“Potser no vols morir sense haver estat prou jove per saber que el viure és pell”


Ragtime és el nom d’un gènere musical. La traducció literal és, si fa no fa, temps esquinçat, temps destrossat. Temps extingit, temps cremat, si es vol. Francesc Garriga Barata, poeta vallesà, octogenari ja, segueix les seves passes pel raval de senectut, ara amb aquest poemari de títol músical, esdevingut molt més una reflexió desorientada que no un inventari resignat de la vida viscuda. Ragtime, un títol, també, que remet al ritme sincopat dels dies d’ara de Garriga, enclosos “entre la desgana i el desig”. L’acostament de Garriga a la reflexió sobre la vellesa, el pas del temps i la mort és feta des dels tòpics més mastegats de la literatura occidental, però també amb una veu poètica diferenciada i molt pròpia, bastida a cops de martell durant dècades.

En molts de passatges d’aquest darrer poemari seu, Garriga fa balanç dels dies viscuts, i gira l’esguard enrere, cercant la calma necessària per trobar explicació a l’inexplicable: “Comença l’hora de tornar/ i esgoto el temps amb pausa. / sóc fill del que he estimat i ho porto amb mi. no vull res més. / Potser demà voldré més temps / però això és tot.

Preocupat per la recerca de la veritat, com un camí per defugir les mentides pietoses de l’autoengany, Garriga s’acosta també a la creació poètica, al pensament i a la reflexió com una nova manera de mostrar la realitat, però no de canviar-la: “juguem a dir mentides. / amb mitges veritats / construïm el poema / mudem els noms, no pas les coses. / Valdrà una nova veu la nostra saviesa?”. És per això que es mostra escèptic respecte del valor dels mots, de les lletres, dels versos, tan sovint citats al llarg de Ragtime: “D’on ve la insensatesa de creure en les paraules taumatúrgiques?” i encara “el déu de les paraules buides / llegeix amb foc / les planes del que estimo / i oblida que, en llegir-les / fa cendres / les lletres més secretes”. O també: “les lletres que et caldrien per encarar el demà / les vares vendre sense seny ahir. / ja no vindran, són cendra / no et queda foc per a paraules noves”.

Són els dubtes de qui, al darrer estadi de la vida, cerca respostes a preguntes que no en tenen. Així i tot, Garriga, mostra una certa fe, una certa esperança, en el poder dels mots com a encapsuladors dels conceptes i les contradiccions més elevades: “escric a poc a poc / per no ferir les lletres i sentir-les / als ossos i a la pell. tremolen si tremola / sorpresa entre el desig i la desgana / la mà”. I per això s’aferra al ferro roent de les paraules com a rails infinits cap a la transcendència en el temps, contra la pols i l’oblit: “els mots m’acosten i m’allunyen de l’oblit / que entenebreix les coses”. Tanmateix, el poeta sabadallenc és prou conscient del límit escàs dels seus dies, i per tant, també de les seves paraules i cerca amb garrotades de cec, la guia que l’ajudi a travessar a l’altra vorera: “quin mot el mar sense naufragis? / i amb quines lletres formaré el vaixell / que em dugui a port?”. Però aquest transcendir per la paraula només tindrà sentit si hi ha un lector, aquí, o més enllà: “a l’altra punta d’aquest fil de vida, hi ha algú? / que hi hagi algú que em senti / potser ja és prou / per fer real el meu discurs / i no saber-me un foraster que busca / camins de llum per boscos on la nit / s’enreda entre les branques del silenci”.

Una altra vorera, una riba misteriosa, un buit inexorable, una desaparició irremissible o un paradís infinit. Què ens és la mort? Una incertesa davant la qual ens sentim petits, petits, animalets del regne d’un déu natural que fa i desfà: “nosaltres som aquí, / comparses afegits a l’espectacle / de la creació. / i amb ser ja en tenim prou. / paraules per jugar la gran partida / del tot o res al límit de la nit”. Ragtime és ple de preguntes sense resposta, d’interrogants reblits de por, i Garriga n’és conscient: “preguntes noves que envellien prompte / cavar-me el terra amb calma / per arrelar amb més força, / conviure amb més respostes”, o també “serà possible imaginar prou bella la mort / i veure-la arribar / suau escuma en llit de sorra?”. Perquè, és clar, tots, a l’hora de fer inventari, voldríem arribar-hi amb una pau interior, conscients que hem aprofitat així com cal l’oportunitat de viure que l’atzar ens concedí: “la pau, però, que necessites / comporta aquella guerra / que no has volgut ni començar”. És per això que el Garriga poeta no té por de mirar enrere, perquè sap que és allà on podrà pouar dins les aigües dels desitjos i la pell, dels plaers viscuts, dels anys passats amb vitalisme exacerbat: “reclamaré els records més càlids / per les nits més fredes, / recosiré la fe, sóc vell astut, / i envestiré la llum sense recances”. “Envestir la llum”, quina bella forma de pintar el fet de morir-se. És aquí, en girar l’esguard endarrere, on Garriga es revesteix de coratge i esvaeix els dubtes que l’assoten com un martellet insistent damunt una ungla esqueixada. I per això insisteix: “potser no vols morir / sense haver estat prou jove per saber / que el viure és pell / i que reviure és sang”, entenent aquí la joventut com una actitud davant la vida, com una rebel·lió indòmita i irredempta davant el pas inexorable del temps caparrut i implacable. Ara bé, contra la vida viscuda, cap emperò, per això canta, sentencia i instrueix els més joves, orgullós, el poeta: “i l’alegria de les coses mal fetes? / i el temps perdut en penitències?”.

