“Per ser com els altres, sempre hi ets a temps”


De la nit al dia. De la fosca a la claror. De la tenebra a l’existència més pura. El Canvi. Radical i sobtat. Aquestes són les premisses que suggereixen el títol del darrer poemari de Miquel Perelló. Es tracta d’un volum que deu molt, i Perelló no se n’amaga, a la poètica prosaica, provocadora, eremita i gens gregària del felanitxer Miquel Bauçà. Ja en la seva disposició formal els versos de Perelló, tot i que no arriben a ser els feliços heptasíl·labs de Bauçà, sí que s’hi acosten en el sentit d’articular un discurs gairebé oral, de conversa. També és molt bauçaniana l’apel·lació constant al lector, l’actitud individual i aïllada, l’eremitisme modern, però Perelló és només en un estadi intermedi d’aquest rebuig del gregarisme, car un dels arguments centrals del llibre és un vitalisme que recorda més Blai Bonet (de qui també en reconeix el mestratge), que no l’eremita felanitxer.

Perelló, amb La transformació de la nit en incendi, ens proposa un compendi de curolles, neures, dèries, idees que de vegades arriben a assolir un to messiànic i fins i tot massa carregat de raó.

Són tants els punts que toca l’autor bujarrí en el seu darrer llibre que us els exposam en forma de cites agrupades temàticament:

1. El vitalisme: viure no és el mateix que existir

Cert és que Perelló destil·la un cert escepticisme davant moltes de les circumstàncies de la vida. En cap cas, però, pretén allunyar-se dels plaers de cada dia i sempre reclama per a ell, i molt segurament per al lector, una existència compromesa, valenta i, sobretot, conscient del fet privilegiat que és viure. Només aquesta consciència i aquesta actitud, segons Perelló, ens permetran d’existir. Si no és així, simplement haurem viscut.

Viure i existir són quefers gens coincidents (hom pot viure vuitanta anys i no haver existit ni un sol segon)

De viure n’hi ha milers de maneres. D’existir només n’hi ha una: aquella que tu et construeixes quan, de gambirot, paquidèrmicament tot sol, l’alba t’obre en canal, el salobre, malmès, et fa la clenxa i, silent, et perfumes amb canyella.

És bell de saber que després de la mort no hi ha res més, sinó que ella per si sola és la clatellada que et desperta, l’impuls que et fa existir.

No et posis límits, fes tot allò que vulguis i sàpigues que sempre estarà bé.

Sempre m’ha agradat el mateix: discutir amb qualque amic, la menjua, un poc de música, pegar un polvet, de tant en tant, beure dues copes de més, llegir animalades i pensar-ne de més grosses.

No només existeix el cervell, també la pitrera, l’estómac i la perdiu.

Existir és ser en plenitud, ser a pler, esperonejant, dens, profund, fondo, jove, farcit de misteri. Ser lletrada ardent, la cridòria que mai escanya.

Amunt ànima forta! Esbuca-ho tot i després, tarambana, aixeca-ho de nou, espontàniament, eròticament, sense gota d’antigor, just un ball de cossiers dins l’agre dels ulls.

Des que he descobert que la vida , en si mateixa, no té cap sentit, cap significat, sinó que és un flux espontani, sense direcció ni fi a perseguir, em sent gegantí, etern, immortal.

2. La mort: motiu de la lluita per l’existència

I on pren consciència l’home del vet de viure és en el reconeixement de la pròpia mort, que esdevé motor de la humanitat i de les seves quimeres.

L’expulsió del paradís ens despertà la necessitat d’esdevenir immortals: l’atracció dels cossos per evitar-ne la imminent extinció

L’ésser humà s’accepta immortal perquè no hi ha mort definitiva i hom redola, eternament cap a qualsevol lloc o estat.

L’home no reconeix la mort perquè és justament allò que el defineix.

Si haguéssim de considerar quelcom de nefast, segurament, seria la imposició d’un sistema religiós.

No et pensis que per molt que diguin la paraula sigui definitòria del gènere humà perquè, com bé sabem, és anterior a la seva aparició. El mot, el llenguatge, és exclusivament per a l’home, altra cosa és la paraula, divinal.

Damunt la imperfecció hi jeu la immortalitat, la set de viure, d’existir, el desig de la carn fresca, la fam aleatòria per l’indeterminat.

3. L’evolució de l’Homo sàpiens cap a l’Homo poieticus

La poesia és entesa com a única forma de coneixement i, per tant, l’Homo poieticus és vist com l’evolució natural que ha de suplir l’Homo sapiens, hereu i marmessor de tantes actituds contràries a l’existència conscient.

És ben clar que no veurem l’Homo poieticus. El que sí podem fer, però, és accelerar-ne l’arribada. El nostre vitalisme serà crucial.

El Nou home, cert i segur, sorgirà entre ells.

4. El rebuig de la religió com a organització. El judaisme com a mare de la nostra civilització. L’existència inexistent i inequívoca de déu i la seva recerca.

