Conceptes literaris


Hilari de Cara i Bernat Nadal. Dos poetes. Dos homes de lletres. Dos humanistes. Dos homes lliurats a la noble tasca de desllorigar la condició humana i les seves contradiccions. Heus aquí una entrevista-tertúlia mantinguda fa ja alguns mesos i reproduïda parcialment a les revistes Cent per Cent i Lluc. Gaudiu-ne. 

 

 Podríem començar parlant de la novetat que suposa que Hilari de Cara tregui la seva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. I també podríem parlar d’una possible (o impossible) entrada de Bernat Nadal al món de la novel·la.

Bernat Nadal: Un llac en flames és la primera novel·la d’Hilari, però de cap manera és una primera novel·la. És una història de maduresa, en tant que ell ha esperat a tenir una experiència literària i vital. És una novel·la molt arrodonida que jo interpret que està formada per microrelats, que podrien ser independents. No ho són, però. Crec també que li ha quedat una novel·la molt manacorina. Baldament no surti per res el nom del poble, Manacor sempre està surant a l’ambient, i això és d’agrair, per part dels manacorins. També ha assolit una novel·la que juga entre el dinamisme de parlar en present des d’una ciutat, en un gènere que podríem anomenar novel·la urbana, i la nostàlgia de parlar en passat, quan conta coses de la infantesa del protagonista, o del seu pare o del seu padrí. En definitiva, és una novel·la molt equilibrada.

Hilari de Cara: M’han fet molt aquesta pregunta sobre el fet que sigui la meva primera novel·la, quan fins ara només havia publicat poesia. De fet, a la solapa del llibre, diu que Hilari de Cara “fins ara ha estat poeta”. Jo solc dir que sempre he estat molt més lector de novel·la que no de poesia. Sí que respon a una aproximació primera a la novel·la. De fet, molts dels meus poemes els he pensat sovint com a novel·les.

Tenint en compte que generacionalment sou semblants, el fet que tu, Bernat, també hagis acumulat una experiència literària i vital no et fa pensar en una possible entrada creativa en el món de la novel·la?

BN: Jo he fet incursions en narrativa breu. Tenc un llibre de narracions unitàries. I una mostra d’això, que ve a ser un esborrany, precisament és el que ha sortit en el llibre Mosaic de lletres, que inicialment es deia Memòries del Sant Crist, però encara no sé si es dirà així o Evangeli de fusta. Són unes memòries del Sant Crist de Manacor. Contarà històries que ell ha vist o sentit a Manacor, no com a sant ni com a crist, sinó com a Santcrist, és a dir, com a talla de fusta, un objecte, una imatge.

Quan el podrem llegir?

BN: Tenc el llibre fet, però no acabat, per allò que a partir d’una certa edat no pots frisar, i has de deixar sedimentar les coses. De fet, Hilari fa anys que “passeja Un llac en flames. Estam en un moment que hem de deixar que les coses descansin i continuar fent-hi feina, perquè no ens podem conformar amb una primera escriptura, ni dir-nos “que és de bo això”, sinó que la proposta ha de ser tot al contrari: “Què li manca per ser bo?”. A part, tenc una altra narració, que Hilari ha llegit, que és una història que conta vint-i-quatre hores a la vida d’un home que va ser tinent batle el temps de la guerra, i el varen detenir. Hi cont el que sent a la presó quan es presenta una fuga i ell ha d’estrangular una persona amb les seves mans per poder sortir.

Hilari, quina relació hi ha entre l’autor i el tema?

HdC: Bernat ha parlat de la presència de Manacor (encara que amagada) dins Un llac en flames. En parlar de poesia ho fem com d’un gènere en què l’autor expressa els seus sentiments més íntims, però també en la novel·la sembla indestriable allò que ha viscut l’autor d’allò que a la fi escriu.

AR: Què hi ha d’autobiogràfic en aquests dos llibres darrers que heu publicat? Quina importància hi tenen les vostres vivències?

