“Enmig de tanta rutina, un oasi: el teu somriure lasciu per l’escot dels dies”


Diu Guillem d’Efak que la seva pàtria és la infantesa. Potser ho diu perquè justament és l’albor dels nostres dies l’únic moment immarcescible de tots els que vivim. Els records ancorats en un vaixell fantasma que s’engronsa damunt la línia d’un horitzó que s’allunya massa aviat però manté nítid el contorn de la memòria. Tot això ve a rotlo arran de la recuperació aquests dies de Sauló, un llibre publicat fa ara ja cinc anys per l’apreciat (poèticament, és clar, perquè no el conec de res) Amadeu Vidal i Bonafont, autor del mític Invisibles, un volum escrit en la seva jovenesa i que un dia miraré també de fer-vos avinent.

Vidal és un poeta gens críptic, sincer, transparent i veritable. Un escriptor líric que no té por de la intertextualitat, tot i que sovint remet més a altres suports creatius que no la poesia o la literatura, com ara el cinema, amb l’acurat A la llum de les ombres.

Anem per feina, però. Sauló, títol del llibre, significa, segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, terra arenosa i lleugerament argilenca. És interessant fer aquesta valoració atesa la preocupació poètica de l’autor: la infantesa, el record, la fugacitat de la vida, el desencís, el desengany, la desil·lusió passats els anys. És, aquest sauló, una encertada metàfora per descriure la vida que se’ns escola com un glop d’aigua entra l’arena, però deixa alhora en suspensió els records, el verí que ens mata la felicitat impossible d’avui.

Vidal i Bonafont sembla aferrar-se a la poesia, a aquest sauló incapaç d’aturar la sínia de les hores però apte per retenir-ne l’aigua pouada. La infantesa mitificada, aquesta pàtria defaquiana, es deixa veure sobretot en la primera meitat del llibre, que sembla seguir un itinerari cronològic pels diferents estadis de la nostra edat més tendral, des de la naixor fins a l’etapa púber. Abans d’encetar, però, l’autor sembla llançar-nos un advertiment, un avís a navegants, amb un títol prou explícit (“Pronòstic sense esperança), en el qual afirma que “cap tendresa no envelleix prou ni evita la combustió de la felicitat” i atorga (amb dubtes, això sí) a l’amor l’única possibilitat de suspendre, encara que sigui momentàniament, el pas accelerat dels dies: “Encara que sovint l’amor embarranqui en el temps, com una maleta abandonada a la cinta transportadora de l’aeroport en una terminal deserta, giravoltant als cavallets de la memòria”. No serà la darrera vegada que Vidal es refereixi a aquest temps circular, tot i que dins aquesta sínia ocupem sempre el mateix cadafet.

Del nadó, inconscient del seu protagonisme, diu l’autor: “Un dia et despertaràs i ja no tindràs ales”, per acabar advertint que “llàstima que els rellotges ja sàpiguen que existeixes”. La vida, una oportunitat per caminar desesperançadament primer cap al desengany, després cap a la mort. Mentrestant, però, hi haurà hagut el camí, segurament l’Ítaca volguda per tots: l’esperança de l’autoengany, tanmateix.

A partir d’aquí, s’entrunyellen dins Sauló els records escolars, les pissarres, les pedrades als moixos i altres circumstàncies més o menys anecdòtiques que basteixen un univers d’il·lusions mortes, de fotografies en blanc i negre on romanen immòbils uns records que ja tenen més color de mite que no de memòria: “Qui voldria habitar aquesta estranya forma de bellesa, tenir sis anys, arrebossat de sorra, en una platja bruta dels setanta? Des d’un estrany pupitre, aixeco la mà i crido: Jo! Però del fons de la fotografia ningú no em mira ni em fa cap pregunta”, per acabar com li agrada a ell, de forma epigramàtica i contundent: “L’enyor mai no demana voluntaris”.

La infantesa, però no sols es vista com un camp minat de records, sinó també com l’edat formativa que determinarà el nostre tarannà i el nostre futur, el nostre estat dins la societat: “Mira els nens com ploren i s’insulten al pati falsament etern de l’escola. Els més mesquins un dia governaran el món”.

Seguint el fil anecdòtic, és especialment deliciós, tot i l’amargor conformada final, el poema “Escola Mireia”, en què es rememora una festa d’aniversari en què el jo poètic, ingenu, juganer i infantil, s’enamora inconscientment de la protagonista de la festa: “Em vaig enamorar de tu i de gairebé totes les nenes. En aquella època, però, no valorava l’amor: només m’interessava fer petar globus, devorar pa amb nocilla, crispetes i sugus multicolors”, tot plegat col·locat en una imatge comuna de totes les infanteses del nostre món: “La taula arrambada a la paret per fer més gran el menjador”. Tots volem ser nins de deu anys, sense altra il·lusió que el present etern que vivim: “Jo creia que el món era la classe de cinquè, que viuríem junts per sempre com una tribu indestructible”. Tanta dolçor, Amadeu, i ens acabes el poema amb un tendrament amarg “no ens hem tornat a veure, és clar”.

