“Jo creia en tu i en mi com dues cireretes mentre tu només volies escopir pinyols”


Sorprèn que un jove de vint-i-dos anys, grenyal i tendre com un cimal d’ullastre que encara és a temps de ser adreçat, tengui el sender de la veu pròpia tan ben encaminat. Es tracta d’Adrià Targa, un jove tarragoní estudiant de filologia clàssica que amb el poemari Boques en calma, de ressonàncies rosselloporcelianes, ha guanyat el premi Gabriel Ferrater de Sant Cugat. L’atzar, o l’increïble poder suggestiu del desig, feren que coincidís que Targa, també, fos un admirador, autoproclamat hereu o deixeble de la poesia ferrateriana.

I certament no ho dissimula. Els lectors de Ferrater detectaran, si més no en la forma de poema narratiu, la petja del poeta del Riure en el genial poema que Targa situa de manera contundent a l’inici del llibre. Farcit de referències clàssiques, Targa el titula “Mitologia del zel”. Trencament amorós. Sarcasme. Sexe. Ironia. Desencís. Rancor. I ressentiment. El jo poètic enceta la història amb versos que ja de bon principi generen l’endarrer en el lector. És talment això: un poema narratiu. O un narració poètica. “Era de nit mentre t’equivocaves”, diu, mentre s’entretén a fabricar metàfores gens críptiques del fet sexual: “Tu apressaves el big bang i estampaves de nou la via làctia sota els llençols que un Atlas sense força mirava d’aguantar”. Les referències al sexe anal i a la mescla eròtica d’humors neixen del sarcasme contra l’infantilisme, ara odiat, del destructor de la màgia, l’altre, el dolent: “De tant en tant et prens un got de llet una mica més agra, acompanyada d’una xocolata que ja no és en pols”.  Referències a les gorgones, als atles i a la terra baixa d’Àngel Guimerà acaben d’amanir, atenció amic lector, una densíssima primera pàgina, farcida de correlats literaris, de trucs i de jocs que es redescobreixen a cada nova lectura.

Targa té la gosadia poètica dels joves, que li permet de bascular entre el prosaisme quotidià urbanita i multicultural de “dues llesques d’amor comprat en un súper de paquis” i el lirisme metafòric més clàssic: “tu continues escurant les molles últimes de la safata on van servir-te una oblidada, minsa joventut que mai més no tornarà”.

Del ressentiment neix l’anhel de solitud: “Les nostres faves són faves comptades i Mendel, el dels pèsols, té ben clar que en temes de verdura no hi ha res més savi que pelar-se les bajoques un mateix”. Targa aconsegueix crear complicitats amb el lector, cuidant prou de no caure en una literatura confessional, sinó d’elevar l’interès lector del qui llegeix, entre divertit i reflexiu, la forma tan particularment targuiana de referir-se a un desengany amorós.

Circe, Troia i el Cíclop tornen a donar, més endavant, el recurs classicitzant, sense embafar i aportant riquesa a un argument que s’entortolliga en els braços de Virgili o Ovidi.

Però a mesura que avança el poema, Targa ens condueix, en un crescendo addictiu, cap a la resolució de la predictora sentència inicial. Aquell qui s’equivocava continua sent el “tu”: “Vàrem dinar, tu, jo, Judes i l’altre”. I, com enlloc del poema, no és tampoc gratuïta, ni aïllada, l’aparició d’una figura bíblica, en aquest cas Judes, el traïdor, el venut. Tanmateix, l’erràtic “tu”, més que no amb Judes, és identificat amb el covard Pere, que en comptes de negar tres vegades el nom del redemptor, aquí li sega l’orella quan ho fa “amb una excusa que venia a dir que tu necessitaves temps, quan tot el que necessitaves era paper de vàter”.

L’enganyat jo poètic, ara és conscient, ja de la seva trista història: “Quan ja tenia el teu cos per sabut vaig adonar-me que eres un políglota”. Per no dir un fabricant de cornamentes de silicona. El ressentiment contra aquest “tu” dolentot s’abelleix de retornar, una vegada i una altra, amb contundència escatològica, sobre el cos cada cop més llunyà de l’amant perdut: “Traga i després en parlem”. Traga, o Targa. Tant se val que l’autor jugui amb el seu nom. La seva experiència és la nostra. I el seu dolor, el nostre. Perquè és amb el seu art que se sublima i esdevé un nou dolor, un nou vers. Diu el Targa-jo poètic: “Jo només volia algú per estimar, perquè si hagués buscat un simple foradet no hauria anat al minigolf ni a les sessions golfes veient el mar vinós del golf  de Roses”, en definitiva, que “quan vaig llegir-te aquell poema de Lamon i Alidé i una petita llagrimeta m’eixia dels ullets, era perquè jo creia en tu i en mi com dues cireretes mentre tu només volies escopir els pinyols”. Sense dubte, el gran mèrit de Targa rau en la capacitat d’acumular diminutius parlant d’amor i no esdevenir, ni de lluny, un cursi o un passat de rosca. En aquest cas, la fitora, la sageta, el dard que ens puny, és aquesta escopitada de pinyols, agressiva, desdenyosa, cruel, que contrasta amb la ingenuïtat ara corrosiva del jo poètic.