HdC: A mi m’agradaria aclarir un parell de coses: quan entres en el terreny de la narrativa, com a escriptor, no com a llegidor ni com a escriptor imaginat per tu, és a dir, com escriuries allò, has de canviar completament. És un desbarat dir que no hi ha gèneres. Entre la narrativa i la poesia hi ha moltes coses en comú, però són dos gèneres molt diferents tant des del punt de vista de la producció com des del punt de vista de com et fa arribar un narrador una història. Quant a la producció, ho he dit moltes vegades, els dos o quatre primers versos d’un poema, sigui bo o dolent, et poden arribar en qualsevol situació, al metro de Barcelona o on sigui. Després hi fas feina i et pot sortir un bon poema, però depèn de la il·luminació. Quant a la producció de narració, tens una idea molt estructurada, i hi ha maneres diferents de fer feina. Això és com en el cinema, hi ha directors que tenen tots els fotogrames, un per un. D’altres es dediquen a rodar quilòmetres i quilòmetres de cinta. En qualsevol cas no es depèn d’una il·luminació, sinó d’una feina diària. Has d’escriure quatre pàgines cada dia, o dues, o una, però has d’escriure. Que després de tot això en queden dues retxes? Bé, però la feina està feta. Però vull dir que si deixes la història després és molt difícil tornar-la a agafar. D’altra banda, hi ha la creació de personatges, que en poesia, en general, no s’hi dóna. En aquesta novel·la sí que podríem dir que hi ha un rerefons autobiogràfic, però bona part dels personatges d’aquesta novel·la, m’han crescut. Personatges que no tenien més de quatre retxes, com el de l’avi d’en Marc (el protagonista) han crescut. I no és cert el que diuen alguns il·luminats que els personatges creixen i fan el que volen. El qui els controla ets tu, però sí que és cert que et van proposant un camí. Jo diria que la part autobiogràfica s’ha d’agafar amb matisos. Per exemple, mon pare era un general feixista; el pare d’en Marc era un metge liberal; els meus padrins per les dues bandes eren franquistes a matar; l’avi d’en Marc era un republicà excèntric, francmaçó, agnòstic i fatxendós que fins i tot a Manacor seria difícil de trobar. Jo, literalment, no tenc res a veure ni amb en Marc ni amb els personatges que surten a la novel·la. Ara bé, tant en poesia com en narrativa, si no has viscut, si no has patit, et pots dedicar a fer experiments amb grumers, tigres i “coitus interruptus”, com fan alguns poetes d’avui dia, però és buit. Si no has viscut les coses amb el cor, amb els budells, amb el cap… Evidentment que hi ha coses de Manacor i de Mallorca, però és una Mallorca ficcional, des dels personatges fins a com reflecteixes les teves vivències dins els personatges. I si no, no es pot dir literatura. És a dir, què sabem de Shakespeare? És necessari saber la vida de Shakespeare, que no la sap ningú, per llegir Shakespeare? Què hi ha de personal en la seva obra? Que el seu fill nom Hambet en comptes de Hamlet? Això només ho saben els estudiosos. L’únic que en sabem és que té una obra esplèndida i hi arribam a partir del text, no a partir de la seva vida.

BN: És creació.

HdC: Jo no hi cercaria res més.

BN: Però tu parteixes d’un paisatge geogràfic i social que sí que existeix, perquè el padrí d’en Marc, el republicà, potser no hagi existit, però existeix. Hauria pogut existir. Parteixes d’aquest entorn d’una realitat.

HdC: Sí que hi ha personatges reals que hi surten. Surt un comissari de la guàrdia municipal que duia orelles d’afusellats penjades d’un filferro, el mateix capità Jaume, el mateix Tarongí, que en realitat no té aquest nom. I també hi ha aquest que nomia en Llorenç Mas Gelabert, del qual em va informar en Toni Tugores que el van afusellar dues vegades. I aquest era un senyor, terratinent, i l’afusellaren dues vegades perquè havia fet dos escrits contra l’statu quo. L’avi d’en Marc és un personatge un tant histriònic, però hauria pogut existir, també.

