Felius d’haver-te conegut, tenim la ventura de seguir-te la música, i la lletra!


Amor i lluita. Feliu Ventura és el paradigma de cantautor català. Recordam Llach, o Raimon. País i utopia. Pell i passió. Els discs que el cantautor de Xàtiva ens ofereix amb mesurada expressió en són una bona mostra. Alfabets de futur o Estels de tela són àlbums amb títols molt explícits que remeten a la utopia de la construcció d’un món millor o a la llibertat desitjada per al nostre país. Record haver-los escoltat i haver-hi sentit un Feliu que lluitaper mostrar una veu potent, aspra de vegades. Potser era només una sensació, o simplement un efecte de la producció del disc, de la sonoritat dels acabats. No us ho sabria explicar. Ara, en Feliu sembla haver-se despullat de tot artifici artístic i haver-se donat a la naturalitat més pregona. Música i lletra ens arriba cinc anys després del darrer àlbum del xativí. Com que no he comentat mai un disc i no sé exactament per on partir, us l’explicaré cançó a cançó.

No crec que sigui gratuïta la col·locació en primer lloc en el disc d’Història d’un sofà. Un puntejat de guitarra ens indica que cal tenir el llagrimer a punt i els porus preparats per obrir-se. Ventura ens remet amb la història senzilla d’un vell sofà a una època antiga, remota, tot mitificant la infantesa i la joventut, el paradís perdut, la innocència, la necessitat de cantar sense prejudicis del món, i de l’amor. No podem aquí sinó recordar els versos de Rosa Igartúa: “He dat els ulls a un nen per veure una estrella on jo veig una pedra. Seu és el regne del cels i dels seus ulls els meus somnis”. El cantautor valencià ens parla amb tendresa d’un temps passat que no cal que torni, però que és determinant per conformar-nos com som ara. Aquell passat en què podem retrobar “les discussions que edulcoraven amargs cafès sobre el futur i el nostre lloc”, la utopia i el país.

De la candidesa d’aquesta “Història d’un sofà”, a la guitarra rasgada i contundent de Torn de preguntes, que, sense saber com ens remet a la mítica Qui pregunta ja respon del mestre Raimon. Intertextualitat amb Ovidi, referents de país, d’estels, de revoltes i d’utopies. Res és impossible. Sense defallir  en un ritme frenètic de cançó, Ventura apostrofa un tu contra el qual cal revoltar-se. “No ens alimenten molles, volem el pa sencer”. I qui diu pa, aliment coral, diu també país, perquè “no coneixeu el sud que crema per guiar el nord”. Ballarem damunt les vostres tombes, retronaran les nostres preguntes, que “són incendis que les vostres respostes no saben apagar”.

De la contestació, altra volta a la tendresa. “Present” ens retorna a la suavitat de la primera cançó del disc. Ventura juga amb el doble significat del mot (regal i moment d’ara). Hom podria pensar que peca d’ingenu en fer-nos aquesta proposta, però la sensació és la contrària: és una autèntica gosadia, de la qual se’n surt amb prou destresa, proposar una cançó en uns termes tan naïf, tan clarividents i diàfans. És potser la mostra més clara que Feliu Ventura és sobretot sincer, transparent, autèntic. I per això ens arriba i ens fa tornar tremoladissa la cortina dels somnis i els anhels.

Em costa molt parlar del que explica Feliu Ventura en les seves cançons perquè hi veig reflectits els meus valors, les meves cabòries, les meves il·lusions, els meus desitjos. I és clar, pensareu que li faig una ensabonada… “Els guants de la metàfora” ens mostra, enmig d’uns arranjaments deliciosos per a un violoncel que ens fa engronsar dins la recerca de la coherència ideològica, el rebuig al dogmatisme i a les posicions determinades, però alhora la perseverança en uns valors que tots hauríem de compartir: somnis contra doblers, perquè, recordau-ho: “Els nostres somnis, els seus malsons”.

