El cinquè lliurament dels sonets de joventut, encara a Letícia.
És constant, i permanent, l’alegria
que des de tu i el teu rostre m’abasta
i en veure somriures d’aquesta casta
pens si és congènita la malaltia
de veure’m feliç sempre, cada dia,
com el colibrí que, de flor en flor, tasta
tots els nèctars i adesiara embasta,
delerós, el camí per fer més via.
Amiga, fris de tot perquè som jove
i som pres d’una al·lèrgia a la tristesa:
la vida és com un arròs que s’estova
si no ens l’empassolam amb avidesa.
Una gran melangia dins mi cova,
Letícia, la vida em malavesa.
Anuncis
Tal vegada podria ser millor canviar pol·len per nèctar? ja que el nèctar és l’alimentació del colibrí.
Un apicultor
Salut
Fet! Tenen les mateixes síl·labes i totes dues són planes, i si, a més, s’ajusta més a la realitat, millor que millor! Moltes gràcies!
Toni! m’he sentit molt identificat amb les dues darreres estrofes! mai m’havien definit tan bé la vida! com un arròs que s’estova! Foc! Foc! m’encanta!
GRÀCIES!!!! Salut!