I en el teu cas, Bernat?

BN: Fins al penúltim llibre havia escrit molt una poesia de l’experiència, molt autobiogràfica, amb les llibertats i les llicències que t’agafes en poemes, i aquest llibre, La carn que cruix, és més literari i un poc més independent, si bé, gairebé tot el que cont, també forma part de coses que he vist o he viscut. Vaig anar a una trobada de poetes a Coïmbra, a Portugal. Hi anàrem amb Ponç Pons, i també hi havia com a exalumne Sebastià Sansó. Allà coincidírem amb Seamous Heaney, l’irlandès premi Nobel, a qui nomenaren doctor honoris causa, i ens va fer dues conferències llargues, una de les quals versava sobre la creació i els consells que donava als joves. Digué que el poeta necessita una formació, una sensibilitat, unes ganes, però el fet bàsic és senzill i complex alhora: es tracta de mirar el món, entrar-lo dins nosaltres i traduir-lo a l’idioma poètic. També demanava que no perdéssim el temps fent experiments estranys i rupturistes. Les ruptures literàries surten quan han de sortir, però hi ha massa gent que es preocupa per rompre. Ens estava dient, en definitiva: “No sigueu inventors, sigueu poetes”. Es tracta de veure, processar i expressar. Subscric que la poesia ha de ser lírica, però això no implica que hagi de ser poesia amorosa. La carn que cruix és el llibre més literari que tenc, però també el més extern, però sempre passades a través meu. I diria el mateix del llibre d’Hilari, que són distints, però Hilari de vegades ens presenta paisatges durs, poc agradosos, però això és igualment líric, perquè ho ha processat interiorment. La poesia que és massa narrativa, que no implica el poeta, li falta cosa.

Com concretaries les diferències d’aquest darrer llibre respecte de la línia que seguies anteriorment?

BN: Sí, hi ha un trencament, que es veu sobretot a la primera part del llibre, on procur sortir de les meves vivències per contar coses que he vist, o vivències d’altres persones. Tenc menys necessitat de contar la meva vida i agaf altres coses, però sempre em pos al lloc del qui les diu, naturalment. Estic parlant també de temes diferents, d’un paisatge. O per exemple la trilogia de l’antiheroi que faig a partir de l’Odissea. Explic que Ulisses va a la guerra de Troia, però en realitat el que fa és enviar-hi els soldats perquè es matin i ell en surti com l’heroi; o després diu que se’n va a córrer món i el que fa realment és no afrontar la realitat de tornar a ca seva i arreglar les coses; i que quan torna a ca seva en realitat no és cap heroi, i que haurà de vendre proeses, perquè en realitat no ha fet res especial; en el segon d’aquests poemes veu que, en arribar, no el necessiten per a res, que el poble ha prosperat sense ell, i fins i tot troba la dona vella, quan l’havia deixada jove i amb una esperança; el tercer poema, parla de la dona, que quan ell arriba també el troba vell i esquitarell. El que vull dir és que no són versions d’Homer, sinó que en realitat és canviar tot el sentit de l’heroïcitat. En aquest sentit és que voldria que els poemes continuïn sent lírics. En els altres poemes hi ha la mort d’un jove en accident d’auto, o altres dedicats a amics com en Joan Serra, però procurant no fer una apologia, una oda, dient que eren grans i bons, sinó contar algunes coses seves evitant els elogis.

