“Parlàvem de poesia i vas dir-me: cava sempre. I cavo. […] Cavo per viure”


Rosa Igartua va escriure Casa, llibre pel qual obtingué el IX Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra. Hom llegeix Casa i no sap gaire per on partir a l’hora de comentar-lo i fer-lo avinent als interessats. D’entrada, crida l’atenció el títol, aquesta Casa que ens podria semblar la de l’autora (“Dibuixo una porta a la sorra perquè puguis entrar”), oberta de pinte en ample, amb les portes badades de bat a bat, per mostrar-nos el que hi ha més endins del seu jo poètic. Però també, i molt, aquesta casa és la nostra, visitada, envaïda, trescada pels epigrames sentenciosos, condensats i reflexius d’Igartua. Casa és un compendi d’enginy i despullament, de sensibilitat vital, de tristesa, de nostàlgia i de bellesa. De vida.

Per Igartua, l’escriptura és una forma d’introspecció, de revisió interna, (“de nena m’arrecerava als meus somnis i vaig aprendre a cridar-los les nits que res és el que sembla i tenia por de perdre’m. Ara, escric per saber on sóc”) però també una convidada al lector perquè la recreï interiorment.

Belles metàfores sobre l’escriptura acaben de guarnir el concepte poètic de l’autora: “Una dona camina damunt la pàgina com si fos de neu. Les seves passes són obscures. Escriu. Escriu allò que no pot dir”. Especialment brillant és el poema en què Igartua ens parla de la concepció de la poesia com una tasca d’introspecció àrdua, constant i poc agraïda: “Parlàvem de poesia i vas dir-me: cava sempre. I cavo. (…) Cavo perquè no puc parar de cavar. Cavo per viure”. I tanmateix, com veim, vida i escriptura van agafades de la mà, encaixades perfectament, indestriables, fins i tot.

Hom pensarà que som davant una autora vitalista, i no s’errarà. El vitalisme, però, pot no tenir res a veure amb la felicitat extrema, o la il·lusió permanent. El vitalisme, en el fons, és la capacitat de sentir, de valorar els bons moments, però també els dolents, de saber-los capir, tot i voler-ne fugir o evadir-se’n: “Avui, tot està tan trist i la seva tristesa és tan fonda que tanco els ulls per no veure’m l’ànima”. O aquest altre: “Hi ha nits en què un s’ajeu amb la sabat a l’orella i escolta l’eco de les seves passes. M’ho va dir algú que s’havia perdut i trobat molt”, segurament perquè havia sabut transcendir tot allò que vivia, o perquè n’havia sabut fugir quan havia estat necessari. De la transcendència a l’evasió. De la puresa a l’analgèsic.

El retorn als ancestres, el record, l’arrel, la paraula, el país, també suren en l’aigua poètica d’Igartua, que diu, en referència al seu avi pescador: “Ell, allà on sigui, cus. Jo nedo. En recullo el fil. Busco la xarxa. Una paraula”.

La relació amb la natura, reflexiva, amb belles imatges, s’acosta al to gairebé hipnòtic de la poesia oriental, dels haikús japonesos: “Tiges fines i flexibles esclaten dins la quietud del vespre. La nit és un murmuri. El riu, el traç de la mà a l’encalç de l’aigua”.

I del record de l’avi, al desig de la mirada neta i transparent, ingènua i innocent, d’un infant sense prejudicis: “He dat els ulls a un nen per veure una estrella on jo veig una pedra. Seu és el regne del cels i dels seus ulls els meus somnis”.

Del fet creatiu, de la quotidianitat més prosaica, i de la relació d’aquest amb la realitat més pura, en són aquests versos una mostra bellíssima: “Aquest matí bevia cafè a la finestra quan un noi ha aturat la bicicleta i ha fet una fotografia als ànecs. Després, se n’ha anat. Pedalejant. Els ànecs, al coll”.

L’avi que ja no hi és, la mort “d’algú a qui estimem”, l’òbit de set peixos que van dir-se tots igual són algunes de les excuses quotidianes que Igartua fa servir per referir-se a la mort i a la caducitat dels nostres cossos: “Pensava en els peixos, en la sorra violeta i les algues de plàstic. En la complicitat de la peixera. En la forma que els seus cossos van donar a la mort”.

Igartua té una habilitat especial per convertir en transcendent el fet més trivial, de convertir en lírica la quotidianitat més senzilla: “Dies abans que morís vaig regalar un cistell de tomàquets a l’àvia i mitja dotzena van quedar al congelador. D’això fa més de vint anys i aquell buit encara els conserva. Aquesta tarda, quan m’he posat a escriure pensava en el poder de la mort. El gel impol·lut. Els tomàquets, a la falda”.

La vida és entesa com un continum, com un viure i un morir, com un créixer i un decaure, com un sembrar i un recollir: “Seiem a tallar patates. Donar polpa i temps a cada grill feia del rebuig d’un any la llavor de l’altre. Fa anys que no en fem, però, a vegades, sense avís em sobrevé el gest i sec i tallo”.

La ciutat, en abstracte, també s’hi troba diverses vegades, com a lloc comú des d’on parteixen les reflexions íntimes i epigramàtiques d’Igartua. Tot i les seves incursions líriques en la natura més descarnada, l’entorn urbà és inevitable en una poesia que vulgui ser d’avui, actual: “La tarda s’enfila per la façana dels edificis i la llum s’impregna d’aquella barreja d’olors i d’espècies que fa d’aquests carrers l’indret on trobar-te. Hi ha llocs on les ciutats se’m confonen i la llum és algú que les travessa”.

El llibre es clou amb un retorn a la infantesa, com una edat on evadir-nos, com un indret romànticament exòtic on fugir del que no ens agrada: “La felicitat és una nena que somriu des de les llunyanes terres de la memòria. Tanco el pot dels records. Que no se us emporti la tristesa”.

I uns versos finals que ens retornen a la “casa” del títol, entesa com a llar, com a refugi, com a creació evasiva i reflexiva: “He bastit una casa de dies blaus i tranquils i nits solitàries com el pensament. La solitud no és un indret deshabitat. Vius i morts m’hi esperen”.

Poemes breus que reclamen lectures llargues. Per a lectors solitaris i reflexius. Vitals, tanmateix.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s