Sobta la fixació de Perelló en el judaisme i el que ha suposat aquesta cultura religiosa per a la civilització occidental. Només es pot comprendre la idea de l’autor bujarrí si prenem el judaisme i la seva religió com a base cultural, que no religiosa. Si fos així deçà, l’autor entraria en severa contradicció, ja que ningú no hi ha més gregari que un fidel a qualsevol religió organitzada.

L’antisemitisme és la sublimació viscosa d’un sentiment d’inferioritat corrosiu tothora.

El Judaisme és la mare dels ous

La religió, o la mitologia és, en tots els casos, un fet individual.

Ser ateu, ben igual que ser antisistema, no és més que quelcom necessari per a la curació. Però en cap moment és la finalitat. Aquell que vol ser Home no pot descabdellar el seu quefer dintre d’una negació inabastable.

La llibertat és com Déu, no existeix ni la podràs trobar enlloc.

5. L’antifeminisme. La misogínia?

Un altre dels punts forts i provocadors, sens dubte, de la doctrina de Perelló. Es pot comprendre, certament, el rebuig a una certa forma de feminisme, molt encotillada, tanmateix, i en certa forma residual. Perelló, en determinats moments, sembla caure més en una certa misogínia que no en l’antifeminisme que proclama.

Si hi ha quelcom que ha perjudicat les fèmines ha estat el feminisme que ha punyit fins a sostreure’ls-hi la personalitat. Com? Virilitzant-les, convertint-les en una espècie rara d’homes sense testicles, en un intent aberrant de subnormalització

Origen del feminisme: intolerància o no reconèixement del no desenvolupament del clítoris.

Sincerament, quin gust passes de pintar-te les ungles dels peus?

El feminisme és producte de la revolució industrial i el seu objectiu, l’únic, és la destrucció de la dona.

6. El perquè de l’art. La poesia, més enllà de l’escriptura, una forma de coneixement. L’única?

Segurament un dels argumentaris més sòlids de la bíblia perelloniana. L’art és vist com un element catàrtic, propi i exclusiu de l’espècie humana, però no indispensable per definir-la. S’agraeix la sinceritat de Perelló a l’hora de parlar d’influències, des de Bauçà a Nietzsche, passant per Bakunin i Vinyoli. D’altra banda, la poesia és vista com una forma d’entendre i de comprendre el món i la ubicació que hi té l’home, més que no com una forma més d’escriptura.

D’expressions artístiques no tan sols hem de reconèixer aquelles que són considerades des de la tirania de la tradició, a saber, música, pintura, cinema, dansa, escriptura… Car també s’han d’incloure-hi modalitats de l’índole de les visions místiques o psicodèliques, el sexe… La tasca que li correspon és de caràcter terapèutic.

Quan l’ànima vogui, definitivament per altres contrades, tota pràctica artística serà, per necessitat, innecessària.

Sempre he estat un esclau de les mordales dels versos, de la música, de la solitud, de les més refinades maneres, dels discursos que no s’aguanten ni es mantenen, de la multicolor inconsistència de l’ànima, del teu alè sucós, del teu cos de canya de sucre, de totes les religions que m’han estroncat la son.

Música clàssica: oiosa tirania, un carreró sense sortida per a l’intèrpret, que ha de llepar les gelosies i capgirades del compositor de torn.

El folk més esburbat i visceral, aquell que sona amb el ventre. El que un executa són variacions espirituals, creacions existencials, milers de sons exageradament lliures, orgànics.

La poesia és acte, ben igual que la religió, individual, cada un la seva.

La trinitat és Blai Bonet, Miquel Bauçà i en Tomeuot de Cavorques. Altres que m’acompanyen: Nietzsche, Buber, Scholem, Onfray, Bukowski, Burroughs… i el sempre dejectat i més encara sagrat Antic Testament.

Per ser poeta no cal escriure, de fet ho consider totalment secundari. N’hi ha prou en enfonyar els dits a dins la nafra que és existir i aglapir el sexe de la poesia.

La poesia és existencial, de batec i cor ardent, profunda abeurada d’immediatesa, quotidiana, de posat tranquil, pacient com un fumador de pipa, i tanmateix, bella com una figuera d’hivern.

L’única forma de coneixement és la poesia.

La poesia és el llenguatge dels qui no parlen.

7. La denostació del gregarisme i el consegüent eremitisme

Molt segurament es tracta d’una de les influències més clares de Miquel Bauçà. Ja en el terme gregarisme, tan bauçanià, ho demostra. El rebuig del grup entès com a conjunt que marca unes pautes de comportament i unes convencions no sempre sanes. Tanmateix, en determinats moments Perelló sembla claudicar. Entre els seus versos, s’hi destria, adesiara, l’amor per algú molt pròxim que sembla alçar-se com a pal de paller on s’aferra per rodar infinitament el seu jo tan individualista.

Tot grup no té altre propòsit o intenció que desbaratar les expressions, condicions o posicions de l’ànima d’un. Pensant-ho més, els grups són propis d’una consciència feudal.

Un dia jo també m’ordenaré d’eremita.

La idea del superhome arranca de la desmesura dionisíaca, de la fortor perpètua, perenne, verge, aqueixa que no fineix mai.

Per ser com els altres sempre hi ets a temps.

