“No és possible que el cor deixi de prendre partit al món que habita”


Imatge

Ho he de confessar: si inicialment em vaig fixar en aquest llibre va ser pel títol: Cent de Cent. La majoria de vosaltres, de ben segur, ja sabeu per què. Vaig obrir-lo, vaig fullejar-lo i vaig comprendre que l’havia de comprar i l’havia de llegir. Una edició catalana d’una antologia de cent tankes de cent poetes diferents del segle XIII japonès. La traducció ha anat a càrrec de Jordi Mas López, que ha acompanyat els versos d’arribada, amb l’original transcrit al japonès i també amb la transcripció fonètica dels ideogrames nipons. Una extensa introducció sobre la creació poètica japonesa del segle XIII i un apèndix amb notes biogràfiques dels autors traduïts completen una edició acurada i seriosa. De la poesia breu japonesa, i oriental en general, m’han sorprès sempre la simbiosi perfecta entre sentiments i natura. Em direu que això, a la nostra literatura també hi és. Cert. Però no amb aquesta sensibilitat meditativa que trobam en els versos japonesos. D’altra banda, l’exercici de condensació provocat per la cotilla estròfica de la tanka provoca també una densitat d’idees i figures retòriques poc habituals en d’altres exercicis més o menys lírics. Un darrer tret que em crida poderosament l’atenció és el seguiment de cànons tant formals com de contingut d’aquesta primitiva poesia japonesa. No us recorda això l’amor cortès dels nostres trobadors, tot plegat? Efectivament, “tot se té”, solem dir per ca nostra.

Així doncs, la lírica japonesa, no deixa de ser lírica universal i, exceptuant els motius geogràfics concrets que hi trobam suara, els maldecaps existencials dels seus autors eren, metàfora amunt metàfora avall, els mateixos que avui migranyen amb solcs fondos les cloves dels nostres sementers filosòfics. El pas del temps, per exemple, és una constant als poemes de Cent de Cent, encara que gairebé sempre lligat al fet amorós: “És tan efímer / el món, que per a l’altre / voldria endur-me’n / el dolç record d’encara / una última trobada”, o també “No la tempesta / que florida i nevada / al jardí aterra / sinó els anys que passaren / m’han emblanquit la testa.”

L’esmentada simbiosi entre sentiments i natura ens demostra una veneració per l’entorn, com un ens superior que ens agombola i a mercè del qual, per molt que no ho creguem, passam els nostres dies. Poques vegades, però, es deslliga la natura del fet amorós o vital. Quan això passa, aquests autors de l’antic Japó ens mostren una visió bucòlica de la vida camperola, pescadora, de relació directa amb el paisatge: “Si el món fos sempre / així, com el veig ara: / a la maresma, / les barquetes de pesca / arrossegant les xarxes”. En canvi, molt més habituals són les tankes en què sí que es mostra de manera metafòrica o metonímica la relació entre diferents situacions i estadis de la natura i les desventures amoroses que anam superant: “Com les onades/ que empeses pel vent xoquen / contra les roques / només per destrossar-s’hi: / així em sento en pensar-hi”. O aquest altre: “Podrà la roca / separar el corrent d’aigua / que arriba als ràpids / però a la fi els dos cursos / tornaran a reunir-se.”

Però si de qualque cosa parlen els poemes de Cent de Cent és d’amor. Com que hi hem fet referència més amunt, hom pensarà aquí en el nostre amor cortès, en l’amor platònic i tota la pesca. Però s’errarà. Els versadors japonesos, cortesans també, no van de berbes i fan referència a les trobades furtives i gairebé sempre impossibles amb les seves amants:  “Surto a cercar-vos, / als camps de primavera, / els brots més tendres: / a les mànigues, blanca / neu caient sense treva”. Les mànigues banyades, un element que forma part de la simbologia de l’època, tot expressant el disgust i el plany de l’amant que ha hagut de romandre, una nit més, esperant la companyia de l’estimada, tan carnal, sempre, d’altra banda. Hem dit “furtius” i no ho hem fet de manera gratuïta: “Vull amagar-lo, / però l’amor que us servo / em puja  al rostre, / i la gent se n’estranya / i em demana en qui penso”.

No és sols carn, tanmateix, l’amor. Però què és? La pregunta que durant mil·lennis ens hem fet, també se la feien els poetes japonesos de fa nou-cents anys: “Solca com barca, / sense rems ni derrota / l’estret de Yura / a la mercè de l’aigua / ¿és això enamorar-se?”

Hi ha també, moments per a la poesia més epigramàtica, amb un cert punt alliçonador o encoratjador, si es vol: “Sols un fil d’aigua, / però a força de caure / es fa gorja profunda”. Aquesta poesia sentenciosa arriba, per a mi, al seu clímax en una de les darreres tankes del llibre, on s’afirma: “Hi ha gent que estimo; / hi ha, també, gent que odio. / Car no és possible / que el cor deixi de prendre / partit al món que habita.” Quantes aplicacions tenen els tres darrers versos a la nostra vida d’avui, a la nostra vida de sempre? No, companys, no és possible que deixi de prendre-hi partit, el cor, en tot plegat. La passivitat davant del desastre també és una manera de prendre partit, no ho dubteu.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s