Sant Antoni, so insistent. La banda sonora.


L’any 2009 vaig aportar aquest escrit al disc Així cantam Sant Antoni a Manacor. Aquí us el reproduesc, ara que vénen dies de sensacions intenses…

Les sensacions són dels sentits. No cal cercar-los una explicació.

Joan Barril

L’aire empebrebonat per la llonganissa torrada. L’aroma del foc i la cendra. L’olfacte. La pell calenta de caliu i flama, la pell dels altres damunt la nostra pell. El tacte. Els foguerons, les espires, la tradició pagesa, la tradició pagana, la gentada. La vista. El gust salat, condimentat, dels botifarrons i la panxeta, el toc aspre, o el dolç, del vi, de la cassalla o de les herbes. El gust. La remor de la gentada, el vent de la banda, el so insistent del bombo i els platerets, la melodia rascada de guitarres i guitarrons, les cançons. L’oïda.

Sant Antoni són sensacions i a les sensacions, diuen, no cal cercar-los explicacions, perquè són dels sentits, i el que neix dels sentits la raó no ho pot ponderar. Tanmateix, baldament no ho sapiguem explicar, sí que, amb paraules o amb poesia, ho podem intentar descriure. Intentarem aquí repassar la litúrgia (sense litúrgia -religiosa o pagana- no hi ha festa popular, i en el nostre cas, sense música tampoc no hi hauria litúrgia) i els preceptes santantoniers a partir de la banda sonora que l’embolcalla.

14:15 h Repiquen les campanes. Fa tres-cents seixanta-quatre dies que el poble, pacient però inquiet, espera. Les campanes avisen que la festa comença, baldament tothom ja ho sàpiga. Les litúrgies sanes són justament aquestes, les que diuen i avisen del que tothom ja sap. Gairebé simultàniament, puntuals com un rellotge, sonadors i dimonis sortiran a fer el primer ball al carrer de Sant Roc, ben davant cal Baciner. Just abans, mamballetes, salutacions, molts d’anys. La turba de gent té la sang espessa de santantonieritat. Canten. Surten primer els sonadors. Després, rabents i nerviosos, els dimonions. Finalment, el dimoni gros s’acota per travessar el portal de ca’n Toni Aleix. Criden les dones, ploren els infants. El ritme ternari i primitiu de la cançó de Sant Antoni se sent aquí per primera vegada cada any de manera oficial. Després, durant tot el dia, el repetiran incansablement. Els sonadors fan un solo (una estrofa dels goigs) o dues cançons. Dependrà del rellotge o dels doblers que rebi el baciner a cada casa.

14.30 h Davant l’Ajuntament, els sonadors, guitarres, guitarrons i violins, repeteixen la tonada que un quart abans havien estrenat davant cal Baciner. Hi ha milers de persones i el so apagat de la guitarra i el guitarró és magnificat aquí, de manera excepcional, per la megafonia de la Sala. Com un eixam d’abelles on tothom sap quina feina té, la gentada manté el ritme amb mamballetes i sap la cançó que cal cantar en cada moment: para lloves, gloriós, va per mar, trenta-u. Cada una té una senya que la identifica.

18.30 h Arriba la Colcada, un dels darrers elements recuperats per a la litúrgia santantoniera. La carrossa està engalanada de flors de paper de mil colors. La comitiva frissa. A les set hi ha Completes. Arriben dimonis i sonadors. La banda municipal espera vestida de gala davant l’Ajuntament. També les autoritats. A ritme de pasdoble s’encaminen cap a l’Església Gran. No van d’addagios, els músics. Amb tres minuts d’Amparito Roca en tenen prou per posar els peus dins l’Església.

19.00 h Hora de Completes. Manacor és l’únic poble de Mallorca on per Sant Antoni es canten Completes. Altres places santantonieres de Mallorca just en conserven el nom, de les Completes. La missa cantada en llatí és un tresor, una relíquia ancestral de gran bellesa plàstica i literària. Els capellans concelebrants guarneixen la festa de solemnitat. Just després vendran els Goigs. El divendres abans, la banda i els santantoniers ja s’havien trobat a la plaça de la Concòrdia per assajar-los. Però dues rondes d’assaig són considerades suficients, davant la impaciència de cantar i d’improvisar de desenes de cantadors arran del fogueró de Fartàritx. A dins l’Església una gentada s’acumula damunt l’Altar. És la baixada de braços més important de l’any. Miquel Bauçà, director de la banda, manté el pols impassible, les mans altes, i aconsegueix el silenci impossible dins el temple. Els ulls espiregen i per l’espinada convulsa hi caminen calfreds. Bauçà, enèrgic, abaixa la batuta amb força i just se senten, inicialment, els vents de fusta i de metall de la banda, la caixa, el bombo, els platerets, però sembla com si les quatre mil persones que estiben l’Església Gran ja cantassin. És la força del cor santantonier, capaç de cantar fins i tot sense obrir la boca. I en haver de posar-s’hi, canten amb la força que dóna la certesa de sentir-se, tots, portaveus de la identitat d’un poble sencer i de l’orgull de ser qui són, manacorins i santantoniers.

