Però, i dilluns?


Anit passada va ser el ple de la lluna. Els darrers mesos havia agafat el costum de sortir cap a fora vila o cap a vorera de mar per fer fotos. Ahir no en va ser una excepció. Vaig agafar les dues màquines de retratar que tenc les vaig emmotxillar, em vaig calçar ritualment les botes de muntanya amb uns calçons esportius curts, una camiseta i un polar per tapar la previsible serena de maig. Vaig baixar amb una bossa de paper per reciclar a cada mà i vaig pujar al saxo. Feia dos mesos havia intentat de fer unes fotos amb la lluna sortint de darrere la mar per dins l’ull de la cova esbucada que hi ha a prop de cala Varques. Vaig calcular malament les distàncies, i quan ja era fosca negra vaig descobrir que feia vint minuts que la lluna guaitava tota tranquil·la darrere les penyes. Res, el cas és que ahir em vaig proposar un nou intent. Amb el cotxe, horabaixando de tot, vaig enfilar la carretera de Son Fortesa. Una llum calidíssima m’entrava pel retrovisor.
A davant, el verd madur, granat, esgrogueït dels camps s’intensificava amb els darrers raigs del dia. Les guardes d’ovelles pareixien transportades d’un betlem, estàtiques rere els vidres del saxo. Una colla de tudons alegres em travessaren per davant amb prou temps de corregir la seva trajectòria. Al cap de pocs quilòmetres un somriure em tacà la cara en veure el vol basculant d’un puput. cresta arreplegada, ales esteses, ara blanc, ara negre, ara roig. A cada instant em sobrevenia la temptació d’aturar-me i fotografiar-ho tot. Com si no confiàs prou en les memòria de les meves retines. Com si els efímers canvis de llums i clarors provocassin també un canvi no sols en el temps, sinó també en la matèria. Com si allò que veia de la manera que ho veia, fos impossible que tornàs ser davant els meus ulls l’endemà.

Aprofitant un revolt i molt a prop ja del creuer de Son Fortesa vaig girar-me a un costat. No us sé descriure amb paraules el que vaig veure. El puig de So na Moixa s’alçava imperial (tot l’imperial que pugui ser el puig de So na Moixa) i darrere esclatava un incendi de llum iridiscent. La claror ofegada i explosiva alhora d’un sol que semblava tenir por de no poder sortir a l’alba vinent. A Son Fortesa vaig fer l’estop pertinent i amb un quatre ràpid em vaig ficar a la camada que mena a cala Varques. Molts de sotracs. Pols. “Tu i jo representàvem Espanya a s’olimpiada d’hivern del Canadà”. Un clot més i bota el cedé d’Antònia Font. Canvii de recurs i pos Catalunya Ràdio. A l’informatiu del vespre parlen de la detenció de Dominique Strauss-Kahn. Als esports, preparen l’ambient per a la segona final de Wembley. “Stòitxkov, Bakero, Koemaaaaaan, goooool”.

Amb l’estrèpit del cotxe una llebre ajocada al costat del camí s’alça falaguera cercant un enforinyai per retornar al conró. Amb dos llongos ben dirigits s’enfila damunt la paret seca i desapareix entre el gra. Dins un sementer llaurat de fresc veig córrer una perdiu amb la seva llocada. Ja no hi ha sol resplendent, just una claror diàfana que mostra els primers símptomes de la bella hora blava. Aparc el cotxe arran de les barreres. Només dues furgonetes ocupen el costat de la camada. Carreg la motxilla i partesc, daixo-daixo, camí de cala Varques. La terra sembla parlar-me. Les botes de muntanya en deixen passar l’alè, la força. Em sent petit dins els racons de la garriga. Davall els peus, sent un cos masculí. Els braons són les pedres. Les arrels revescoses dels ullastres travessen el camí de banda a banda. Són els nervis de l’escalador, del grimpaire musculós, superposats al múscul vigorós. I tot plegat tapat per una fina capa de pols, de terra eixuta, de pell seca i segura. Em sent orgullós de ser d’aquí. De viure-hi. I, sobretot, de saber-ho estimar.

Els camps de blat, d’ordi, de civada, comencen a granar. Som a mitjan maig. Em deman què en deu cobrar un pagès d’un grapat de quarterades de gra. A la garriga, les flors de les estepes ja han donat pas al verd uniforme. Romaní, pi, ullastre, estepa. De sobte, em distreu el cant d’una mèrlera despistada, que bota, negríssima, enmig del camí. Quina cosa, jo que em pensava que ja només n’hi havia a la vila. Través el pinar encara amb claror i davant mi, esplendorosa i solitària, encara estimada per la darrera claror del dia, cala Varques. No hi ha campistes, ni escaladors. No hi ha fems. Al lluny, a l’altre costat de platja, recolzada a una soca tombada una parella dóna l’esquena a la posta de sol davant l’aigua que lluita per mantenir els tons de la pedra turquesa.

El camí rústec de pinar i garriga havia estat un home. Ara, les formes sinuoses de l’arena em condueixen a la imatge femenina. M’acot i n’agaf una embosta. La pols voluble i sensual de la platja a les mans, com una sina tremolosa, com unes anques imponents, com una cintura gràcil. Cada revolt d’arena em sembla una dona. Els pins que voregen la platja em semblen ara pubis immensos on acomodaria la galta. I a davant, gates del seu aroma, mogudes al ritme de lentes ones, canten les sirenes d’una aigua cristal·lina, que em fan sentir com un ulisses aperduat a la recerca d’una ítaca impossible. Hi faria un bany, però som fredoler. Vendran dies més càlids i farem la còpula perfecta, humida, tapada amb els cristalls de llum de la nostra suor.

