Pollamari: aferrats a la vida amb un anhel altíssim de plenitud


Som d’aquells a qui agraden les coses rares, singulars, atrevides. Valentes, també. És el cas, i vaig de bon de veres, d’una iniciativa d’aquestes que a Amèrica anomenen “independents” i que aquí, ras i curt, podríem dir “de quatre amics que se cerquen la vida per fer el que els agrada”. Parlam, ara que ja doblegam la primera dècada del segle XXI i aquí, que és Manacor, capital de la lletra mundial i cim de la lírica més alpinista, de Pollamari, un recull heterodox de poemes, sentències, dibuixos obra de tres artistes coronats amb copalta i nànnera de plàstic: Miquel Orlandis, Xisco Fuster i Toni Planissi. Fins ara, només enrevolts. Traguem el suc a la novetat.
El títol pot fer pensar que es tracta d’una obra irreverent, provocadora, antisistema, si es vol. Però, a la fi, el títol és, en primer lloc el reflex del lloc comú dels versos que componen el recull: la polla. Perquè ens entenguem: la verga, la pixa, el pardal, la piula. Segonament, Pollamari, així escrit i pensat així de sexualment, no deixa de ser una concessió a la provocació per part dels seus autors, de manera que potencien el vessant més comercial del llibre, que tampoc no es tracta de tenir pèrdues en el negoci. Però alerta: Pollamari engana. I ja des del títol. Les ments més simples i interferides hi llegiran l’estirabot sexual fàcil. Però no creim que sigui gratuït que al costat de la polla erèctil s’hi llegeixi, sense altra fita que les lletres que l’envolten la paraula “amar”. Els qui cerquin en Pollamari la irreverència i l’absurd restaran orfes en la seva aventura. Duran un frare de la seva cacera. Dins Pollamari hi ha espai per a la lírica de garriga, de marina, salvatge i amable alhora: “Com el cel i la terra, s’encontren, es complauen, en benefici de totes les criatures, al bosc profund de les arboceres”. Una lírica que vindica la vinculació inevitable entre sexe i amor, entre “polla” i “amar”, com dèiem: “Si una gran polla et diu que et vol estimar és perquè rima amb follar”. De la carn, a la transcendència, pel camí més curt. I la lírica torna a elevar-se entre l’immediat i la bellesa: “Desvii la mirada cap a les taules de surf. Els seus ulls me cerquen. Plor mocadors de princesa”.

Havent llegit el llibre alguns pensaran, segurament, que és ple d’estirabots. I es tornaran a errar. El que ells identificaran com a sortides de to no són més que mostres sanes i saludables d’una espontaneïtat que, en cap cas, no entorpeix els moments més lírics: “Pujau al terrat, que vaig destrempat. Les hamburgueses no s’ho poden creure, això és competència deslleial”. Pollamari no ha de ser entès com un llibre total, clos, definitiu, sinó com la primera passa per plantar els fonaments d’un edifici que fins ara s’esbucava. I tanmateix, té racons de maduresa que deixen estabornit el lector: “Qui no se n’adona de la meva deseperació vital no pot adonar-se del meu anhel per ser amor: és per això que sé que estic tot sol, no perquè voli molt amunt, sinó perquè m’arrosseg molt endins”. Fondària, profunditat, reflexió. No mots gratuïts, ni fàcils. En la mateixa línia epigramàtica, el Pollamari insisteix a grufar dins la terra ferida dels nostres traumes mal llaurats: “El sexe perd força comunicativa en benefici del paper que li atorga el sistema cultural vigent, amb els seus càlculs i la seva moral”. Sí: sexe és amor, però amor no és “precaució social, ni càlcul econòmic de futur, ni acomodament”, perquè “tot equilibri de forces en una relació amorosa deserotitza la mateixa relació”.

També hi cap, en el Pollamari, la referència a allò més immediat, al que cou a les nafres obertes del medi social manacorí, illenc: els centres de tecnificació, els programes concursos, el Premi Príncep d’Astúries o la corrupció: “Tot són malversacions d’orgasmes”. Crítica social i moral alhora. També Barbie i Ken passegen nus pel Pollamari i ell, armat d’una polla retràctil es lamenta que, a ella, “no li hagin fet cap ranura per on estimar-la”. Però si un vers, una frase, una sentència, marca la línia del llibre de manera extasiadora és l’epitafi: “La tenia tan llarga que la usava per abraçar”, en el qual es pot tornar a llegir, sense embuts, el reclam d’un amor alliberat, sensual i corprenedor. La imatge visual de tal longitud fent aferrades pel coll resumeix de manera magistral l’essència més pura del libre. I reblen el clau: “La polla pot viure sense amor, l’home no”. Pollamari ultrapassa el surrealisme i s’endinsa en retrats que s’enfilen a l’engronsadora entre l’hiperrealisme tronat i la hilarància més desfeta amb mostres com aquesta: “La vagina ventríloqua llueix un llarg i espès bigoti argentí. Els llavis te’ls has d’imaginar”.

A la fi, Orlandis, Fuster i Planissi reclamen atenció del lector, que no es pot relaxar davant un missatge insistent com una gota d’aigua, o de semen, que cau periòdica, minutada, damunt el cor-penya: “L’erotisme més pur és aquell que emergeix quan s’han enfonsat les imatges de cultura”, sí, adéu prejudicis, sí, “quan l’home es torna a trobar nu amb la naturalesa, nu davant l’instint, cercant un vincle saborós amb el present”. Així de clar, és rere el desig sexual, inevitable i alhora volgut, que s’ha d’amagar “una ànima tendra, dolguda, que ha nascut del món i que, desesperadament, s’aferra a la vida amb un anhel altíssim de plenitud”.

PS. Sense perjudici de la lloança inequívoca que acabau de llegir, us faig avinent, igualment, que per a mi, mal que em pesi, una “polla” sempre serà una “gallina jove”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s