Ovidi i D’Efak vists per Bonet i Mesquida. Sucre per a nostàlgics militants acomodats


Tot just quan fa deu anys de la mort de dos dels més grans homes d’escena i de bar de la nostra cançó més nostrada han sorgit, arreu del país, homenatges a balquena. Aquesta setmana Maria del Mar Bonet i Biel Mesquida presentaven a Manacor un espectacle que recorda la vida i l’obra del manacorí Guillem d’Efak i de l’alcoià Ovidi Montllor. Davant un públic sorprenentment poc nombrós al Teatre de Manacor (mig aforament de la sala gran), el muntatge s’inicia amb la lectura de dos escrits autobiogràfics dels homenatjats. Cançó, militància, dones, amor, infantesa mitificada. Després poemes i cançons de Montllor i D’Efak recitats o cantats per part dels dos actuants. Biel Mesquida llegeix amb bona dicció. I dóna força al que diu. Comunica. Quan és ell qui recita l’encerta. Capta l’atenció de l’espectador. Antigues cançons ovidianes i guillemeres recitades com el que de veres també són: poemes. I una nova cara per al que molts saben de memòria. Una altra cosa és quan Mesquida recita, per exemple, poemes ja rapsodiats per Montllor. Les comparances són odioses, però hom hi troba a faltar la força desgarrada de Montllor. La tendresa. La ironia. O fins i tot el sarcasme. Tot i la força que hi intenta impregnar l’autor de “L’adolescent de sal”, la lectura del mític “Els amants” no deixa de ser una còpia edulcorada de la sublim versió ovidiana, molt més apassionada i creïble. Pitjor encara quan Mesquida comet la gosadia de cantar, atenció, “La balada d’en Jordi Roca” de Guillem d’Efak. Sense comentaris. Pel que fa a Maria del Mar Bonet, les seves lectures i rapsòdies es mogueren en la discreció habitual de la diva palmesana quan abandona les octaves del cant per parlar. Correcte, però amb poca força. Una altra cosa és sentir-la cantar. Les versions de Maria del Mar Bonet de les cançons de to més popular de Guillem d’Efak o de les cançons més tendres i ensucrades (més de cantautor, diríem) d’Ovidi Montllor són bones, i arriben. I sentir-les sota la potent veu femenina de Bonet encén un llumeneret blau al fons del camí nostàlgic que pretén obrir el muntatge. No es pot dir el mateix de les versions que Maria del Mar va cantar dels temes més jazzístics o blusers de D’Efak. Lentes i, sobretot, mancades de força. L’espectacle, no obstant això, es clogué amb una sensacional versió de Bonet del “Cavallet de serp” de Guillem d’Efak que va fer aixecar el públic de les seves cadires. En conclusió, enyor i homenatge, però poca reivindicació, en un muntatge per a nostàlgics militants acomodats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s