Dones que somiaven ser altres dones: confessió fresca o frescor poètica?


Fresc. Aquest és l’adjectiu més comú en els comentaris que els membres del jurat del premi Amadeu Oller fan en el pròleg de Dones que somiaven ser altres dones, l’òpera prima de la televisiva (incipientment, per tan jove com és) Estel Solé. L’evasiu títol i l’acurada edició de l’editorial maresmenca Galerada fan que el llibre de Solé esdevingui objecte de desig de qualsevol lector inquiet i amb ànsies de conèixer gent nova.

I sí que és fresc, juvenil, sincer, aquest “Dones que somiaven ser altres dones”. En una primera lectura hom no pot deslligar-se, però, d’una certa literatura confessional on sembla guanyar més pes la vivència particular que no el fet poètic en si. El primerenc llibre d’Estel Solé, però, té la virtut de fer-se pròxim i entenedor, tot corrent el risc, això sí, de caure en una mena de gabinet psicopoètic de teràpies sentimentals. Tot i caminar a la funambulista manera per damunt un rancor immadurat, Solé s’ensurt distanciant-se’n amb ironia i amb la inclusió d’elements poc habituals de l’expressió poètica que, tot i la seva expressió ingènua, sorprenen el lector, que devora el llibre amb facilitat i somriures de complicitat.

El volum està dividit en tres parts. Els versos finals del primer poema esdevenen divisa del combat dirimit entre el ressentiment de la primera part i el vitalisme nostàlgic de la tercera, arbitrat per la feliç ironia del bestiari de la part central: “He comprovat que encara no he après a volar. He fracassat. Però, ara, fracasso millor que fa un any”. En el segon poema, “Semàfors en vermell”, Solé fa bandera del vitalisme inconscient que ha menat el jo poètic a l’atzucac del desengany amorós: “No espero mai que el semàfor es posi verd”, conclou. I de la impaciència al rancor, a la pena, al desencís i a la lluita conscient contra el desequilibri emocional: “La ràbia i la pena al marró. Ara sí que sóc una dona sostenible”. Tanmateix, la teràpia millor no deixa de ser el temps i el rancor pel desamor i és per això que el lector agrairia un temps de maduració superior als versos dedicats al Peter Pan causant de del daltabaix del jo poètic. No són bons amics els versos equilibrats i verament poètics amb els sentiments a flor de pell. El pobre Peter Pan, “l’única pipa podrida de tota la bossa”, o també aquell de qui recorda “la poca traça de la seva llengua, el seu horrible gust musical i la ràbia que em fa que no conegui el punt G, ni el C, ni l’A. I quan no és el retret i el ressentiment, és l’autoflagel·lació: “Jo era el formatge que sobresortia del sandvitx i en fondre’s queia, inevitablement, sobre l’oli calent de la paella. El que deixaves socarrimar sense compassió”. No obstant això, la primera part es clou amb una nova afirmació vitalista, arriscada, valenta i l’acció políticament incorrecta: “Tothom proclama coherència, però jo proclamo el clima: màniga curta per Tots Sants i banyador per Nadal. Per fi, un cap d’any tropical!”.

La segona part del volum és un petit bestiari amb imatges ocurrents i sentències frapants que semblen alenar oxigen poètic i allunyar-se del to més confessional de la primera part. L’esforç metafòric de l’autora resulta premiat per uns versos lluents que cavalquen de la fina ironia al sarcasme més cruel. De les moneies diu: “Potser fóra millor passar la vida penjats a dalt d’un arbre i baixar a terra només de tant en tant, per menjar i comprar més tabac”. Del hàmster, amb qui s’identifica el jo poètic: “Deixa’m les pipes al costat de la porta i l’aigua entre els barrots, i digues a tothom que no aniré a la festa”. De la serp, la divisa per superar-se, canviar i ser una nova dona: “La necessitat de pelar-me i sentir que encara hi ha més pell davall aquesta pell”. Del gos, l’amador decebedor, en diu: “S’amorra al cul de femelles en zel que l’aparten amb la cua per pollós i desgraciat”, i se’n declara vencedora segura: “M’ha mirat amb ulls d’haver perdut una batalla”. El mite de la bèstia trista i engabiada, en una aproximació tòpica però ben aconseguida al compromís sentimental rutinari, ix a “Elefants”:  “Ja no som furtius ni salvatges, però hi ha qui s’interessa pel nostre marfil. Ara som animals de circ, acomodats i porucs. Som bèsties que recorden amb nostàlgia el seu passat ferotge”. I conclou amb la visió que tenen els altres d’aquests particulars paquiderms: “Aquí ens han pres per burros, i nosaltres som elefants”.

Es detecta ben aviat un canvi de to en la tercera part. Per exemple, en el reconeixement d’un amor que fins ara dubtàvem que hagués pogut existir: “Per uns instants hi ha hagut quelcom de cert en l’acte cert d’estimar-nos”. El desamor aquí sembla vestir-se de nostàlgia i el jo poètic, després de reconèixer que “la vida és un exili d’una infància massa curta”, desitja ser un prat “i els prats ningú els obliga a respirar”. De l’hedonisme i el plaer volgut es passa bruscament a la por de descobrir que “temem més el triomf que el fracàs”, una afirmació que serveix a l’autora per comminar-nos a viure cada moment de les nostres vides com si fos el darrer perquè així “deixaríem d’intentar i començaríem a aconseguir; sabríem estimar sense pensar i pensar sense patir”. Qui en vol més?  El rancor ara ja és malenconia i sembla que el jo poètic hagi madurat de sobte aquell ressentiment inicial: “Se’m fa de nit mentre busco dins armaris i maletes els dies que vaig viure al teu costat. Si ara em vinguessis a buscar em trobaries fent mercat, regatejant i malvenent el meu cor fet cendres”. Nit, hivern, fred, imatges que contrasten ara amb d’altres de més càlides, per bé que llunyanes i enyorades: “I quan jo vaig tornar a ser jo, vas esdevenir el fruit salvatge i tendre d’una primavera que augurava somriures, carícies i cireres”. El suggerent títol del llibre de Solé, que sembla abocar-nos a una nova manera de viure la feminitat (que tanmateix sí que sembla reflectida al llarg del llibre), queda desmentida en el poema del mateix títol: aquestes dones són actrius que somien interpretar qualque dia “russes, boges, monges, mares, dones dels anys vint”. No obstant això, algun aroma s’hi destil·la del vitalisme hedonista i inconscient de Solé: “Confiant que l’atzar ens portés sort -perquè el talent ja no ens servia”. Que quedi clar, cal viure sense frens, que es tot capavallada, i una bicicleta aturada sempre cau, per això Estel Solé ens adverteix, sentenciosa, lingüística i alegre alhora: “Que el condicional compost ens sigui favorable, que no haguem de dir mai: hauríem pogut ser feliços”. I recorda, malgrat la trajectòria tortuosa per on ens ha menat, que cal que ens estimem, “abans que la vida sigui només l’eco minvant d’un crit del passat”. Carpe diem, al·lots.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s