“Quines obligacions, desigs o esperances pot tenir algú que disposa de tot el temps del món per executar-les?”


He rellegit aquests dies Contes des de l’illa Quàntica i Nou llibre de les bèsties, el volum de contes amb què Carles el Saure va guanyar l’any passat el Premi Mallorca de Narrativa. Convé  començar així aquest escrit perquè és de justícia recordar que aquests premis han passat ja a la més insignificant existència després de l’aplicació de les preceptives retallades del nou govern neoliberal que comanda aquesta terra.

Però com que el que ens agrada a nosaltres és llegir, pensar, aprendre, parlar, i sentir-nos privilegiats de ser persones, animals racionals, us explicaré quines han estat les impressions que me n’he duit de la lectura de la primera incursió en narrativa del Saure.

El llibre està dividit en dues parts formalment molt diferenciades, però no tant conceptualment. La primera part, Contes des de l’illa Quàntica, és un recull de narracions més o manco breus escrites a l’ús, amb una dosi important de fantasia, amb un final sorprenent, amb incursions morals o ètiques sobre el sentit de la vida, la preocupació per la recerca de l’alteritat d’un mateix, el pas del temps, la sensualitat, el sexe, l’amor, la ubicació conflictiva de la humanitat en el planeta, la mort, la intertextualitat, la poeticitat, les referències a altres disciplines creatives, etc. En destacaria el primer, L’oniront, un conte en forma de novel·la negra o policíaca, en què un investigador sòmines i perdonavides ha de mirar de trobar l’oniront, un presumpte estafador “emocional”. El misteriós personatge manté trobades amb altres persones a les quals demana que els expliqui algun fet, alguna història, a canvi que després, ell, els contarà la història més bella que hagin sentit mai. Després de complir la primera part del tracte, els interlocutors de l’oniront veuen com aquest desapareix i no compleix la seva. No us resoldré ara l’enigma, però us puc dir que la història té molt de l’Odissea, d’Ulisses, d’Ítaca. Us he explicat que el detectiu-narrador era un perdonavides, però no us he dit que això fos incompatible amb la poesia: “Duia un vestit blau fosc molt escotat que resplendia en la penombra com un cel de nit mesclat amb lluna”.

“L’estructura clàssica del relat” és un altre dels contes, aquesta vegada amb un gust exquisit pel llenguatge, traspassant gairebé la frontera de la prosa poètica, amb una musicalitat que endolceix la lectura i convida a la suspensió del pensament.

El llibre no està exempt del sentit de l’humor i afronta amb ironia, i a voltes sarcasme, determinades qüestions de la vida. A mesura que l’anam llegint hi podem detectar quina és la postura ètica o moral, ideològica si voleu, de l’autor. Vet aquí algunes perles:

* No crec que els llibres contenguin la clau de tots els misteris d’aquesta vida o de cap altra.

* Un home ha de prendre riscos si vol vantar-se d’haver viscut.

* A partir de certa edat les dones tenen una edat incerta.

* Me semblaren bons xicots perquè s’oposen que esglésies i mesquitesacumulin pasta llarga, inconvenient, al seu parer, si es vol trobar Déu.

* Jesucrist era una persona molt especial, però no feia miracles.

* La diferència entre la satisfacció i la frustració respecte a un fet o estat rau sovint en la percepció que en tenim, en la seva interpretació: la gent que segueix Jesucrist amb les butxaques plenes de monedes per comprar miracles no ha entès el seu missatge.

* Era de la classe d’homes més perillosa, d’aquells que la manca total d’escrúpols fa capaços de convertir un vers bellíssim en un consell publicitari fabulós.

* L’avantatge fou que la vida política sovint feia posar cara d’idiota a l’amo, i jo podia imitar•lo tot pensant en el meu amor.

També en un dels contes hi trobam la clàssica dicotomia que ha de superar l’home que camina a la recerca de l’eternitat, de la immortalitat, a través del fet amorós: “Jo era bella, mes vós m’heu fet més bella. Érem el verb fet carn i la carn s’esvairà. Ara som la carn feta verb, aire: la immortalitat respira amb nosaltres. (…) Madame Curie parlava sovint de la immortalitat, i sempre la lligava a l’amor. Per mi anava lligada a la còpula”. I tanmateix, sembla convençut, i molt, que aquesta eternitat va lligada a la intensitat del moment: “Vaig pitjar la cintura dins la seva i un onejar de cos dins l’altre, un llamp interminable al fons de les seves cuixes, la van dur lluny. Vam quedar sobre l’horitzó del bleix i la carn una estona color de sempre”.

