“Després d’haver-me llicenciat de la mili, molts de vespres dins el llit encara veia els morts”



Toc a la porta de can Tòfol Pastor, a la barriada de la Torre, a Manacor. Estan una estona a venir a obrir-me. Pas pena que no m’hagi sentit, perquè la seva filla m’ha dit que és molt sord. “És l’únic que té”, diu. Però en un instant , m’obre la figura petita i enèrgica de Tòfol Pastor, Pífol. Passa dels noranta anys i es mou vívid i xalest. “Véns tot sol?”. Li contest que sí i em convida a pujar a un seu xibiu que té al sòtil. “Només hi puj jo, aquí”. Puja les escales com un nin de quinze anys. Sense dubtes, amb energia i decisió. A la fi, després de travessar tot el sòtil, arribam a l’estudi d’en Pífol. I allà, gairebé sense fer cap pregunta, em comença a parlar del tema que havíem concertat.

Quan va començar la guerra jo record que, no sé si era dissabte o diumenge, hi havia unes carreres de bicicleta que no passaven per Manacor, anaven de la carretera de Palma cap a Petra, i anàrem amb bicicletes a veure-les passar. El temps que esperàvem vàrem veure venir uns cotxes amb falangistes, blaus, i cridaven “arriba España”, qualcú també els va insultar. Després tornàrem a Manacor i trobàrem que els carrabiners havien detengut els falangistes, que venien a Manacor a fer-se’n càrrec i els carrabiners i els municipals guardaren l’Ajuntament. Els guàrdies civils estaven “aquartelats”, no sortiren. L’endemà ja vengueren militars i record que posaren un canó de bombes per devora on era Majòrica. Havien agafat els carrabiners i el cap dels municipals de Manacor, que era en Toni Barceló, padrí de l’actual director de l’Ultima Hora, en Pere Comas.

I aquest home era manacorí?

No. Era inquer, però s’havia casat a Manacor. Bé idò, tots aquests estaven cara a la paret a S’Agrícola. Hi havia hagut trull pel Rosari. Aquests carrabiners i municipals se’ls enduien a Palma. I el cap dels municipals es va salvar perquè si hagués quedat a Manacor l’haurien despatxat. Jo, en aquell temps anava a la Casa del Poble.

La Casa del Poble és on després posaren la comissaria de la Policia Nacional?

No, allò era la seu dels republicans, que jo també hi vaig anar, i hi havia en Pep Sales que cremava llistes de socis de la Joventut Republicana, que estava en el pis. La Casa del Poble estava aquí on ara hi ha una gestoria al carrer d’en Bosch.

Aquesta que hi ha devora la Joieria Fermín.

Sí. En aquesta casa, que té un bon corral, hi havia la Casa del Poble. I jo com que en aquell temps feia de mosset de fusters, anàvem a la Casa del Poble, cantàvem amb el cor, ens havíem fet socis honoraris de les Joventuts Socialistes, ens havien dat una estrelleta. Això va ser el començament.

I recordau quan vengueren els rojos? Éreu al Port, la vostra família?

Me’n record. Nosaltres érem a Manacor. Quan hi va haver el desembarcament, tothom va sortir del poble, perquè venien avions a bombardejar. Una germana meva, hi tenia al Port, que la vaig veure arribar, que estava, per cert, de teta a cals Serveres. Era una germana més jove que jo. El primer dia anàrem a les Barraques, però jo vaig quedar a Manacor. L’horabaixa el meu cosí em va dir: “Convé que te’n vagis, també”.  Sé que me’n vaig dur un conill que havíem mort el dia abans, i no teníem geleres i me’l vaig endur. Uns falangistes quan sortia cap a fora vila em donaren l’alto i em miraren què duia dins el sarró. Els vaig dir que anava a les Barraques i com que un de les Barraques s’havia apuntat falangista ja no els digueren res i va anar bé. Com que hi havia tanta gent que anava a fora vila, els caps militars i falangistes de Manacor digueren: “Els qui no vénen a ajudar-nos és que són contraris”. Els falangistes anaven per fora vila a cercar gent. I hi havia molts d’innocents. Just a veïnat de ca nostra, al carrer que ara és Bartomeu Sastre, hi havia els Birombos, i agafaren son pare i dos fills que se n’havien anat a fora vila a una caseta que no era seva, sols, amb una veïnada. Els agafaren, els dugueren a la presó, i eren analfabets, només eren cossi i ribell, ni sabien si hi havia política. I a tots tres els despatxaren. Foren uns dels molts que hi va haver, perquè dels qui eren regidors em pareix que només es va salvar en Marçal. I record que anant al ferrer de Can Puça, devora l’Hípica vella, vaig passar per la Graduada, que jo hi havia anat a escola, i vaig veure les tres infermeres. Estaven allà dretes, no record que estiguessin fermades ni res, eren allà dins aquella entradeta que hi ha. Jo passava i vaig veure que anaven vestides de blau, i em pareix que duien un braçalet, i l’endemà digueren que les havien afusellades. Però n’hi ha que diuen que se les endugueren al Rosari i les violaren, però jo no ho he vist, i no tenc proves, però pareix que hi ha proves. També, i ja ho vaig dir al pregó, vaig anar a l’Escola de Treball, devora on ara hi ha l’escola de Simó Ballester, i hi anàvem els horabaixes.