HdC: Només he pogut fullejar aquest llibre, però em fa ganes llegir-lo amb profunditat per alguns dels poemes que ja hi ha pogut veure. M’agradaria parlar de Bernat com un cas exemplar en tots els sentits que pugui tenir la paraula. És exemplar com a estímul per fer coses diverses i amb ulls diferents i a relacionar coses noves. D’altra banda, podríem dir que és un poeta típic de la tradició recent catalana, i al mateix temps, n’és una excepció, perquè una de les coses que caracteritza la literatura catalana dels darrers cent cinquanta anys és que no hi ha tradició, perquè ens l’han interrompuda una vegada i una altra. Quan duguem cent anys de lectures obligatòries als instituts, tendrem una tradició literària que servirà de punt de referència als escriptors del futur i també la podran transgredir en la mesura que no pots transgredir una tradició si no la coneixes. En aquest sentit Bernat és exemplar amb matisos: en primer lloc perquè les primeres obres viuen dins una tradició, que és la de Blai Bonet i de Miquel Àngel Riera, que és de les poques que hi ha hagut a Mallorca després de la postguerra. Però ha sabut anar més enllà d’aquesta tradició, i transgredir-la, i crear un món poètic propi i autèntic. Té, de cada vegada més, un cos poètic més sòlid. De cada vegada és més ell. L’exemple podrien ser aquests versos que són gairebé una paròdia però que són significatius: “T’has mort, però me’n fot”. És a dir, aprofitar la tradició, i superar-la. També juga més amb elements purament literaris. Es tracta de veure el món d’una manera completament nova. Això és la diferència entre Bernat i els experiments amb gasosa. En la poesia de Bernat persisteix aquella força bonetiana o huguetiana del començament i alhora és ja una reflexió sobre la literatura, que et fa pensar que hi ha un escriptor nou, una planta nova, amb totes les referències que vulguis a la literatura anterior: és un món absolutament nou. I això és tan difícil de trobar en la literatura catalana… Com Martí i Pol, el de la darrera època, amb aquells poemes patètics d’exhibició de les seves mancances, o el cas de Margarit, que fa voltes a un cas excessivament personal. La creació poètica de Bernat no passa per l’exhibició impúdica de les seves misèries.

Bernat Nadal, Damià Huguet i Josep Albertí foren encasellats en una generació poètica. Però tu mateix has manifestat que te’n sents distant des de fa molt de temps. Existeixen les generacions poètiques? O just són un invent per posar als llibres de text?

BN: Els companys de generació em serviren per tenir amistat i també les trobades i diàlegs em serviren d’estímul, però també em serviren per discrepar i per estar una llarga temporada sense escriure. Hi ha un moment que quan ets jove necessites fer coses noves. Damià Huguet va escriure un llibre amb paraules inintel·ligibles. Pep Albertí també predicava els experiments. Compartia la teoria, però la pràctica no m’agradava i això em va dur a una crisi, perquè els de la meva generació propugnaven una cosa que a mi no m’acabava de convèncer i jo tampoc no volia pertànyer a la generació de Blai Bonet i Miquel Àngel Riera, que els apreciava, els estimava i els valorava però no eren de la meva generació. Però això de les generacions ve donat pel temps, perquè també hi ha el temperament de cadascú. Damià Huguet i jo vàrem ser molt bon amics però la poesia d’un i altre no té res a veure. Pep Albertí va deixar de publicar-ne. I som molt diferents. No sé si és una invenció dels crítics. Simplement hi coincideixes en el temps i vas amb ells.

I a la fi, si no existeixen, com ho fa el poeta per orientar-se? Com se sap que ets en el camí bo, si no tens companys de viatge? Diuen que naixem i morim sols. Cream sols, també?

BN: Sí. Pots discutir amb un altre, pots confrontar coses, anar-te’n més o menys d’una xerrada, però al final la creació sempre la fas absolutament tot sol. En Miquel Àngel Riera criticava les tertúlies literàries que es feien per Palma, perquè la gent s’esforçava molt per brillar i per fer frases que es poguessin recordar, ningú no se n’anava el primer per no ser criticat, perquè el primer que se n’anava era el primer que rebia. I deia això, en Miquel Àngel, que aquella gent perdia el temps xerrant i no fent una obra. L’obra la fas tu, tot sol, a ca teva. I és clar que necessites mostrar-la quan en fas esborranys, però l’obra l’has escrita tot sol.

