Postals de cendres, “com d’enfora has de ser per recordar”


Dones. Viatges. Decepcions. Carn. Pell. El comunisme esbucat. Els mites esbucats. Les cendres d’un món retut. I el record turmentat d’un pare que no s’acaba de morir mai. Tot i els retocs finals que han endolcit la presentació impresa de Postals de cendres respecte de l’original presentat al premi pollencí, el llibre mostra la reflexió del poeta instal•lat al cim del no-res, lliure de prejudicis. Un cim a voltes plàcid i tranquil, d’altres tediós i indolent. I d’altres, fins i tot turmentat. La presència sotjant de la malaltia i de la mort ja es deixa entreveure en el primer poema, on afirma que “només et voldria com unroc, com una metàstasi, una excrescència excelsa, un càncer original sense contorns ni mides”. El to elegíac dels tres poemes centrals s’intueix al llarg de tot el llibre, amb el record nostàlgic, encara que de vegades fred, de moments que, ara, entén el poeta que foren intensos: “Jo tenia amics que record encara, junts pensàvem en paradisos, trèiem cues a les sargantenes (…) i els diumenges llanguíem entre coixins, sota un cel ple d’avions que dibuixaven camins al sud”. Tanmateix, sembla com si aquesta dolçor fos només pròpia del passat i que el present estigui retut a la rutina, “demà és dilluns una altra volta, són les tres un altre cop i el vertigen matemàtic”. Un avui, un present encara turmentat per la presència del pare, intrús fins i tot en la idíl•lica visió d’una Cabrera paradisíaca: “Sobre les aigües porpres on et veus la pell en nedar dins dels ulls blaus del pare absent”. I tanmateix, després de les notables elegies mediterrànies i americanes dedicades als escriptors Gabriel Galmés, Robert Graves i Blai Bonet, De Cara s’endinsa en una cal•ligrafia del buit, amb referències a un “cos que em traeix i el cor que falla”, a l’alzheimer, als rellotges i a l’apocalisi. Unes referències que es mestallen mòrbidament amb la presència d’un sexe revitalitzant i malaltís alhora: “i et besa l’orella esquerra, la del costat del cor” o “aquell dissabte quan vares conèixer els meus besos malalts”, o encara el sexe pagat i l’amor que no es pot pagar: “Jana no m’estima, estima els meus doblers, i jo voldria viure amb ella hiverns inhòspits”. L’elegia s’instal•la també dins el buit cal•ligrafiat i el poeta observa (reclama?) “un temps sense arrugues ni dolor (…). Servaré (el record del meu germà) tal com era aquell temps”. Tanmateix, Hilari de Cara espera ressorgir com una au fènix, “renéixer d’una mar de foc i de lleixiuet”, però… “l’estupor de nou, l’estupor”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s