El Mikado, “els tenc tots apuntats”


De vegades va molt bé acudir a noves versions de peces teatrals sense haver-ne vistes d’anteriors. El qui signa aquesta crítica coneixia referències d’El Mikado de Dagoll Dagom (òpera còmica en dos actes escrita per Gilbert i Sullivan i estrenada el 1885 a Londres) però mai, ni en directe, ni en vídeo n’havia vist ni que fos un esquit. Ara, els qui han fet El Mikado a Manacor són els membres del cor Ars Antiqua que, reforçats amb alguns fitxatges de tall més dramatúrgic, han envestit una nova aventura dins el camp del musical després de l’èxit de Pirates de fa algunes temporades.

L’inici de l’espectacle, com pertoca a un musical, és cantat i això provoca inicialment una mica de desconcert pel que fa a l’entrada en el fil argumental. Ben aviat, però, l’espectador queda enrampat per la connexió i el dinamisme de la història, conduït amb humor i elegància pels actors-cantors d’Ars Antiqua. Els minuts se succeeixen de manera vertiginosa i el recés minúscul a mitjan espectacle sembla justificar-se més per algun canvi en l’escenari o en l’atrezzo que no per l’improbable cansament del públic que gaudeix tant de les ocurrències i sortides dels protagonistes com del desenvolupament de la història contada. Els actors es mouen amb naturalitat damunt l’escenari i només mostren alguna inseguretat en adreçar massa repetidament la mirada cap al director Xavier Gelabert, molt posat també dins la vis còmica de l’espectacle, fins al punt de simular l’eixida pudenta d’alguna incòmoda flatulència. Els solistes executen amb valentia els seus papers, i són excel·lents les participacions de Ko-Ko (no en podria parlar d’una altra manera ja que el pervers botxí adverteix durant l’espectacle que té tots els noms apuntats, i també el del crític que no en parli bé a les seves crítiques), Nanki-Poo i el Mikado, que destaquen tant per la seva actuació còmica com per la dicció entenedora i clara a l’hora de cantar. Yum-Yum, la protagonista femenina, mostra, en canvi, moltes més virtuts actorals que no cantores, encara que salva amb més que dignitat el seu paper. En altres casos, tot i que musicalment els actors reïxen, no aconsegueixen una dicció neta, fet que dificulta la comprensió dels textos per part del públic. Especialment aconseguides són les aportacions de joves valors, gairebé adolescents, que es mouen sense complexos per damunt un escenari que mostra les febleses escenogràfiques del Teatre de Manacor quan tot el repartiment coincideix damunt la postissada. La direcció artística es mostra detallista i acurada, de manera que els actors arriben a cuidar fins a la mínima expressió gestual. En alguna de les escenes, amb cinc o sis actrius damunt l’escenari, cadascuna presenta una posició de mans diferent, una divergència gens casual.

L’humor i la comicitat són elements claus en el desenvolupament de l’espectacle, i això és acompanyat gràcilment per un vestuari naïf i amb puntes d’exageració volguda en les pomposes muscleres que els coronen en alguns casos. L’escenografia és senzilla i enginyosa alhora. Un arbre a la banda dreta de l’escenari ens indica quan ens trobam en un espai exterior. Especialment reeixides són les banderoles d’acompanyament del Mikado, l’emperador, que, secundat pel seu seguici, arriba al poble de Titipú. Tot i això, Ars Antiqua no sembla voler deslligar-se del seu origen coral primigeni i instal·la dues tarimes decorades amb bambú al fons de l’escenari, on se situa la coral quan surt sencera a actuar. Hom no arriba a capir si la mesura es deu a una manca de valentia escenogràfica per part de la direcció o si, per contra, representa una reivindicació de l’origen cantor de la coral.

L’espectacle d’Ars Antiqua, sota la direcció de Xavier Gelabert i Pep López, en definitiva, excel·leix a l’hora de representar El Mikado, i demostra que amb enginy, il·lusió i ganes de fer feina es poden realitzar muntatges dignes i capaços d’elevar la vida cultural d’un poble i d’un país massa malmès per retallades més pròximes a la mentida que a l’honestedat veritable. És per això que s’agraeixen les sortides de guió amenaçants del temible botxí Ko-Ko: “I també els qui no volen que parlem en català, els tenc tots apuntats”. Art i compromís: com deia aquell tanka japonès, “no és possible que el cor deixi de prendre partit al món que habita”.

One Comment Add yours

  1. montse escrigué:

    Bravo!!!
    Jo només esper que s’hi tornin posar aviat, que me l’he perduda!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s