Toni Miró: “Quan fas feina amb la gent pobra, plores molt, d’alegria, d’impotència, de ràbia”


Toni Miró (Manacor, 1958) fa catorze anys que viu a Paraguai, concretament a San Roque González de Santa CruzTavapy, al departament Paraguarí. Allà, a Sud-amèrica, contribueix amb el seu gra d’arena a canviar el color del desert de valors i de justícia en què s’ha convertit el món. De com veu el món, de com veu l’església, de com veu Manacor i de les seves esperances i il·lusions hem parlat amb ell en aquesta entrevista.

– Quins projectes teniu en marxa?

– Tenim dos projectes en marxa. Un és un centre de capacitació per a professors, per ajudar els professors i fer cursos de formació professional. Hem aconseguit un acord amb una entitat del govern d’allà i feim cursos periòdics d’electricitat, de llanterneria, d’agricultura, la darrera va ser d’inseminació artificial de vaques… Però no tenim un lloc, i va sortir la idea de fer un centre, perquè feim molts de cursos per a docents i fins ara ho fèiem com podíem. El començàrem amb 4.000 euros que ens va regalar la diòcesi de Mallorca, i ara el tenim a mig fer i presentam el projecte per acabar-lo. L’altre projecte que duim endavant, gràcies als rotaris de Xàbia, a Alacant, és un tambo, una vaqueria de producció de llet. La nostra idea és consolidar allò com una microempresa i destinar la meitat de la producció al manteniment de l’empresa i l’altra meitat per repartir llet als nins de les escoles. Enguany a més hem aconseguit una altra ambulància i un cotxe que ens donarà la Diputació d’Alacant per al quarter de bombers. Jo volia fer un conveni amb els bombers de Mallorca, però no hi ha hagut manera d’entrar-hi. No sé què passa que ens ajuden més de fora que d’aquí.

– Això ho feis des de la parròquia?

– Sí. Però això de la vaqueria és una empresa independent. Tot ho feim així. L’únic que no és independent és el centre de salut, perquè no era possible fer-ho d’una altra manera. Has de pensar que allà l’església no és com aquí. Allà és la institució més creïble de tot el país, i treballam molt bé, quan hi ha mitjans.

– A què atribueixes aquesta diferència de credibilitat entre l’església d’allà i la d’aquí?

– Sobretot al compromís de la gent humil. L’església oficial d’aquí està molt lluny de la vida de la gent normal, del carrer. Allà va venir un periodista d’un diari d’aquí, i em va trobar per casualitat. Va quedar impressionat. No es pensava mai que un mallorquí pogués fer tot el que feim allà. Ens va dir que recorria tot el món i que pensava que “l’església és la més gran ONG que hi ha en el món, i la més creïble”. Imagina’t que destinar doblers i donar-los al govern d’allà és perdre’ls. L’única manera d’assegurar-se que els doblers s’invertiran allà és l’església. Fins i tot allà ONG allà han fet desfalcs terribles. No vol dir que no hi hagi qualcú de l’església que també… No hem de ser “puretes”, tampoc. Però allà qui dóna la cara és l’església.

– Vols dir que la gran culpable de la baixada de practicants que vivim a Europa és l’església mateixa?

– No. Són processos normals. Jo veig que això és un procés històric que havia d’arribar d’una manera o una altra, perquè no es podia mantenir una situació artifical com era el cristianisme sociològic. El cristianisme no és sociològic, són opcions personals, encara que no siguin per tancar-te dins ca teva, amb individualisme. I l’opció personal havia d’acabar arribant, i això no és dolent. Les crisis sempre són bones.

– I el paper de l’església, doncs, quin ha de ser ha partir d’ara?

– El que hauria d’haver estat sempre: acompanyar la història des de l’humanisme i la comprensió cristiana del món. Acompanyar, comprometre’s i estar devora els pobres com va fer Jesús. La riquesa i el poder no poden anar amb l’evangeli. Això està claríssim.