Els records d’aquesta pàtria infantil indestructible agafen cos de vegades amb noms propis, com la tirallonga que enumera a “Verí”. Són els seus companys, els seus amics, els que han vestit i han bastit aquesta xarxa indestructible de records fòssils dels quals ens alimentam a partir d’una certa edat: “M’alimento d’aquests noms deliciosos, com fa una rata tancada a les golfes, envoltada només de sobrets roses amb verí”.

També té temps Vidal per mostrar una visió desesperançada davant la possibilitat de canviar res d’aquest món que tan poc ens agrada: “Els qui vam fer versos en lloc de la mili érem potser l’última esperança. Però tampoc no podrem salvar el món”. O aquest altre, en plena autovia A7, on “llençàvem pinyols de cirera per la finestreta del cotxe perquè hi trobéssim boscos saborosos a la tornada. Però no es pot canviar el món cap a millor”.

I a la fi, com ens agradaria morir, com ens agradaria trobar-nos en el moment de canviar de vorera?: “Morir indemne, sense cap arruga ni tristesa als ulls, als cent dos anys per dir alguna edat. Haver tingut molt sexe amb risc d’amor, uns quants naufragis benignes, una perola de plena de fruita, no sobreviure a cap amic”. Dolça utopia. I bella.

Entre l’epigrama i l’engany veritable es mou a “Cartes d’amor”, en què el jo poètic respon una carta d’amor que li arriba per error. Estableixen amb la remitent una poblada correspondència: “Encara ens escrivim. Són cartes delicioses: menys la veritat ens ho diem tot”.

A poc a poc, gairebé sense témer-nos-en ens endinsam en una segona part on abandonam el retorn a la pàtria infantil per instal·lar-nos en un cert desencís, en una pena conformada, en un desengany per allò que havia de ser i a la fi no és, o és, però no tant com caldria haver esperat. La fugacitat del pas del temps hi és expressada de la manera més quotidiana, a l’estil de les àvies i les tietes, perquè la vida “són quatre dies”, o d’una forma molt més metafòrica i sofisticada, abundant una vegada més en el gust per la imatge cinematogràfica: “Que absurd filmar casaments, bateigs, comunions, lectures de tesi, orgasmes i salts amb parapent. Guarda les cintes verges i llega-les als hereus, que en tornar de les exèquies contemplin l’aridesa de la conquesta del desert”.

Especialment lúcid és “Tàctica”, on Vidal és capaç de mesclar metafòricament present i passat i alhora trobar transcendència actual a una anècdota trivial de la seva infantesa, amb la mirada perduda a la feina, pensa: “És una tàctica que em van ensenyar els pares per no vomitar anant amb cotxe per carreteres costerudes amb molts revolts. Mirar endavant pel centre del vidre, mirar sense mirar, amb la vista fixa als somnis perduts”. A mi m’ensenyaren a treure la punta dels dits per la finestra, a tastar l’aire del futur, mentre cremàvem inconscientment els llumins fugaços de la nostra infantesa.

Ja adolescent, Vidal recorda també aquell estiu que s’acabava de manera irremissible: “Aquest cop, el sol es dessagnava de debò, i no venia l’ambulància pel camí de cap desesperació, desesperat, jo volia aturar el temps, fer un boca a boca inútil a la felicitat”. Més endavant es demanarà, entre la rutina i la desesperança, però amb la certesa que no hi ha res que véngui de nou: “Era això la vida? Créixer i deixar d’apedregar gats, pardals i sargantanes. Fer-se el nus de la corbata com qui escanya antigues promeses”. En definitiva, i ja a un altre poema: “Créiem que seríem els primers a vèncer el tic-tac dels rellotges. Només vam aconseguir records. Combustible per allunyar-nos de la felicitat”. Recordau ara aquella rata solitària a les golfes devorant els noms enverinats de la memòria?

La conclusió de tot plegat no convida a l’esperança, però jo em qued amb dos epigrames típicament vidalibonafontians, escrits des de la ironia, però també des del gust pel plaer més carnal, el que ens amara de present i d’eternitat: “Com qui ofereix droga en una cantonada d’institut, em dius, amb els ulls: vine, vols tornar a néixer?”. I aquest altre: “Enmig de tanta rutina, un oasi: el teu somriure lasciu per l’escot dels dies”.

One Comment Add yours

  1. amadeu escrigué:

    Hola! Moltíssimes gràcies per omplir de sentit la meva obra!

    Amadeu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s