“Tots aquests dois”: la revolució del bon gust


“Tots aquests dois” és el títol d’una de les cançons de Guillem d’Efak i és també l’encapçalament que ha triat Pep Tosar per titular el seu nou espectacle, una espècie de biopic dramatúrgic sobre la figura del bruixot manacorí de cafè amb llet. En la gènesi i eclosió d’aquest muntatge hi conflueixen dues sumes, dos afegitons, dues coincidències, si es vol. D’una banda, Tosar afegeix una nova proposta a d’altres que ja havia fet en la mateixa línia, com ara Poemes a Nai (Miquel Àngel Riera), La casa en obres (Blai Bonet), Esquena de ganivet (Damià Huguet) i, més recentment, Poseu-me les ulleres (Vicent Andrés Estellés). Ja ho vaig explicar en una altra ocasió  en aquest mateix blog, però crec que cal reincidir-hi: mai podrem agrair prou la tasca que fa Tosar per fer avinents i reconeguts els nostres poetes, peça indispensable per a la consolidació d’una idea de país creada a partir de l’autoconeixement i l’autoestima. L’altra confluència, l’altra addició, és la que resulta del fet que Tots aquests dois se suma a un reguitzell infinit i de ben segur encara inacabat de muntatges, espectacles, discs, recitals i homenatges dedicats a Guillem d’Efak en els darrers anys.

Tosar entra a l’escenari del Círcol Maldà per la mateixa porta per on ho ha fet el públic i ho fa tot saludant i donant el “bon vespre” i la benvinguda a una renovada Cova del Drac. Però ja no és Tosar, és Guillem d’Efak, el personatge. La màgia de l’actor artanenc li permet de crear una nova ànima, una ficció versemblant sobre un mite real i palpable. Foscament maquillat i amb l’emblemàtica taca negra dels Cremats al front, Tosar no necessita aproximar-se als trets més característics de la dicció manacorina de D’Efak per fer-se creïble. A banda de la magnífica interpretació de Tosar, l’espectacle resulta ser una mostra d’artesania dramatúrgica i teatral. En un exercici acurat de costura i confecció, tot està delicadament cosit i repuntat des de l’alternança: en primer lloc, les intervencions fetes des de la militància, el vitalisme i el sentit de l’humor de D’Efak; seguidament les cançons, on Tosar demostra que no té por de la guitarra ni, molt menys, de cantar, a ritme de jazz suau, amb personalitat, amb força, amb convenciment. Durant la interpretació musical es projecten imatges, ordenades de manera cronològica, de Guillem d’Efak, des de Guinea fins a Palma, passant per Manacor, Barcelona o França. Algunes indecisions i pors s’entrellucaren en les interpretacions musicals de Tosar a la funció que vaig poder veure jo al Maldà, però de ben segur que així com avancin les representacions desapareixeran com una boira matinera en sortir el sol. Tanmateix, Tosar és molt conscient dels registres en què es mou amb més comoditat i per això ens ofereix versions escapçades de les cançons on intercala amb mestria fragments gens cremats de l’obra poètica, potser encara no prou ponderada, de Guillem d’Efak.

Això és el que veuen els espectadors damunt l’escenari del Maldà, però Tots aquests dois és un muntatge multidisciplinari i dins l’alternança ja esmentada hi troben també projeccions d’unes entrevistes realitzades per l’equip de Tosar a familiars i amics de D’Efak. Les entrevistes realitzades són fetes “a bord” d’un autobús, en record del darrer dels oficis que exercí el poeta manacorí, el de guia turístic. Els quatre fills de Guillem d’Efak, mostrant cadascun el pes maternal en la formació dels seus tarannàs, Mònica Pastor, la darrera dona, Tòfol Pastor, Pífol, Bartomeu Mestre, Balutxo, Biel Oliver, Majoral, Josep Anton Codina, Bernat Nadal, i molts d’altres glossen la figura de Guillem d’Efak i n’engrandeixen el mite projectats damunt una superfície transparent rere la qual executa els seus parlaments i cançons Pep Tosar, que s’adreça de tant en tant a un cambrer de la Cova del Drac (Víctor Pi) per reclamar-li ara un Torres 5, ara un Torres 10.

I com que el teatre és vida i, si no, no és teatre, Tosar s’arrisca amb el seu ego i fa parlar al D’Efak fictici d’un “jove actor artanenc” que li va proposar participar a una obra de teatre. A la fi, el que alguns haurien pogut veure com un cant a l’ego de l’artanenc esdevé, sense dubte, una mostra de la veneraició que sent Tosar pel personatge que interpreta, un vertader homenatge.

Poemes, cançons, projeccions, biografia. No hi ha res de nou en la proposta de Tosar, però és igual, perquè està ben feta, i això, en el temps que correm, és una autèntica revolució, com diu el mateix Guillem d’Efak, reivindicant i denunciant en la darrera sentència de l’espectacle: “Allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust”.

Per a lluitadors àvids de mites.

One Comment Add yours

  1. Bartomeu Mestre, Balutxo escrigué:

    Una crítica excel·lent, estimat, com el muntatge de TOTS AQUESTS DOIS, del tot recomanable.
    Quant al títol, et transcric la declaració literal que em va fer el protagonista, quan ja era a la clínica i es veia venir el final, i que figura al meu llibre BALADA D’EN GUILLEM D’EFAK:
    “L’home és l’únic animal que, de tant en tant, pensa en la mort. Allò que barata, segons les circumstàncies, és com s’enfoca el pensament. Per més que, com a poeta, havia tractat el tema, quan hi ets de bon de veres et muda la perspectiva. Arribat a aquest punt, procedeixes, en primer lloc, a fer un inventari, és a dir, l’autocrítica. Això vol dir intentar establir la relació entre el que volies fer i el que, finalment, has pogut fer. Penses en les revolucions perdudes i conclous que allò que és vertaderament revolucionari és tenir bon gust.”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s