– Per tant l’església que ens arriba ha de canviar…

– Clar. I si no ho fa per opció ho farà per obligació. Si no ho, fa la societat i el món l’obligaran a canviar o la faran desaparèixer.

– Però el papa Benet XVI sembla que ha obert una mica les finestres, amb aquest llibre on fa tènues concessions a l’ús del preservatiu, per exemple. Són aquests els canvis que dius que hi hauria d’haver?

– No, no, no va per aquí. El dia que va sortir aquesta notícia ho comentàvem amb uns companys i els vaig advertir: “Tranquils, que d’aquí a una setmana sortirà un article dient el contrari”. I així va ser. La institució de l’església no està per canvis cap endavant, sinó cap endarrere. Hi ha un replegament cap endarrere. Jo don la culpa a la por. Quan hi ha por un es tanca en ell mateix, i el Vaticà II està sent atacat molt clarament des de molts de flancs. L’església va cap endarrere i tanca moltes portes que gràcies a Pau VI s’havien obert.

– La feina que feis allà serveix per apedaçar? O per qualque cosa més?

– Hi ha ONG que sí que posen pedaços, per exemple les que fan el projecte des d’aquí i l’imposen allà. Nosaltres miram de resoldre problemes estructurals, a la feina, a l’educació… Però aquí hi ha un problema global. No podem continuar així, amb donatius… Cal una revolució, que ja ha començat, a Sud-amèrica tenim Dilma Russeff, Hugo Chávez, Evo Morales, José Mújica, Fernando Lugo… Hi ha una revolució molt atacada, però molt, des de Nord-amèrica, des de l’oligarquia i des de l’església institucional.

– Però mitjans com El País també fan aquesta campanya…

– Però de qui és El País? El va comprar un magnat nord-americà. Ja no és un diari de referència, que és el que era quan jo estudiava periodisme. Representen l’oligarquia… Aquesta campanya la fan perquè els toquen el més sagrat, que és l’economia. Encara que jo, per exemple, no estic d’acord amb l’estil d’Hugo Chávez, perquè la boca el mata, que és el mateix que li passa a Jaume Santandreu, que l’estim molt, i ha fet una feinada, però la boca el mata…

– I allà a quina població arribau?

– El poble no arriba a tres mil habitants, i el municipi són catorze mil, hi ha molta població escampada perquè és un poble agrícola. Al poble tenim el moviment social de tot el departament. Hi va haver un moment que em volien empresonar, perquè un partit polític em va denunciar per difamació i calúmnies. Arran d’això es va constituir un grup, per fer-hi front, que és el més fort socialment.

– Quina vitalitat té el guaraní al Paraguai?

– El parla el noranta per cent de la població. Allà la llengua pròpia és el guaraní. El castellà hi és imposat. Ser català, mallorquí, m’ha servit per entendre molt bé la situació que viuen. La missa, per exemple, la dic en guaraní. Pensa que la gent de fora vila no entén el castellà, és monolingüe en guaraní, tot i que entre els joves el castellà és la llengua de prestigi.

– Hi ha altres religiosos que facin una feina semblant a la teva?

– Hi ha altres capellans, però no estan per la meva zona, estan per la zona més deprimida com San Pedro. Lugo té un suport molt fort de l’església de base. Els bisbes, també, però han de callar perquè no poden donar suport públicament a una opció política. Ara bé, el Parlament no deixa passar res que sigui social, tot el que sigui social ho retallen.

– El caciquisme…

– Sí, el Partit Colorado.

– El que tu fas i la teologia de l’alliberament…

– És el mateix. Jo m’he educat en la teologia de l’alliberament des que era aquí. I allà he fet un retrocés. Allà explic coses que aquí explicàvem els anys setanta. És un altre món. Ara bé, tenia molt clar que no hi anava com a colonitzador. Per això potenciam l’educació, perquè surti gent que empengui. M’agrada veure joves que es posen al capdavant, i jo a poc a poc em vaig allunyant dels projectes. L’important és que ho duguin ells, perquè jo un dia o l’altre me n’aniré o m’engegaran.