Deien que Un llac en flames constituïa l’aposta forta de Quaderns Crema per al passat Sant Jordi. Et va fer passar pena, això? Quina classe de llegidors són els teus? Creus que l’argument te’n pot limitar el nombre? O al contrari?

HdC: Feia tres anys llargs que Quaderns Crema no publicava un autor català. Jo no ho sabia, i tampoc no sabia que pogués ser aquesta aposta forta per al Sant Jordi. Quan m’ho varen dir em va venir molt de nou, em va caure el món damunt, perquè ho trob una responsabilitat excessiva. Per mi, Quaderns Crema és l’editorial més sòlida del panorama català. Tothom ha volgut publicar a Quaderns Crema, entre els quals molts de crítics. Una cosa és que jo pugui assumir aquest desafiament i l’altre assumir una vendetta de les quals jo no som responsable. Pel que fa als llegidors, és una novel·la molt complexa. Moltes de les coses que queden obertes ara es tancaran a la segona i tercera parts. Però també és una novel·la del segle XXI que té en compte la tradició literària de Joyce ençà. Ja no es poden escriure novel·les com ho feia Balzac o Flaubert. Encara que també hi ha una mica de Flaubert, pel sarcasme. Jo diria que és una novel·la (i odii la paraula) polifònica en el sentit que cada seqüència és descrita i ensamblada d’una manera diferent. Hi ha experiments de simultaneïtat, amb superposicions de converses en un bar amb l’acció; parts molt moroses que recorden la novel·la del segle XIX com la seqüència de l’avi i la repressió a Manacor; seqüències de records proustianes, sensuals; també he intentat, sobretot en el muntatge, combinar diversos punts de vista; jugar amb l’aparició d’un jo que no torna a sortir en tota la novel·la. He mirat de jugar amb tots els recursos que se m’han passat pel cap. Lectors que estiguin interessats en la guerra civil, o que els agradi la narració amb moltes veus, que els agradi la narració tradicional. El meu llegidor ideal podria anar des d’un expert en literatura fins a un llegidor del carrer, o el d’una història d’amor. M’agradaria que n’hi hagués molts.

BN: Jo crec que Un llac en flames té molts de registres literaris, moltes referències. Té una textura distinta d’un capítol a l’altre, però que en certa manera podria venir afavorida per un passat poètic: escriure en versos curts obliga a treballar molt més la frase, i a l’hora de fer narració, no fas poesia, ni prosa poètica, però estàs acostumat a un tractament que pens que fins i tot hi ha una riquesa psicològica en el comportament de les persones. Aquests matisos poden passar per alt a un determinada classe de llegidor, però que es poden entretenir amb la novel·la, i també pot agafar-ne uns que aprofundeixin molt més. La novel·la no és rocosa, ni feixuga. I la història d’amor és senzilla, és una història d’amor que deixa de funcionar com tantes altres.

HdC: He intentat jugar en termes de coherència narrativa. Per exemple, el detall de quan entren els feixistes a casa de l’avi i es veu un quadre. A mitjan narració torna a aparèixer, i al final també. Són detalls txekhovians, en el sentit que Txèkhov deia que si dius que hi ha una tatxa a la paret ha de tenir qualque funció. Si dónes una pista, l’has de tancar. Quan l’home de na Caterina i ella tenen un accident, ella li està fent una fel·lació. Això fa que hagin d’operar del prepuci l’home de na Caterina. I quan conta això, na Caterina menja un tros de carn crua. I quan recorda que l’home l’han operat del fal·lus ella li dóna un bocí de chateaubriand cru amb una punta de sang a la boca. Jo esper un llegidor atent que es fixi en aquestes coses.