Una escola de treball és una escola de formació professional?

Sí. Hi havia fuster, ferrer, mecànic, electricista i escultor. I una hora cada setmana un poc de teòrica, de gramàtica, que ens servia de reforç. El 1937 em donaren cent pessetes de premi per l’escola i ens dugueren una setmana per cala Major.

Quin ofici apreníeu, a l’escola de treball?

De fuster. Jo feia de mosset i ho fèiem tot a mà. L’any següent, el 1938, el temps de les vacacions, ens havien ajuntat els de l’escola i els Fletxes, els Balilles, les joventuts de Falange, a cala Agulla. Estant a cala Agulla anàrem a veure la rectoria de Capdepera, que per cert el capellà era manacorí, Carboner, li deien. Allà vaig llegir al diari que em cridaven a files. El meu cosí, que era Tòfol Pastor com jo, va anar a donar els noms a l’Ajuntament i em vaig haver d’incorporar a la mili.

Això vol dir que féreu el servei militar en temps de guerra.

Sí, i jo sempre dic que els qui érem soldats d’en Franco és perquè no érem falangistes. Els qui eren falangistes se n’havien hagut d’anar amb les banderes de Falange. Ens entregàrem. Primer estiguérem a Palma i allà vaig fer una putada, que va sortir bé.  Ens dugueren a Inca i d’allà embarcàrem a Menorca, que al febrer hi hagué la conquesta de Menorca.

Quina és aquesta “putada”?

Ens donaven adreces d’al·lotes, a nosaltres ens les donaven de Manacor, als de Llucmajor, de Llucmajor, i així… per escriure’ls com a “madrines de guerra”. Jo vaig dir: “Escriuré a la filla d’en Franco”. I els altres em digueren: “No tendràs co…”. Jo estava arrestat de feia una setmana i dic: “No? Pagau el segell i ara mateix escric”. Vaig escriure, els vaig dar el sobre, que em pensava que no el tirarien. I del cap d’una setmana rebem carta, al quarter. Al sobre deia “Secretaria general particular del jefe del Estado. Exenta de censura”. No dugueren la carta quan donaven la correspondència a tothom, la dugueren, plovent, allà. I els qui sabien que jo havia escrit començaren a dir-me “el gendre d’en Franco, el gendre d’en Franco”. I em va servir perquè tot el temps que vaig fer de mili (només en vaig fer un any perquè em llicenciaren per fill de viuda, la meva quinta en feia set anys) tots els oficials em tengueren respecte.

I què deia aquesta carta que us enviaren?

Aquest (i assenyala la revista Brisas, on surt una entrevista que li va fer recentment Llorenç Capellà), quan li vaig parlar de son pare i d’un oncle seu que feia el servici amb mi, que també era Llorenç Capellà com ell, em va dir “saps quina memòria que tens”. I jo dic: “No només em record la que he rebuda, que la tenc i l’he llegida moltes vegades, sinó que també em record de la que li vaig escriure”. Li deia, amb la literatura que hi havia en aquell temps (i diu, de memòria): “Distinguida señorita, aunque no tengo el honor de conocerla personalmente, tantos han sido los elogios que de usted he leído en la prensa que no he podido resistir el deseo de solicitar de usted un grandísimo favor. Desde que me presenté en las filas del ejército he pensado escribirla a usted rogándole me aceptara como ahijado de guerra, en la seguridad de que al acceder a mi petición sabrá alegrar mis horas de soledad espiritual. No me juzgue de poco respetuoso, créame que su bondad es lo único que me atrae para pedirle un favor tan grande. Como le digo anteriormente, yo no la conozco a usted, y usted también ignora quién soy yo. No nos importe. Hemos nacido los dos bajo el mismo cielo y su bandera és la mía. Somos pues espiritualmente hermanos en la alegría, i hoy que la guerra nos abruma lo somos también en el dolor. Esperando me honre en contestarme se despide…”. I en Capellà em va dir, diu, “però la teva bandera no era la seva”. Però no l’hi podia dir, eh? I la carta que vaig rebre, venia amb un retrat d’en Franco, i deia: “Distinguido soldado, en nombre de la hija de su excelencia el Generalísimocontesto a su atenta carta fecha de la actual para manifestarle que aún sintiéndolo mucho no puede acceder a sus deseos, ya que dada su corta edad se encuentra dedicada al estudio y a su formación educativa. Reciba el saludo de Carmencita Franco, que le desea mucha suerte en la campaña. Quedando de usted, que estrecha su mano, Francisco Franco”, però que era el seu cosí, que era el coronel secretari, Franco Salgado Araujo.