A la fi, però, Targa, com els bons poetes, resulta que ha sabut relatar-nos la passió des de la distància. Viure, patir, escriure, tornar a viure, tornar a patir, i reescriure. És per això que el poema serveix a Targa per reviure i recrear l’experiència, però també per aprendre a comprendre l’altre i posar en dubte el cec ressentiment inicial: “Potser era jo que em vaig equivocar, i buscaves un pare o una mare quan t’eixugava el semen amb un clínex”.

Bellíssims i il·lustratius de l’originalitat, la desimboltura, l’atreviment i el bagatge literari de Targa, són els darrers versos d’aquesta “Mitologia del zel”, que reproduïm de manera gairebé íntegra, segurs que el lector hi sabrà veure poesia i vida: “Allà on la proa esquitxa amb les escumes blanques la pell dels mariners, nosaltres navegàvem els dies fent l’amor al teu veler o en terra ferma, ferms fins més enllà de les Columnes d’Hèrcules. Però va venir un altre i et vas creure Vasco de Gama i vas anar a fer líndio, i aquells tres-cents deu dies que aquí queden no són res més que una mitologia per explicar-me a mi mateix el nostre, vist a mitges, perquè no sabia que mars enllà, després dels nostres tolls, eres un altre continent. La història no cal dir com acaba. Vas trobar el que volies lluny de mi, a les índies, jo que pensava que els dos junts anàvem a fer les ítques que diu Cavafis -tan àrides, tan blaves, tan senzilles”. Us estenc ara la mà, preniu el clínex i no us empegueïu si heu plorat. Són pura vida i pura força, els versos de Targa.

El llibre no s’acaba aquí, sinó que recomença amb una segona part de poemes més a l’ús sota el títol de “Boques en calma”. Tot i l’àncora de Rosselló-Pòrcel, Targa continua amb les veles de Ferrater hissades i fa contrastar la transparència literària de la “Mitologia del zel” amb una intencionadíssima opacitat formalista en aquesta segona part. Els versos de Targa són bells just de llegir-los, d’assaborir-los lentament dins el lòbul del cervell que ens fa imaginar els sons. Preniu-ne mostra: “I amb la claror, de sobte,, es feu el mar i el propi autoretrat es va marfondre en l’ample, mut i explícit, sòrdid blau”. Poemes decasil·làbics, molts dels quals sonets, capaços de contenir ara l’eloqüència agosarada de la primera part, però no el torrent creatiu.

Una tristesa pregona sembla amarar la poètica targuiana d’aquesta segona part del llibre, que defuig l’humor, el sexe explícit o fins i tot l’escatologia del primer. Només la poesia sembla capaç de salvar-nos d’un món (interior i/o exterior) que s’esbuca: “Res ja no ens pot aixoplugar del món sinó la pluja inútil de paraules que ens cau dels becs on agonitza el sol com un cuc que la nit s’ha d’empassar”.

I tanmateix, com aconsegueix Targa ferir-nos amb la seva lírica? Perquè és autèntic i vital, perquè diu les coses pel seu nom, però sap donar al nom la ubicació i l’entorn perfecte perquè ens ressoni com un martell que pica damunt una taula corcada: “Contens, sense altres llavis, el respir quan veus l’amor darrere de vitrines”.

Una mostra de la capacitat formal, poètica, metafòrica, lingüïstica i lírica de Targa ens la dona un dels darrers poemes d’aquesta segona part:

Si dansa així la vida, quin delit

els cops de la fortuna, les sotragades!

Serem el fil del llibre on han descrit

les aus el traç del cel en pàgines alades,

si no ens escarrassem a enarborar endebades

la vela que se’ns infla dins el pit,

certesa de les nostres paraules despullades,

caigudes sense vent com un vestit.

Convidam el lector a repetir en veu alta: “Les aus el traç del cel en pàgines alades”. Impossible el no-calfred.

Acabam citant la cita de Dant que fa Targa: “No hi ha dolor més gran que recordar-se d’aquell temps feliç en la misèria”. Els clàssics sempre tenen raó. Potser, pensant això, us entretendreu “fent dibuixos com un llapis que no toca el paper”. No badeu. Que quedi el traç, malgrat el dolor que us en pugui pervenir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s