 BN: Sí, els llegidors de best-sellers no es fixaran en això, es fixaran en la trajectòria, i en la trajectòria amorosa, una cosa que a mi em crida l’atenció és que els amors solen acabar, i com passa a la novel·la, les amistats i les complicitats duren més que els amors. Al final el protagonista queda en relació amb la segona protagonista, que al principi no tenia gaire presència. Amb els amors que hi sol haver una expectativa alta, acaben i se’n van. Si l’expectativa és més baixa, l’amor dura més perquè no se n’espera tant. M’ho deia un amic que t’ha llegit: moltes vegades les segones parelles tenen molta més estabilitat que les primeres, perquè de la segona no esperes allò tan ideal perquè saps que vas amb un ésser humà que té defectes. Supòs que no ho havies previst…

HdC: No. Aquest personatge de na Clara ha agradat molt al narrador i li donarà un paper important a la segona i a la tercera parts. Com en Woody Allen. És cert que al principi tenia un paper molt secundari.

Tots dos teniu una postura política i ideològica reconeguda amb un recorregut cívic també prou clar. Però tots dos també sou militants d’un distanciament d’aquesta realitat respecte de la literatura que feis. Ens en podríeu fer una reflexió?

HdC: Sartre va dir que l’obligació i el compromís d’un escriptor és escriure bé. I crec que és vàlid. Després els compromisos polítics són una opció personal i pública. No s’ha de fer entendre que la poesia és una arma carregada de futur com volia fer entendre qualque poeta tronat. La literatura és literatura.

Però les idees sí que hi surten.

HdC: Evidentment. Però jo he procurat convertir en Marc en una espècie de personatge passiu perquè difícilment es pot presentar un heroi positiu en aquest món en qualsevol aspecte. I com a estratègia narrativa seria una errada absoluta inventar-te un personatge coherent. Marx enganava la seva dona amb les criades, i quan una filla seva es volia casar amb Lafargue, li va demanar si aquest senyor era ric o no. És a dir, Marx, realment, no deixava de ser un pare de família amb totes les febleses d’un pare de família. O sigui que herois èpics… Sí que es manifesten les idees, però no a través d’un heroi exemplar. L’únic que conec és el Roland, però el Roland el maten.

BN: Jo hi estic bastant d’acord. La meva trajectòria cívica i política ara és més feble que abans, perquè abans era més jove i participava en moltes més coses. Però jo m’he definit sempre com una persona defensora de la nostra identitat, la nostra llengua i la nostra cultura fins a límits extrems, fins al punt que consider que els partits polítics tots són massa condescendents i massa pactistes, fins i tot els que puguin representar de més a prop els meus ideals. Però a l’hora de fer creació prescindeixes d’algunes coses que són del moment, coses, persones, accions, i dónes per descomptat que quan fas un llibre l’ideal és que pugui ser útil d’aquí a vint, trenta o cinquanta anys. Almenys hem de perseguir que sigui així. Petites històries quotidianes no hi tenen cabuda. Hi ha un fons del que pensam que sí que hi és. Ponç Pons em digué sobre un poema d’El vestit vermell que tenia “reminiscències de Miquel Àngel Riera, però tu vas molt més enllà, perquè hi fas crítica social i del poder”, cosa que ell normalment no feia i restava en la literatura més personal. Però això són coses puntuals. Hi ha d’haver tot el que sents i penses, però en el fons la literatura el que ha de ser és bona.

HdC: La idea és que estam creant, en la mesura de les nostres forces, una literatura. Tant de bo d’aquí a vint-i-cinc anys o trenta ens llegissin i els servíssim de referència, no tant per nosaltres, sinó pel prestigi de la mateixa literatura. Si això fos així, la nostra contribució quina hauria estat: escriure bé.

BN: Sí, això és la contribució.

Antoni Riera: Una bona conclusió, per tant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s