Anàreu cap a Menorca.

Una vegada que els nacionals agafaren Barcelona, Menorca es va trobar que tot el que podia rebre fins aleshores ho rebia de Barcelona, i miraren d’arreglar-ho amb el Govern anglès per rendir-se. Jo sé que un general d’en Franco havia anat amb una llanxa torpedera a les costes de Ciutadella a conversar amb qualcú, perquè hi anà un soldat manacorí a guardar amb el fusell metrallador. Enviaren el comandant que hi havia, en Guerra, al Mercadal perquè s’enfrontàs per ells poder fugir, i és clar, el qui va rebre va ser en Guerra. Nosaltres havíem anat a Menorca en el creuer Navarra. Partírem d’Inca devers les quatre del capvespre i embarcàrem devers les deu. Partírem a les dotze de Palma. L’endemà dematí quan veiérem claror, vèiem costa i ens pensàrem que arribàvem. Era Cabrera. Passàrem tota la costa de Mallorca fins cala Rajada, i d’allà cap a Ciutadella. Del Navarra, passàrem a un veler, i d’allà cap a Ciutadella. Allà trobàrem molta gent dins els soterranis, que sortiren i volien cantar “Cara al sol” i no la sabien gaire. Vàrem estar un dia a Ciutadella. El tinent m’havia agafat com el gendre d’en Franco, i no em deixava moure de devora ell. Li vaig dir: “Tinent em pareix que li fugiré, trob que anam molt davant”. I em contestà: “No passis pena no passarà res, el coronel ha desembarcat amb nosaltres”. L’endemà el tinent m’agafa i em diu: “Agafa dos soldats, te’n vas a l’hospital de Ciutadella i du dos presos”. Vaig agafar dos manacorins, que a un li havien mort son pare, n’Andreu Sánchez, que era fill de carrabiner, i també amb en Pedro de Corea. Partim cap a l’hospital. Allà ens diuen: “No són dos, són quatre que vos n’heu de dur”. “Un momentet”, vaig dir jo, “mos ne durem dos i ja tornarem”. Quan vàrem ser defora, diuen “que els hem de fermar?”, i jo dic “no”. I allà defora els vaig dir: “Escoltau, noltros tres som més rojos que voltros, però no intenteu fugir, perquè duim la bala dins la recambra, dispararem. Perquè si fugiu, es pensaran que ho heu fet a posta. Així és que vius”. Partírem, ells dos, un soldat a cada part i jo darrere amb el fusell. I un dels dos digué: “Si anam per aquí és més a prop”. I hi anàrem, per damunt murada, i va ser més a prop. Els entregam al quarter. I tornam cap a l’hospital a cercar els altres dos. I un em diu, perquè aquesta gent estava espantada: “Que hem d’anar per aquí?”. I jo dic: “Que hi ha lloc més a prop?”. I em diu: “No”, i era que passàvem per davant ca seva. Amb això, vaig començar a sentir plors. I dic: “I ara?”. “És que és ma mare, que la puc anar…”. Dic: “Sí”. Els altres soldats quedaren amb ells dos i jo el vaig acompanyar a sa mare. I plors. Llavors per Ciutadella jo no podia passar per aquell carrer, per si es pensaven que era jo que me l’enduia. Problemes…

I a aquella gent què li passava, l’afusellaven?