Amb “Finalment”, Ventura torna a apel·lar a la coherència individual per assolir la utopia col·lectiva: “Hem construït sobre un llenguatge proscrit les mil paraules que faran de la remor de moltes veus un sol crit”.

Del conte clàssic d'”El vestit de l’emperador” parteix una versió moderna, “El nus de la corbata”, que Ventura ens ofereix per parlar-nos d’un president valencià avesat a vestir-se amb roba pagada per altri. No hi falten les “grans inauguracions” ni “els senyors de gran bigots”, ni “el cotxe oficial”. Ocurrent i divertida, sarcàstica i contundent.

A “Racó de carretera” torna a agafar el to tendre d’altres cançons ja citades més amunt per instruir-nos en la lluita contra el sistema i contra aquells que “no podran apagar una estrella ni desconnectar el sol”, malgrat “intenin suprimir-te sobre un mapa”.

No hi podia faltar, en un disc de Feliu Ventura, un homenatge particular al mestre, a l’amic , al pare de tots els pares, al company de disc i de gira. Amb “Cor polissó”, creada a partir dels versos de Kavafis i del “Vaixell de Grècia”, el xativí ret vassallatge al mariner de la cançó catalana. Altra volta els arranjaments gairebé minimals ens acompanyen i ens fan ballar al ritme d’un onatge sinuós i la guitarra puntejada, per moments, sembla tenir ganes de partir amb el vaixell grec de Llach.

Membre d’un país oprimit, Ventura també es recorda amb “Lluna de safrà”, del Sàhara Occidental i convida profèticament el país africà a escoltar “de nou, l’alè del mar guardat en la memòria dels teus vells a lloms d’una esperança galopant arena que s’escamparà amb el vent”.

Com tants d’altres poetes i escriptors, el cantautor de Xàtiva sembla cansat també de la ciutat “podrida, entubada i fecal”, tot i saber-hi veure “altres veus, emulant amb els gestos els herois del hip hop, repartint els seus versos missatgers dels teus somnis”. Ventura sap trobar en la vida urbana elements vàlids per forjar la revolta que ens ha de menar a un món més senzill i més sincer.

I acaba la música, acaba la lletra, amb la cançó del comiat amorós, de l’adéu que deixa sempre una porta oberta, del qui estima des de dedins, del qui reca d’un adéu precipitat.

I res pus, amics. Feliu Ventura forma part del meu paisatge musical d’aquests mesos. Les primeres vegades que vaig escoltar Història d’un sofà, gairebé amb els primers acords em sentia espirejar els ulls, o em trobava escurant i cantant “adéééu, adééu, adéu” o tararejant cançons mentre em llevava els “guants de la metàfora”. Cercau-lo, escoltau-lo i deixau-vos dur. Música i lletra no cerca convèncer-vos de res, simplement posa música a la lletra de les vostres vides. Si l’escoltau i us arriba endins, estimareu encara més i sereu més d’on sou i encara voldreu canviar més el món. És a dir, sereu, si es pot, més bones persones.

One Comment Add yours

  1. Pep Barrull escrigué:

    No sé si mai havies comentat un disc, però en aquest cas música i lletra has encertat de ple en la bonhomia d’un excel·lent cantautor sincer i valent. Respecte als anteriors, en aquest es despulla, i mai tant ben dit, i mostra sentiments d’home singular i d’home pertanyent a un país. La realitat tal com se’ns mostra dia a dia. En “torn de paraules” hi veig com el manifest dels indignants d’aquí i d’allà, l’ampli moviment del 15 M, amb força i ràbia, el crit, el crit del Raimon i de l’Ovidi. El crit de la terra.
    Compartesc la bellesa i la tendresa nua d’ “Història d’un sofà”.
    I la tendresa inequívoca de “Present”. Bellíssim himne d’amor: “Et deix el meu present perque el facis créixer”. Magnificent.
    Jo també el recomane, preciós i concís, tendre i dur, fidel a l’honestedat.
    Pep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s