Pel simple motiu que l’home, fisiològicament, és un tarat en tots els sentits, no ens va quedar més remei que fer pinya tots els que hi érem.

El que més ens convé és mantenir un comportament sovint anàrquic, pecant d’individualista i, car és saludable, evitar qualsevol tipus de comportament gregari.

Els horabaixes d’estiu sopant d’un poc de verdesca i formatge tendre, quan el món passa i somriu sense dir-me res, m’agrada molt, exageradament, contemplar el meu poble i saber que no hi sóc.

– Miquel, el món t’importa?

– No, només tu, només jo.

8. L’anticapitalisme. El qüestionament del sistema “democràtic”. L’esquerra inoperant.

Amb certesa, molts dels qui llegiu aquest article i el llibre de Perelló, us sentireu identificats tant amb el qüestionament del capitalisme i de la democràcia com a sistemes imperants ara mateix com també amb l’actitud passiva i estupefacta davant una cascada de fets i actituds que immobilitza el més vital dels lluitadors. Perelló també té paraules dures per a l’esquerra políticament correcta, ploramiques i inoperant.

El capitalisme, que fotrà de morros més aviat que de pressa, només ha tengut un aspecte, per dir-ho així, positiu: ensenyar-nos a ser individuals.

L’esquerranisme foten els dies sense donar-ne cap ni una, de solució.

Si eliminàssim l’estat i els governants, les religions organitzades, el Capital, i reduíssim, a més de la meitat, la població mundial, tots viuríem més a pler.

El Capitalisme n’ha sabut, per anorrear la lluita de classes, ha abolit el proletariat inventant-se allò de la classe mitjana, on hi cap tot, on ningú té consciència de res i on hom sempre mira aquells qui són més que ell, estereotipats pels mitjans de comunicació.

Això que en l’actualitat en diuen democràcia és una fanfàrria per figar gorans, espigada per la podridura, hipòcrita i més falsa que un duro sevillà.

No et pensis que tengui intenció de canviar el món això era tasca del rock, les drogues, i d’aquells barbuts esburbats dels seixantes.

9. La identitat. El rebuig del nacionalisme decimonònic. L’amor per la llengua.

Un cert sentiment de contradicció ens arriba en llegir les sentències sobre identitat, nacionalisme i llengua que escriu Perelló. No sembla suficient atorgar la diferència identitària catalana només a la llengua. Alguna cosa hi deu haver més. Algun anhel més deu tenir que se sent diferent. És clar que rebutjant el capitalisme i la mal dita democràcia no tendria sentit reclamar un estat-nació a la manera decimonònica, però de ben segur que només amb l’amor per la llengua no se salvarà el poble català. En aquest cas, l’escèptic vitalista Perelló sembla esdevenir un romàntic il·lús.

“Cavorques no és la mort, però s’hi assembla”

– M’he fet nacionalista!

-Ase, el que has fet és tornar-te una mena d’home de les cavernes, res més. El nacionalisme és una disfunció o, per dir-ho més correctament, una forma desenvolupada de psicosi.

L’única cosa que de bon de veres has de defensar és la llengua, el català en el nostre cas.

Ni l’ensaïmada, ni la Sibil·la, la sobrassada o les xeremies són de caràcter endèmic; sinó només allò que un, sens recança, definiria com a curtor i, si hi vols afegir més encara, una extraordinària afecció a llepar culs.

El pitjor dels mals que arrosseguen els mallorquins és la doble moral amb  què adesiara s’engalanen, allò que hom entén com quedar bé.

És en el desenvolupament dels caràcters diversos on rau qualsevol possibilitat d’alliberació i d’existència.

10. El sexe, a l’arrel de l’existència.

Hi ha una intenció gens dissimulada de provocar en algunes de les sentències de Perelló. Són molt gastades i ja poc efectives, però, les al·lusions al sexe al costat de termes o ens religiosos.

No perdre l’enravenada, vet aquí la qüestió.

Si Déu tengués forma, seria un cony.

Des de fa mesos només em dedic a llegir la Bíblia i mirar pel·lícules porno.

En definitiva, un llibre dens, planer, amb forta influència de poetes nostrats com Bauçà (aquest sobretot), Bonet i Fiol. També amb l’indissimulat pòsit de la formació filosòfica de l’autor, mestallada amb constants referències a l’Antic Testament i al judaisme. Escrit, tot plegat, amb un llenguatge planer amb referències constants a la llengua popular (boll, ensofronyat, lloriguera, donar passada, anar cou-cou, al·lot pucer) sense abandonar mai una clara vocació d’ús del registre estàndard. Una llàstima que el llenguatge tan ric, variat i arrelat de Perelló es vegi tacat per algunes deficiències sistemàtiques com ara l’ús de la preposició A en els complements directes o la incorrecta recció de preposició en determinats règims verbals.

Caldrà veure quina és l’evolució de Miquel Perelló en pròxims llibres, atesa la implicació intel·lectual i emocional que sembla que li deu haver comportat la confecció d’aquest “La transformació de la nit en incendi”.

Sigui com sigui, llegiu-lo: fa pensar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s