No… a tots els feren judici. D’allà anàrem al Migjorn i del cap de quaranta dies ens duen a la Mola. Allà vaig poder veure que si a Manacor havien fet una barbaritat de matar gent, allà hi havia una sala gran que encara hi havia per les parets i per en terra, sang seca, que n’havien metrallat devers trenta o quaranta allà dins, oficials, coronels, comandants, capitans… I vaig dir: “Si allà ho han fet malament, aquí…”. Per cert, tenien pres allà el que havia posat la metralladora, que aleshores era sergent, i després ja era tinent o capità. Hi hagué una setmana d’afusellaments, i tot cristo va haver d’anar a afusellar. I aquells dos manacorins que els havien mort son pare aquí, hagueren d’anar a afusellar… N’Andreu Frau mateix també hi va haver d’anar. De la presó, desset de filera, feien com una bossa i els duien cap allà, però allà, en el moment d’afusellar, als que els havíem acompanyat ens feien girar d’esquena, però llavors ens feien desfilar per davant els morts. A mi em sortiren grans per tot el cos… la sang em va fer…

Vós no hi haguéreu d’anar, a afusellar?

No, perquè com que jo no feia guàrdies, vaig dir: “Em poses de guàrdia i no em tornis a llevar”. Em posaren a la presó de guàrdia. Revisava els paquets que duien, els censurava les cartes. Així mateix menjava qualque raola. Varen ser quaranta dies molt putes. A mi m’havien llicenciat i molts de vespres dins el llit a ca nostra encara veia els morts.

I en tornar, us sentíreu perseguit, a Manacor?

No perquè jo llavors ja era el gendre d’en Franco. Els primers dies sí que m’hi vaig veure. Jo havia estat en bregues de la Casa del Poble, qualque pedrada per devora el Convent… I vaig dir: “Uep, no sortiré de ca nostra”. I anant a ca nostra, al carrer del Codolí, actual Bartomeu Sastre, vaig veure un grupet de falangistes joves, entre ells el fill del capità Jaume, i els vaig anar darrere per veure què feien. Anaren fins a l’alameda, voltaren cap a Can Xispa. Allà hi havia un company meu que jugava, i era dels qui venien a la Casa del Poble amb mi. Li deien Domingo. Se l’endugueren. Quan varen ser a sa Bassa, encara no havien voltat cap a cal capità Jaume, i un d’ells que llavors va ser molt amic meu, diu: “Ès, allà n’hi ha un altre”. Va venir cap a jo, i era dos o tres anys més jove que jo, i li vaig dir: “Mira’m”. I quan va veure que era tot sol, va tornar arrere. A l’Escola de Treball, quan anàrem a cala Agulla, estiguérem a una tenda de campanya amb tres falangistes. Així mateix, un cap de falange que venia molt pel taller de fusters, em digué: “T’has salvat perquè pareixes més jove del que ets”.

I no us feren prendre mai oli de ricí?

No, a mi no. A aquest jove que el dugueren a cal capità Jaume, el posaren al soterrani, no sé quin temps i li feren prendre oli de ricí, no sé si una cullerada o un tassó. I va sortir amb una bandereta espanyola aquí i una medalleta del Sagrat Cor, i li digueren que no s’ho llevàs. Era en Domingo Riera, cosí de l’Esquerranet.

Aquells anys de guerra i postguerra, la gent devia anar molt cloc-piu, per Manacor…

Por, hi havia molta por.

I fam.

Sí, n’hi va haver. Hi va haver cartilles de racionament. El tabac tot estava racionat.

I això afectava tothom per igual?

Sí, però n’hi havia que es feien rics. Els vilafranquers i els santjoaners compraren tot s’Illot perquè tengueren molt de blat. N’havien d’entregar, però sempre hi havia molta falta, no l’entregaven tot. Els qui no teníem ho passàvem malament, vaig haver de menjar pa de blat de les índies, pa de monei. Els meus sogres amb un molinet havien de capolar el blat i no el podien dur a un molí. Record que un vengué a fer-se una maquineta de fideus al taller i li vaig dir: “Per fer els macarrons, com els farem el forat?”. Sempre he estat un poc collonera, un poc humorista. Però ho arreglàrem, i li férem el forat.

Humorista, polític, dibuixant… Tòfol Pastor em mostra algunes caricatures i dibuixos fets seus. Es treu de la cartera un dibuix i em demana si sé què és. “Això és la cara d’en Hitler”, li dic intrigat. Desplega el paper i només hi veig quatre porcs. “És la cara d’en Hitler dibuixada amb els culs de quatre porcs”. I riu satisfet. Acabam la conversa i li faig un parell de retrats, astorat per la seva capacitat de memòria. Noranta anys no són res.

One Comment Add yours

  1. Magdalena Duran escrigué:

    Quina pena… Munpare a vegades també em conta coses d’aquell temps i s’emociona…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s