lluita de classes, perquè això ja està passat. També hi ha lluita de classes, i esquerres i dretes, però dins l’ecologisme també i dins el feminisme també. Em va donar la raó.

El feminisme ha d’estar sempre relacionat amb la lluita d’esquerres? Són uns valors semblants?

Jo crec que no. Darrerament he vist moltes dones de dretes que són ben feministes i quan senten un home cridar li diuen que calli perquè a ca seva no es crida. I són dones de dretes, i això és molt bo.

Aquestes revolucions que esmentaves, amb el temps esdevenen allò que anomenam “políticament correcte”…

Sí, sí, però jo pens que al feminisme i a l’ecologisme ens queda molt de camí per recórrer per poder continuar sent encara políticament incorrectes. Tot i que està molt bé que una persona de dretes sigui feminista, o recicli.

Antònia Matamalas: En tot cas, és més bo de fer que els de dretes reciclin que no que siguin feministes.

Però per exemple aquí a Biniali veig dones més joves que jo, casades i amb fills, que són fins i tot més de dretes que el PP, que, en canvi, no vull dir que siguin feministes, però tenen coses que defensam les feministes. Els anys setanta i vuitanta això no ho trobaves. Sí que es va donar això el temps de les repúbliques, moltes de les dones que començaren a sortir al carrer a Anglaterra, les sufragistes, eren de dretes, perquè les d’esquerres feien feina i no tenien temps. Varen ser les dones de dretes les que varen reivindicar el vot.

Parlem de literatura. Existeix una escriptura de gènere, femenina? I si és així, la practiques? Te’n sents part?

Jo crec que sí. I per una raó molt senzilla: les dones no tenim la moral del profit. Les dones agafam un llibre per passar gust, per tenir un plaer mentre llegim, sense mirar de treure’n un profit. De vegades en treim un profit, de vegades no. En canvi, els homes, en general, tenen una moral de profit. Si pensen que llegir un llibre determinat no els serveix per a res, no l’agafaran. I això es veu en tota casta de professionals, per exemple, metges, arquitectes, llanterners… Les dones que escrivim tenim més la moral del plaer que no la moral del profit que no els homes. Es pot veure si allò està escrit per una dona o per un home. La normativització de totes les llengües la varen fer homes. Per exemple, al diccionari de l’Institut encara no hi ha “detectiva” i jo sempre faig posar a la meva Lònia Guiu que és una “detectiva”. Per què no ho varen posar? Perquè ho feien homes i aleshores no n’hi havia, de “detectives”, ni n’hi podia haver, segons la seva visió, consideraven que era una feina d’homes. És molt difícil saber si la literatura és escrita per un home o per una dona, però si et fixes bé en la moral del profit i la moral del plaer i en la literatura escrita sense els defectes d’una normativització mascle crec que sí que hi ha una diferència, que darrerament ja no hi és tant, perquè hi ha molts d’homes escriptors que reivindiquen la seva part femenina. Les dones avui som molt més impúdiques, i no només sexualment, sinó a l’hora d’explicar una història. Els homes són molt més pudorosos. I això es nota molt. Les dones sempre hem estat objecte de la literatura, i no subjecte. En canvi els homes han agafat moltes de dones com a protagonistes. Una dona tractada per una dona escriptora no és igual que una dona tractada per un home escriptor. I viceversa.

Quina visió tens del llenguatge no sexista en totes les seves explicacions?

Sé que hi ha moltes dones que treballen en aquest sentit. No estic gaire assabentada del treball d’algunes d’aquestes dones, però de vegades trob que s’exagera. Hi ha una escriptora catalana que fa novel·la negra en castellà que ho escriu tot en femení. Això em fa gràcia. Jo no m’hi atreviria, però m’agrada. Però és clar, no saps exactament on t’has d’aturar. Ara, si no hi ha formes femenines i jo les necessit, me les invent i no hi ha corrector que m’ho faci llevar. Ara bé, jo no posaria “ells i elles”, posaria “la gent”, per exemple.

Un temps es va intentar posar la literatura escrita per dones i per a dones en un gènere concret, al costat de la novel·la negra o la novel·la juvenil. Penses que s’ha superat aquell moment?

Víctor Català va presentar un conte, La infanticida, a un concurs, i ho va fer amb el pseudònim masculí en comptes de fer-ho amb el seu nom de Caterina Albert. Va guanyar el concurs i quan els membres del jurat varen saber que era una dona es varen horroritzar perquè La infanticida conta la història d’una mare que mata la seva filla, que la tira dins un molí. Ella ho havia escrit amb tota naturalitat, com ho va fer Mercè Rodoreda. Però no eren rebudes amb naturalitat. Les que eren rebudes amb naturalitat eren les novel·les de Corín Tellado, que les podien desjectar perquè eren fetes per dones i per a dones. La bona literatura feta per dones no agradava, això ha canviat molt però encara… Mira, jo he tengut problemes amb les meves editorials, em pensava que no en tenia, però sí, el que passa és que no els veia. Per ser dona no ens han de fer més cas que a un home, sinó igual.