És determinant en el llibre, clau, la preocupació pel pas del temps. De vegades ens la mostra de manera explícita, i com a tema central d’un conte: “El canvi d’espai n’importa un de temps. Viceversament també: si l’objecte no recorre cap espai tampoc no recorre cap temps”.

La segona part del llibre és formalment molt diferent de la primera, però ens mostra les mateixes preocupacions. Més que contes, el “Segon llibre de les bèsties” és la narració de l’expedició del Dragonfly, una espècie de Beagle darwinià postmodern i fantàstic, hilarant, fascinat i fascinant. La narració és un riu d’imaginació que flueix pausat i constant, farcint la lectura d’imatges d’una extrema bellesa, cruesa o sensualitat. Sempre, però, des de la fascinació per la natura (“Hem arribat a les delicioses aigües de la badia de Buru per desembarcar a Jaranghir, una petita vila pescadora envoltada de selva verda, cocoters, garballó i platges maragdes d’arena fina on vénen les tortugues marines a pondre els ous: el paradís”) per part dels protagonistes, que són retratats de manera còmica i caricaturesca, de vegades fins i tot cruel, per part de l’autor. Com si ens volgués mostrar una humanitat ridícula davant la grandesa de la natura, que aquí es mostra implacable i dominadora, senyora dels nostres destins. Tot plegat, ens ho mostra Carles el Saure amb un llenguatge volgudament científic i cientifista, però no per això mancat d’esperit i forma poètica, ans al contrari: “A vegades, com en el cas de les intuïcions d’Einstein i Minkowski (“la massa dicta a l’espai-temps com corbar-se, i aquest li dicta a la massa com ha de moure”) la ciència està a l’altura de la poesia”.

Entre les bèsties que ens descriuen els científics una mica tronats del Dragonfly hi trobam per exemple els lleons de llum: “L’existència dels Lleons de Llum inflama el sentit de la vida: són immortals, i la seva única funció és la bellesa” o l’estrella carnívora, que “penetra la víctima per la mirada fins al centre del pit i, talment una àncora, clava aquí els quelícers per injectar verí. La vida de la presa començarà a girar al voltant d’un forat negre com en un embornal, i l’astre anirà adquirint lluminositat, fent-se visible gràcies a la nova entrada d’energia. (…) L’estrella simbolitza la catarsi perquè depura la pesona i n’extreu el més brillant”. No és aquest l’únic cas de depredació que es dóna en l’aventura. En totes les ocasions, però, ens arriba descrita una mort dolça, suau, catàrtica, mai traumàtica, com si l’autor ens volgués mostrar el fet de morir com una passa més dins el nostre trànsit per aquest món.

També hi ha lloc per a la poesia, així, de manera explícita, com ho mostra aquest bell poema:

Esti mar

Dormo damunt tu
com una barca
sobre la seva ombra
en aigües clares.

El llibre, a més, és complementat amb il·lustracions delicioses i generadores d’imaginació per part de Tonina Matamalas.

El viatge del Dragonfly és una mena de viatge iniciàtic per als seus tripulants i investigadors, una odissea, un viatge a la recerca de la felicitat, com la vida mateixa: “No sé si hem vengut a descobrir espècies o a cercar aventures sentimentals”.

També, al llarg del llibre, hi ha un profund gust pel llenguatge, com a font de coneixement, de joc, d’enginy intel·lectual, de manera d’entendre el món en cadascuna de les seves realitzacions concretes: “El verb dels hiperpòtams tenia poder creador i la sola pronuncia d’un mot en la seva llengua implicava la materialització del seu significat”.

I què passa quan el Dragonfly i la seva tripulació contacten amb un poble i una gent que han aconseguit aturar el temps i assolir la tan desitjada immortalitat?: “No parlaven, no menjaven, no cultivaven, no jugaven (no hi havia infants). Excavaven l’aigua tota l’estona, pareixien bojos”. La mort és, a la fi, necessària, perquè és el que dóna sentit a les nostres vides. Cap de les nostres urgències existiria si no fos perquè tenim consciència que el nostre temps aquí és finit: “Quines obligacions, desigs o esperances pot tenir algú que disposa de tot el temps del món per executar-les?”.

No hi ha res més a dir: llegiu-lo. Si ho feis, passareu gust, aprendreu i sereu millors persones: pensareu.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s