20.00 h La banda, encara vestida de gala, s’obre pas enmig del formiguer atapeït. Els dimonis, que han sopat al Cafè Quatre, tenen el camí més fàcil. En Mateu Grimalt, l’escolà, du el gasoil i les torxes. Els dimonis, amos absoluts de la festa, amaren de gasoil la llenya i de música les torxes. Tot pren com caramutxa. S’encén la banda. S’encenen les cançons. S’encenen les mamballetes. S’encén el ritme ternari, una vegada més, solemne i disbauxat alhora.

21.00 h Els músics de la banda van a canviar-se de roba. Els sonadors (guitarres, guitarrons i violins) supleixen els vents per un moment. A la plaça del Mercat, també hi ha ball de bot. Sonen jotes i mateixes. És hora de sopar. Els santantoniers fan paret. Omplen el ventre de pa i llonganissa, i botifarró, i panxeta. O llom. I és des del ventre que, per genètica històrica, des dels ancestres, les cançons surten totes soles. Improvisades. O les de sempre. Venerant el sant. O verdes. I així de fogueró en fogueró. A peu per Manacor. I dins l’autocar fins a Son Macià. Les veus ja esquerdades. I la banda, canviada de roba, oficiosa, composta per una vintena de músics de Manacor i de fora poble, acompanya cada ball i n’és part essencial.

9.00 h El ritme ternari, com de jota o vals, és el mateix. Però n’ha baratat la cadència. Tot és més acompassat, més mesurat, però igualment bell. Tornen els sonadors, tornen els cantadors. Ballen, gairebé només per als familiars, una altra volta davant cal Baciner. El poble comença a llevar-se les lleganyes. On hi havia els foguerons, ara hi ha caliu colgat de cendra. Es muden els grans, es muden els infants. Pausadament, se sent el murmuri de la gent de camí cap a les beneïdes. La comitiva dimonial fa aturada a la Rectoria, on s’ajunta amb la banda, altra volta vestida de gala, i amb les autoritats. Amparito Roca, o un altre pasdoble, marquen el ritme de la comitiva oficial en el camí cap a les Beneïdes.

11.00 h Són les Beneïdes. La banda, de vint-i-un botó, ara estàtica, dreta, marca el ritme de la desfilada amb pasdobles i diferents peces del repertori de la música popular de Mallorca. Sant Antoni i la seva tonada també hi tenen cabuda. El so insistent de la revetla és so permanent durant el dia.

13.00 h El pasdoble és música de festa, d’alegria, d’animació, de ritme, de pauta i de passeig. Per això torna a sorgir en el trànsit que la comitiva fa des de la plaça de Ramon Llull fins a la Rectoria, on els dimonis tornen a ballar davant les autoritats i davant el rector, aquesta vegada, i ja serà així fins al final de la festa, al ritme de la música que executen els sonadors.

15.30 h “Falten cinc minuts. Falta un minut. Autostart.” Els dimonis enceten la volta de l’horabaixa del dia de la festa ballant amb els sonadors a la pista dels cavalls. Allà el dimoni gros fa el lliurament del trofeu al guanyador de la primera cursa del dia. Comença, d’allà, la volta de l’horabaixa, que cada any compta amb més seguidors.

20.00 h Un gran amor s’enyora fins i tot en presència seva, de tant com l’estimam. Sempre més a prop, sempre tocant. Sempre sentint. Sant Antoni és a punt d’acabar. Els sonadors clouran el darrer ball dels dimonis. Les cançons d’avui són les mateixes que les d’anit passada. Ahir vespre traspuaven alegria. Avui, nostàlgia. Ahir, eufòria. Avui, enyor. Encara vivim la festa, però ja començam a enyorar-la, perquè sabem que d’aquí a no res partirà de viatge dins les nostres ments i durant tot l’any ens semblarà sentir un cop de bombo, o el parapapatxim, o un cantador de veu esquerdada o ens veurem caminant a ritme de pasdoble. S’amaguen els violins. Es guarden les guitarres. Si els calfreds fessin renou, aquest dia la Bassa seria la plaça més estruendosa d’Europa. Si les llàgrimes tenguessin so, en ressonaria l’eco fins passat el pont del Caparó. S’acaba la festa i un crit unànime la clou: visca Sant Antoni!

2 Comments Add yours

  1. montse escrigué:

    tamateix jo m’enyor cada dia…

  2. antoni escrigué:

    És molt difícil descriure millor les sensacions -encara que no tenguin explicació- més íntimes de LA FESTA, de principi a fi. Toni tu ens expliques allò que és inexplicable, allò que sols es pot percebre a través de la pell dels sentits.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s