Molt sovint, en l’àmbit escolar, moltes d’al·lotes a les seves redaccions creen personatges masculins en primera persona. Com ho expliques?

El meu primer llibre el vaig escriure amb un protagonista masculí. Per dos motius: el primer, que a un hotel tenguessin una botones no era normal en aquell temps, i l’altre, per amagar-me. Jo no m’atrevia a fer sortir una dona perquè la gent no es pensàs que era jo. Ara ja m’és igual. Igual que un temps al DNI et demanaven una professió, i jo no gosava posar escriptora, i posava traductora. En el cas d’aquestes al·lotes… també s’amaguen i potser perquè el feminisme no els ha arribat.

El cas contrari no passa mai.

No, no passa mai.

I aquesta necessitat d’amagar el jo personal afecta més les dones que els homes? Tanmateix, la literatura és vida. El que escriviu no us ho inventau, és simplement una recreació de la realitat…

Clar. La meva literatura està feta de coses que m’han passat a mi, coses que m’he inventat i coses que m’han contat altres persones. I quan acab una novel·la no sé què és el meu, què m’he inventat i què m’havien contat. No sé de qui és cada cosa. No sé si tots els escriptors tenen aquestes tres fonts per a les seves novel·les. No sé si es volen amagar fent protagonistes persones de l’altre sexe.

Antònia Matamalas: I no t’influeixen les teves vivències de dona?

Evidentment. Jo no mir la televisió com la mirava en Jaume, per exemple. I això passa en tot. Les pròpies influències marquen molt una novel·la. Potser les dones ens deixam influir més per les coses que ens han passat que no els homes.

Sou més vitals, les dones…

No ho sé. He trobat de tot. Homes molt vitals, i homes molt sòmines…

Com a escriptora sé que tens un projecte pendent…

Hi faig feina. He estat molt de temps per fer aquest llibre i no sé quan l’acabaré. Però ara he trobat una manera de fer-lo. Primer havia de ser amb la Lònia Guiu, després no, i ara finalment he decidit que sigui així. La Lònia Guiu investiga amb altres detectius si aquí es fan transplantaments il·legals. Amb aquesta investigació troba moltes persones relacionades amb trasplantaments i lateralment a la investigació vaig contant les coses que jo vaig passar amb el meu trasplantament, el que em va passar quan va morir el meu home i el que m’ha passat ara darrerament, que el setembre passat vaig estar a punt de morir, m’havien operada d’un braç i vaig tenir un xoc sèptic, que és una septisèmia, amb una fallada multiorgànica. Vaig estar cinc dies que els metges no donaven res de mi. Tot el que vaig passar, les coses bones i les dolentes, també les explic. I així faré la novel·la.

Tens altres coses en marxa?

Enguany he fet una traducció de Dickens, Un conte de nadal, que ja hem publicat. També he fet un recull de les cartes que en Jaume i jo ens vàrem enviar quan ell estava exilat a Cabrera. Hi va estar perquè els militars es pensaven un grup d’amics mallorquins i catalans volien fer la revolució a Mallorca i els enviaren durant sis mesos a Cabrera. N’he fet un recull i això està per publicar.

Quina sensació et queda en publicar unes coses tan personals?

No ho sé… Ho he fet per iniciativa pròpia. M’ho havien demanat una altra vegada, devers el 2003, Editorial 62 em va demanar aquestes cartes. Vaig dir que no ho podia preparar, però que m’agradaria molt publicar-les. Em digueren que a l’editorial hi hauria una persona que faria una primera selecció, llevarà les coses que jo li digui que no hi han de ser, i després jo hi havia de donar el punt final. Abans de signar contracte vaig donar a llegir unes quantes cartes a dos amics meus. Tots dos varen estar d’acord a dir-me que la visió de Jaume no era la mateixa que la gent tenia a l’actualitat, perquè en Jaume abans era molt dogmàtic, d’esquerres i d’un dogmatisme que feia cagar. Una vegada casats va reconèixer que era molt dogmàtic. A les cartes li sortia el dogmatisme. Em digueren que pel bé d’en Jaume no convenia que les publicàs, i no les vaig publicar. Però darrerament n’havia estat mirant unes quantes i vaig dir-me “això es pot arreglar”, perquè són unes cartes molt bonigues, unes cartes d’amor i d’exili. I n’he fet un llibre.