– És curiós que la revolució o la teologia de l’alliberament trobin el seu espai a Centreamèrica i a Sud-amèrica… I aquí?

– Els joves d’aquí estan totalment desconnectats del proïsme, de l’altre. Quan jo era aquí hi havia més resposta. Un exemple, dos o tres anys després d’haver-me’n anat els monitors començaren a demanar doblers per fer la seva feina. Hi ha hagut un procés de desafectació cap al voluntariat. I d’altra banda, mai hi ha hagut tant de voluntariat jove com ara, però és un voluntariat provisional, faran un mes allà, tornaran i continuaran amb la seva vida. Simplement, volen experiències. És necessari trobar la manera de tornar a engrescar els joves cap a un projecte de món diferent, aquest món alternatiu, que és possible. Aquests deu anys darrers, Manacor no és el Manacor que vaig deixar. Vénc aquí, xerr amb la gent i em deman, què ha passat? M’imagín que reflecteix una mica el que passa arreu. De vegades els dic als joves d’allà que s’assemblen molt als d’aquí. Allà i aquí hi ha alcoholisme entre els joves. Aquí, perquè tenen tants de doblers que no saben què han de fer, i allà perquè en tenen tan pocs que només tenen aquest recurs per divertir-se.

– Has parlat de desafecció. I també de la pèrdua del lloc de l’església com a referent moral, ètic. Hi ha una caiguda de valors que no és suplida per res ni per ningú.

– Jo allà veig que seria un moment fantàstic per l’església, no sols per a la catòlica, sinó per a totes les religions en general. L’església seria donadora de sentit si fos capaç d’entrar dins la societat actual. Si va ser capaç de ficar-se a una cultura de poder, ara seria el moment de ficar-se a una cultura d’allò social, i donar sentit. Si no hi ha uns valors que sustentin la vida, a la fi la societat cau. Sabem, per exemple, que la família és la institució més valorada pels joves, si és així, en lloc d’atacar tant, empeny, assumeix altres models de família, en lloc d’atacar-los, perquè atacant no destrueixes sinó que reforces. I això requereix una cosa, només: encarnar-se, inculturitzar-se, ficar-se dins la cultura actual. Amb formes medievals no s’hi arribarà. Insistesc, les crisis són molt bones.

– A quines crisis et refereixes?

– Per a l’església una crisi com l’actual és molt bona. Netejarà moltíssimes coses i ens quedarem en quadre, que és la manera de ser església. L’església ha de ser…

– Resistencial?

– No. L’església ha de ser ferment de la societat. Mentre no sigui sectària, serà bo tot això.

– La impressió, justament, és que ho és molt, de sectària.

– Sí, sobretot pels nous grups neoconservadors que dominen la tendència de l’església. Són grups amb tendència sectària, que tenen molt a veure amb poder, amb doblers… Però bé jo confii molt en l’esperit sant, perquè som creient, i això anirà per bé, amb molt de patiment, però anirà per bé.

– De totes maneres, per canviar el món, nosaltres també hem de canviar. De poc serveix que gent com tu se’n vagi al Paraguai, si no feim el canvi aquí.

– Per un moment somiàrem que la crisi donaria pas a un nou model però ara veim que els qui arreglen la crisi són els mateixos que la feren. És evident que el canvi del model econòmic és la base del canvi a nivell mundial. Amb el simple resultat de la reunió de Cancún veus que no volen canviar el món, sinó que el volen destruir. Ja no ens poden enganar més. Ni tan sols volen cuidar la petita nau on navegam, que és el planeta.

– Cal un canvi radical. La socialdemocràcia està demostrat que no és suficient.

