La casa en obres: “Feis-vos completament vius!”


Deu fer deu anys que es va estrenar La casa en obres. O potser quinze. O potser més. Els anys fan via a passar. Pep Tosar glossava la figura de Blai Bonet de manera polièdrica: el Blai persona, el Blai poeta il·luminat, el Blai humanista i el Blai home. No era la primera vegada que Tosar s’endinsava en les entranyes d’un poeta per mostrar-nos-el desmuntat, per dedins. Varen ser cèlebres els Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera, que Tosar va escenificar en companyia de Joan Bibiloni i Lluís Massanet. No tan reeixida ha estat la incursió valenciana, més recent, en la vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés, de la mà de la companyia del Micalet. Sigui com sigui, és del tot necessària i plausible la iniciativa de Tosar, perquè són, els poetes, els que configuren el paisatge d’un país, els que ens mostren l’essència de la condició humana, tant per la seva relació amb l’entorn com per la tasca d’introspecció i autoconeixement, com també, i finalment, per la capacitat de sentir i d’apreciar el valor profund i insubstituïble del fet de viure.

Ara, més d’una dècada després, Tosar reposa La casa en obres. I ho va fer dimecres passat al Teatre de Lloseta. El conductor del fil és un Tosar sobri i espectacular alhora. Capaç de fer-nos sentir que qui ens parla és el mateix Blai Bonet, amb la seva particular dicció i el seu posat entravessat de transcendència i pura lògica quotidiana. Magistral en la caracterització i en l’actitud, en Blai-Tosar s’adreça sempre que parla a en Bielet, un jove discapacitat que escolta sense semblar-ho i que sap de què li parlen quan li anomenen la novena simfonia de Beethoven.

L’escena es presenta despullada. Només dues cadires baixes de bova, una a cada extrem de la part davantera de l’escena i un domàs vermell penjat d’una canya volent figurar que és la cortina d’un teló teatral. Sis actors (tres homes i tres dones) surten a rotlo per escenificar amb els mínims efectes especials i amb un vestuari humil que de qualque manera vol remetre a l’afamegada postguerra mallorquina dels anys quaranta. Roba prima, vestits de fil i espardenyes porqueres confereixen als intèrprets la modesta manera d’esser dels mallorquins d’un temps. Però , tanmateix, darrere el context i la història sempre hi trobam Blai Bonet. El Blai sentenciós, aquell que dóna, sense voler-ho, lliçons de l’existència, de la vida més pura, de l’home. El que diu: “La joventut és la casa de la persona”. O bé, “un home és lliure si tot el que té cap dins una maleta”. O també, en un retorn al vitalisme exacerbat del qual sempre va fer gala: “No importa l’edat que tenguin les persones sinó la manera com hi han arribat”. O l’escriptor que afirma “si una obra s’entén tot d’una, mal senyal”, aclarint tot d’una que per això “els altres em consideren un extraterrestre”, en referència a la seva condició d’il·luminat  (“sempre he anat més avançat que els altres”), alhora que incideix en el fet que “un poema no es pot explicar perquè neix de la intel·ligència que tenim, i això és la perfecta soledat”. També el Blai-Tosar ens parla de la seva relació amb l’escriptura, de les notes que prengué convalescent a Caubet i que li serviren per encetar la redacció d’El mar, o de com hagué d’escriure tot sol Nova York, un dels seus darrers poemaris, perquè ja havia mort sa mare, que un dia li va demanar si per fer-li companyia podia escriure devora ella, i així ho va fer “més de vint anys”, perquè “ma mare era un diccionari vivent, i quan es mor ta mare perds la font del llenguatge”. Sí, el llenguatge, molt segurament l’arrel i el motiu del particular univers bonetià. I ho té present també Tosar en el seu muntatge, en mostrar-nos de manera explícita, a l’inici de l’obra, la fascinació per les coses de la natura i els noms que les designen, l’aprenentatge inconscient però assedegat de la mà de son pare un dia qualsevol de guardar cavalls al Rafal dels Porcs.

Blai Bonet, recercador de “lo pus bell catalanesc del món”, és un home de la terra i de la mar. Dels blaus turqueses i de la llum mediterrània. Un home del país i del paisatge, que a la fi acaba essent el mateix perquè  “l’home ha de tenir la forma que realment té, que li ha donat el lloc on viu”. Aquestes són les paraules que Blai-Tosar fa servir per explicar el seu retorn de Barcelona a Mallorca, a Santanyí, d’on segurament “no me n’havia anat mai”.

Bonet-Tosar també parla dels clàssics, d’Homer i de Virgili, dels grecs i dels llatins, potser els primers dels quals tenim constància que es fixassin vertaderament en allò que per sempre i des de sempre va interessar Blai Bonet: l’home, la persona. Bonet era, sobretot, un humanista, en el sentit renaixentista del terme, però també en el sentit de la creença inequívoca en l’home com a animal racional i capaç de copsar i crear bellesa. Poesia, al cap i a la fi. Escrita en lletra majúscula. La poesia en minúscula, aquella més de societat, de contactes amb altres lletraferits, de reconeixements mutus i de crítiques favorables i desfavorables, també té lloc en el muntatge de Tosar. Carles Riba, Clementina Arderiu, Gabriel Ferrater, surten a escena per recordar l’estada de Bonet a Barcelona.

La transcendència en Blai Bonet és tan quotidiana que no hi desdiu el sentit de l’humor més lúcid, com quan, parlant de la seva estada al seminari, explica que, si no hagués estat per la malaltia, potser Joan Pau II no hauria arribat a papa. I de fet, tot això, ho explicà al papa mateix un dia que anà a ca seva a dinar d’un arròs brut dels que feia sa mare, que fumaven amb pipa. Blaiades.

Malaltia, poesia, sexe, mort, guerra. Tots aquests elements van succeint-se al llarg del muntatge, que es vesteix amb uns mínims efectes sonors executats pels actors mateixos, amb una il·luminació tènue sobre Blai-Tosar i Bielet que s’apaga quan surten la resta d’actors, que fan feina amb una il·luminació més intensa. Només al final, quan s’acosta la mort del poeta, Blai Bonet s’aixeca de la cadira i, tot sol damunt l’escenari, s’adreça al públic sota una llum zenital blanca i molt més intensa per predicar-los el llegat amb què ell ha viscut i amb què creu que cal viure: “L’enorme meravella és ser viu” i rebla: “Feis-vos completament vius!”, mentre sis cossos joves, tersos, esvelts, plens d’arestes i revolts dibuixen el cercle de la vida en pèl damunt tres bicicletes. La llibertat, la bellesa, la poesia, els cossos. I Blai Bonet, l’home que “considera” les coses, que vol dir, etimològicament, “mirar les estrelles”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s