L’evolució natural del dogmatisme és el pragmatisme?

No. Pot ser la bogeria, si vols… Jo no he vist cap dels meus amics dogmàtics dels anys setanta que hagi esdevingut pragmàtic. S’han decantat més per la imaginació. El dogmatisme feia que no poguessis ser ni imaginativa ni sentimental. Sense sentiments una persona és molt trista. I també el pragmatisme és necessari, hi ha d’haver una barreja de tot…

Escrius cartes, encara?

No. Només escric mails, i molt ràpids.

El gènere epistolar està molt tocat…

Sí. Però per exemple avui he rebut de l’Àlex Broch sobre aquestes cartes i m’ha enviat un mail… buf… Hi ha gent que té més facilitat per escriure. Jo no tenc facilitat per escriure. Si vull explicar una cosa l’explic i l’explic en dues paraules. Per a mi, escriure és una altra cosa. Aquelles cartes sí que eren literatura, però ara per correu electrònic no sé fer literatura. Però hi ha persones que escriuen correus electrònics molt guapos.

T’has cartejat amb altres escriptors?

Amb alguns.

Les cartes formaven part de l’activitat literària de molts escriptors…

Exacte. Per exemple, na Maria Antònia Salvà i en Josep Carner s’escrivien unes cartes tan precioses… Jo crec que en Carner estava enamoriscat de na Maria Antònia Salvà, tot i que era més gran i era lesbiana, encara que ella no ho sabés, que crec que sí que ho sabia…

Quina opinió tens de Maria Antònia Salvà?

Que és una molt bona escriptora.

Independentment de les seves vinculacions ideològiques.

Independentment. I això han estat les dones que ho han descobert. Una dona que ha estat molt fan de Maria Antònia Salvà era Maria Mercè Marçal (i ens miram una fotografia de la poetessa al pinte de la xemeneia).

La conegueres, a na Maria Mercè Marçal?

Sí. Tenc un record molt bonic d’ella. Quan va guanyar el premi dels Jocs Florals ella duia la seva filla, n’Heura, i me la va deixar a mi (ens interrompen els lladrucs de na Mel, alterada per la vinguda de moixos externs a la casa), que encara era una nina d’uè. I es va posar a plorar, i no sabia on m’havia de ficar, amb aquella criatura que plorava… Mel! Vols fer el favor! No pots pujar aquí damunt, em fas mal! Un altre record molt punyent és que na Maria Mercè Marçal i l’Heura vengueren a veure en Jaume al tanatori quan ja era mort. Al cap de dos mesos la Maria Mercè Marçal també moria.

Va ser una dona cabdal, també.

Sí. Dins la literatura i dins el feminisme. Una vegada ens barallàrem, perquè ella era més feminista que jo. Estàvem en el mateix partit aleshores i en sortírem al mateix temps…

Antònia Matamalas: Els partits eren molt masclistes…

Sí, sí, era una cosa tremenda. Ella ha fet molt pel feminisme i per la literatura, perquè com a poeta era extraordinària, trobes tantes coses a la seva poesia… Encara que com a novel·lista a mi no m’agrada tant… En canvi, la poesia… llegeixes mig poema i hi trobes tantes coses…

Antònia Matamalas: I no t’agradaria que hi hagués un carrer amb el teu nom a Manacor?

Clar que m’agradaria!

Antònia Matamalas: Nosaltres ho reivindicarem.

Una vegada vengueren un regidor i una regidora del PSM de Manacor per demanar-me de posar el meu nom al nou institut. Ho havien demanat i la resposta va ser “no”.

Què hi ha a Manacor, que els governs municipals tenen tanta de por de la gent que escriu? A altres pobles amb estructures molt més tancades i caciquils no han tengut inconvenient a reconèixer els seus literats…

Ni tan sols en Miquel Àngel Riera, que era més pròxim a les seves idees. Ni d’en Guillem d’Efak, que li han dedicat mig carrer…

Sí, i després s’omple el teatre per fer el Siau qui sou, i dues vegades!

Sí. I hi era el batle?

El dia que hi vaig anar jo no.

Jo no el conec al batle. I l’he vist, però trob que és ell que m’ha de saludar a mi i no jo a ell. Una vegada, a un acte de l’escola d’adults, el vaig veure. El director del teatre em va dir, “el coneixes? Vés-lo a saludar”. I jo vaig dir que no, “no som jo que l’he d’anar a saludar, és ell que ha de venir”. Això és el protocol, són les autoritats les que saluden els qui no som autoritats. No pots saludar el rei si ell no et saluda abans. Ell no va venir a saludar-me. Ni acompanyat ni sol

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s