– Efectivament. Com a social a fracassat. I com a democràcia no ho sé. Ha fallat a Anglaterra, a França, a Espanya. Cal una radicalitat més gran, i prioritzar la persona per damunt el mercat. Ni ho fa en Zapatero. Ara mateix, els mercats són més importants que les persones. I la solució quina ha estat? Ajudar els bancs! I qui ha provocat la crisi? No varen ser els bancs?

– Què penses de la democràcia participativa?

– La democràcia ha de ser participativa. La representativa està demostrat que no funciona. Els partits polítics estan acabats. Han de ser els moviments socials els que duguin endavant els països. Cal cercar una altra manera de democràcia. Aquí, a Amèrica, i pertot.

– I ja per acabar, quan tornarà Toni Miró a Manacor?

– Jo tenia projectat tornar fa cinc anys. Ja ho tenia tot preparat, però hi hagué problemes allà i vaig dir-me que no havia de baixar del vaixell quan hi hagués problemes. I això va ser el meu gran error (riu). Tornaré ja en ser gran, en haver acabat la meva tasca allà.

– Vols afegir qualque cosa més?

– Sí. Nosaltres tenim unes beques per a estudis, la gent de Manacor col·labora amb donatius a partir de deu euros cada mes. Gràcies a això ajudam a estudiar més de cent joves. Fa deu anys que tenim aquestes beques i no puja el nombre de gent que s’apunta, a més, ha baixat el valor de l’euro. Necessitam gent que vulgui fer aquesta aportació urgentment. Si qualcú hi està interessat basta que vagin a la Fundació Trobada. Per mantenir aquestes beques necessitam mil euros mensuals, i ara mateix en tenim un poc més de la meitat. Dia 5 de febrer projectarem una pel·lícula per commemorar el bicentenari de la proclamació de la independència del Paraguai. Els assistents faran una donació de deu euros i farem inscripcions per les beques.

– Quines garanties tendran aquests joves formats de trobar feina i prosperar a San Roque mateix?

– Jo sempre he dit que la universitat és una creadora d’emigrants. Però les carreres més sol·licitades són les que menys falta fan allà. Economia, informàtica, professors… I no hi ha carreres que puguin crear nous espais de feina, per això potenciam molt la formació professional. I jo als joves els pos una condició quan els donam les beques, que no se’n vagin. La majoria parteixen, i jo call, perquè la vida és la vida, però aconseguim que molts quedin i que es creï un bon grup de gent allà. Però és difícil, perquè els joves se’n volen anar com sigui, perquè veuen un altre estil de vida. Els rics corruptes, allà, presumeixen d’allò que han robat, no ho dissimulen.

– Un dels grans mals de Sud-amèrica ha estat la colonització.

– No… La gran corrupció va començar amb la dictadura d’Stroessner, aquell gran admirador de Franco. Seria ingenu culpar la colonització de tots els mals que hi ha. Evidentment, el tarannà submís ve de la colonització. Però pensa una cosa, a Paraguai hi ha una moguda que canvia coses. El canvi a Paraguai no vendrà fins que no canviï la gent. Però no hem de posar una cosa davant l’altra. Ha de ser un fet simultani. Ha de canviar l’estructura al mateix temps que canvia la persona, perquè si no no aconseguirem res.

– I no et sents molt petit…

– Si una cosa m’ha ensenyat Paraguai, és que cada dia rep una cura d’humilitat. Començant per la llengua, que tot i que la sé una mica no m’hi puc comunicar amb fluïdesa… Tot això et fa veure que ets un gra d’arena, una gota d’aigua, i que no vas en pla de salvar ningú. Quan fas feina amb la gent pobra, plores molt, d’alegria, d’impotència, de ràbia. Quantes vegades m’han dit els joves que agafarien les armes… de ràbia, de veure la feina que feim i que després els poderosos ho destrueixen tot. Allà he descobert què és el mal i l’alienació. Allò que deia Marx és vera. Si ajuntes pobresa, alienació, ignorància i maldat fas una bomba, i allà aquesta bomba hi és.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s