No tenc temps d’entretenir-m’hi més. He de partir cap a l’odissea de la meva cova esbucada. Els minuts no són sobrers. Ran-ran vorera, per damunt les penyes seguesc el camí marcat per banyistes, excursionistes, escaladors, caçadors i el garriguer de la finca. En poc temps, cinc minuts escassos, arrib a la cova. Ho he consultat a internet i sé que m’he de col·locar tan a la dreta com em sigui possible per veure guaitar la lluna per l’ull de la cova. He vengut amb més claror que l’altre dia per tenir més bon davallar. Sense dubte, avanç més ràpidament que l’altra vegada. Estam fets per aprendre de les experiències passades. No cometem errors. Simplement feim intents. I a cada passa, aprenem una cosa nova, que queda gravada a la memòria del cos.

Gairebé sense pensar com, m’enfil a un cúmul fàl·lic que s’alça voluminós ben enmig de la cova. Estenc el trípode. Trec la càmera i la hi col·loc. Hi connect el cable disparador. Tremp el diafragma, la velocitat d’obturació, l’ISO i… clic. Deix passar una estona. Encara fa aquella mica de claror. Em sent una picada a la cuixa. Compareixen els moscards. Deix passar cinc minuts més, però m’impacient. I si surt la lluna darrere aquella paret? Enfilat allà dalt, destrii una roca que em sembla accessible, més a la dreta encara, però anar-hi implica desmuntar càmera i trípode, tornar-ho a col·locar tot a la motxilla, trobar el camí correcte per arribar a la roca i tornar a muntar trípode i càmera. Minuts valuosos durant els quals podria, perfectament, sortir la lluna per l’horitzó. Però no hi cavil pus. Desfaig la parada fotogràfica i torn a baixar. Amb molta rapidesa em trob a un metre i mig de la roca. Per arribar-hi he de travessar per damunt unes penyes molsudes on l’aigua puja i baixa al ritme de les ones. Podré provar el goretex, em dic a mi mateix, pensant en les botes noves que duc. Faig un primer intent, però una ona que encara no ha arribat a dalt de tot em frega els turmells. Decidesc descalçar-me. Través per damunt les penyes i ja amb mitja fosca trec el frontal per tornar a encetar el ritual de trípode i càmera.

Als dos minuts, veig una cella de llum dins un cel blau marí. Se succeeixen els clics. Trob la lluna molt petita, llunyana, com si estigués empegueïda. Canviï l’objectiu. Ara sí. La fosca augmenta. No em queda més remei que apujar els ISO per davallar el temps d’obturació. La lluna és veloç i un segon d’exposició la deixa moguda dins la instantània. Els moscards em fiblen, a la closca, als braços. Em pos el polar per caputxa. No puc consentir deixar perdre tanta bellesa. Alç la vista i destrii ja el cel fosc il·luminat per la tènue claror lunar. A contrallum, els arbres són formes misterioses, reixes de branques fan una teranyina negra i espessa. Em don per satisfet i, reblanit pels moscards, desfaig el camí. Amb les botes penjades al coll torn a pujar. Sent les roques amorosir-se davall els meus calls urbans. Les arestes, humides per la serena i la saladina, em donen consol i m’aplanen el traçat. En poc temps som a dalt. Els moscards han desaparegut. La lluna ja és part damunt la cova. Dins l’ull del pont, el seu reflex. M’assec. Col·loc la càmera damunt una pedra i faig una llarga exposició. Sent la remor de les ones, llunyana (he trobat que no feia falta posar-me l’audiòfon, avui). Així assegut damunt una pedra, he comprès el valor de la solitud, però també el significat de la companyia. Faria una altra foto. Però m’atur. Sent l’emoció de la terra a les cames. El país em xucla. La història m’absorbeix. M’arriba la riquesa de sentir-me humà i lliure. Català dins ca meva. Pens “adesiara”, “turmell”, “coleu”. Pens “país”. Em cau una llàgrima i sent un calfred. Em torn a aixecar. Duc el frontal apagat. La claror de la lluna, suau com un mocador de seda, estimulant com una pell de melicotó, m’agafa per l’espatla i em mena de retorn a la platja. D’allà desfaig el camí cap al cotxe i torn a travessar el pinar. Tot i no dur el sonotone, dins el silenci de la nit, sent claríssim el cant d’un sebel·lí i em deman per què deu fer els ous en terra. Un altre ocell que no sé destriar canta com si fos en de dia, potser desvetlat per la clarorada llunàtica.

Arrib al cotxe i torn a posar la ràdio. De retorn cap a Manacor, pens si haurà sortit cap foto potable i em deman si tots som conscients del que tenim, del que som i del que volem ser. Conduesc tranquil per dins la nit i la lluna em guaita adesiara dins el retrovisor. Men d’esma i amb els ulls absorts em passen per davant les imatges de les tres darreres hores: tudons, puputs, romanins, sementers, saladines, pins, ones, vent, llum. Don gràcies a la vida. Demà és dimecres, pens. Tornaré a la feina per fer el que faig cada dia: viure com m’han ensenyat i ensenyar a estimar el que enseny. La terra és negra amb pinzellades de llum. Demà tornarà l’alba. I dijous. I divendres. I dissabte. I diumenge. Però, i dilluns?

Pensau-hi. I no faceu beneitures.

One Comment Add yours

  1. Vaja una història més preciosa que acab de llegir….Toni màs fet posar els pèls de punta, pareixia com si jo fos jo que veia tot el q tu veies i feies, a més es tan preciós coneixer un poc de ses nostros arrels de per aquí….molts no saben sa meitat de lo que tu anomenes, te penses q qualcú sap q és un poput…? M’ha encantat Toni!! Saludos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s