Però la regressió en el temps no es limita al retorn als anys del desig, sinó que també fa passes cap a l’atzar del naixement: “novíssimes les fulles de la branca / del temps, l’abril del trenta-dos. / per primer cop per mi, només per mi, / regal indefugible de l’atzar”. Néixer, viure, desitjar, esperar, però amb quin llibre d’instruccions?: “camina! i és tot el que em digueren / no assenyalaven cap camí / ni com calia caminar / ni qui marcava la cadència dels passos. el cor, el cap, el sexe?”. El Garriga ancià prova altra volta de mirar-ho tot amb ulls d’infant: “Trinxava les joguines / per veure-les per dintre / però el artró era buit / només el meu desig les feia vives. / tornar a jugar amb el buit?/ potser retornin els desigs”. I això no obstant, no retorna la infantesa, sinó tan sols el seu record a través de la refracció del vidre rar dels anys: “uns ulls d’infant m’observen / i em sento brut i desarmat. / sóc jo mateix el nen que mira”.

És constant la referència a la mort durant Ragtime, una mort que sempre, per més imminent que la copsem, ens sembla inoportuna i ens obliga a encetar un camí nou deixant feines encara a mig fer: “Hauràs d’abandonar sobre els fogons / les menges mig guisades / i el got mig ple damunt la taula”. Hom no arriba a saber, però, si allò que fa temorencs els dies del vell poeta són els seus tractes directes amb la Parca, o per contra la solitud amb que els ha d’escometre: “prou saps que el guia alat que et pertocava / ja no vindrà, vas sol. / la por mastega el teu sopar / la carn d’ahir i els últims peixos / d’avui”. I per això: potser estic sol. / captiu feliç, però / les meves pors em guarden”. Si costava de veure resignació davant el pas dels dies o l’arribada imminent d’una mort misteriosa però certa, aquesta actitud canvia quan es tracta d’afrontar una de les etiquetes potser més incòmodes, però també més certes, de la vellesa: “No és trista ni és alegre / la solitud / és solitud i prou, només que enyora l’eco del seu crit”. Tanmateix, el poeta viu encara aferrat a la companyia, entre la desgana, la seva, i el desig, el dels altres: “no tens més joventut / que la que et deixen / tenir. / de vell agafes el que et falta d’on pots”. Per si a qualcú no li ha quedat clar, Garriga, més endavant, rebla el clau: “m’he despertat un gos covard / que espera la carícia de l’amo / envejo el temps / quan les carícies les feia jo”. Qui ha viscut des del desig no pot oblidar-se’n tan fàcilment i vetla, entre murri i rebel els cossos esvelts de la joventut, recipient de la concupiscència: “els més grans / seguim tossuts el cos més clar, / perfecte en l’aire i en el marbre / per retrobar dels dies morts / el tros de joventut que va ser nostra”, alhora que torna a reclamar un gest d’escalfor: “segur que ens mereixem uns ulls benignes / i un cop de mà”. Per tot plegat, finalment, Garriga accepta que l’aprenentatge de tot el que ara, nu davant l’hivern gelat, sap i pot transmetre, més que la poesia i les paraules, l’hi ha donat la vida: “la vida ha estat el mestre, no el llibre”.

S’acaba el temps, s’esmuny entre els dits tremolosos de la vellesa, quan ja la poca esma que ens queda la feim servir per comptar i recomptar les nostres gestes de joventut. Què hi poden les paraules davant un jo essencialitzat i despullat de tot artifici?: “ja no llegeixo. escolto. / prou parla el temps. / ja no camino. miro. / llunyans els mots, / sóc els ulls i el paisatge”. L’home racional continua cercant respostes dins la fosca de la por, i s’aferra a una estranya, i fins i tot vergonyant, fe en qui sap què, per poder pensar que més enllà… sí, potser sí que hi haurà una altra llum: “l’hivern ha entrat per la finestra, / no vol marxar. / jo, nu. / m’abriga avergonyida / la manta recosida d’una fe / que em ve de massa lluny, / de caminar pels esbarzers del dubte”

Tornam a la terra, l’atzar i la certesa s’ajunten en un casament inevitable i no ens en queda altra que fer recompte i donar-nos al que ens ha estat donat: “Repasso els dies bruts /del fang que modelava les formes de l’atzar / i torno als dits del terrisser / ninot de llim al capdavall dels somnis”. Sense esperança (“puc viure encara, / però el que busco no és enlloc”), sense paraules (“tinc les paraules que em mereixo, però no goso despertar-les totes. / tinc molta por del que no entenc / del tot”) un dia, sense saber com, ens trobam vells i entenem que, irremissiblement, “el temps ha estat un joc / fins que no ha estat un càstig”.

Llibre d’instruccions per a joves que visquin entre la desgana i el desig.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s