“El meu cos sap besar calius d’espira”


He d’encetar aquest nou post de L’estenedor amb una disculpa o, si més no, amb un advertiment: he comès la gosadia de parlar d’Els Jorns, un llibre dens, aspre a estones, críptic i, per tant, d’accés complex per a una ment mundana com la meva. Els Jorns és un volum de poesia publicat l’any 2008 per Edicions El Salobre i que, mesos abans, havia merescut el I Premi Miquel Costa i Llobera per a Poetes Inèdits.

D’entrada, llegint els poemes de Martínez, copsam ja amb una llambregada que no som davant un jove de paraula banal i amorosida, sinó davant una força grenyal que tresca dins el canterano dels mots guardats per remoure’ls i sacsejar-los per col·locar-los dins la caixa dels conceptes. Els Jorns és un llibre líric, però poc amable. Líric, sí, amb les tres grans preocupacions poètiques: eros, l’amor, la carn, el sexe; thanatos, la mort, la decrepitud, el pas del temps; i la retòrica, la forma, el joc amb els mots, l’amor per la llengua. Cal que es fixi l’amic lector d’aquest fil on estenc els meus maldecaps que Martínez, en acostar-se al concepte d’eros, ho fa d’una manera absolutament corpòria, tangible, visceral (en el sentit primigeni del mot). I ho fa tant que, amb freqüència, es consuma un inhabitual però gens nou matrimoni entre l’eternitat fugaç dels cossos i la fugacitat eterna del fet de morir-nos. En aquest gust per la imatge fosca, tètrica, lúgubre, agra de vegades, on hom pot intuir una certa influència d’Andreu Vidal en els versos de Martínez, com ha influït també en els de Jaume C. Pons Alorda, company generacional seu. La corporeïtat, però, també és prou explícita en llegir el lema blaibonetià que precedeix els primers versos de Martínez, en un intent més que reeixit de plasmar la terrestritat de la dona com a símbol fecund.

El primer poema del llibre ja és una mostra d’exhuberància lèxica. En un breu poema de vuit versos hi surten mots tals com “aresta”, “emmetzina”, “astora”, “agita”, “fitant” i “avenc”, paraules totes ben comprensibles, però allunyades del verb empobrit que presideix les locucions de molts dels nostres.

“Sóc jo, lluny, fitant l’avenc”, preparant-se per a l’abisme, tal volta, mostrant la consciència de la finitud, la distància tan falsament llunyana de l’horitzó: la certitud, la veritat immutable, la fi dels nostres dies, en contrast amb la mentida que omple el nostre temps: “L’alba i la posta comparteixen la mentida”.

“Vulva és cor de tota cosa”: eros  comprès més com a generador de vida, com a ens reproductor, que no com a generador de plaers sovint banalitzats, i per això, precedint aital sentència hi podem trobar imatges tan poc amables com unes “ungles esmolades”, una “mel justa dels esqueixos”, o els gemecs dels ilotes, dels esclaus, des desposseïts.

En alguns versos heptasil·làbics d’una aspror familiar s’hi pot trobar també el deix de l’eremita de l’Eixample, Miquel Bauçà: “Tots els folls coronen flames / les esquelles dringuen por / la virtut no s’encomana / sense norma i sense pausa / ans la fera ho sap, si vol”. És com si l’ús de la forma heptasil·làbica de Bauçà hagués amarat també del seu escepticisme els versos de Martínez, que estableix la feminitat com a gènere del seu jo poètic.

La segona part del poemari, Aeròpag, ens mostra exercicis formals i estètiques molt pròpies del ja esmentat Andreu Vidal, com ara el primer poema, on abunden líquens, fosca, blaus obscurs, pits plens que sagnen, en set estrofetes de regularitat formal exquisida.

Però no sols s’entrelluca l’escepticisme de Bauçà en els versos de Martínez, sinó també el seu to profètic, de vegades prepotentment segur, com quan augura que “el contagi farà esclatar les vergues en mestalls de ferreries i serà dens, feixuc, l’esperma fulgent de la matinada” per acabar concloent que “contemplarem nues, farcides de matrius histèriques, com un astre introdueix el seu membre ardent dins la boca extenuada de la fosca”. Apoteòsic.

Eros i Thanatos tornen a llepar-se quan el jo poètic repeteix insistent: “Vull ser Déu, la bèstia immutable, vull ser escorxada i violada, per la tendresa de la sang. Vull ser la xeringa impune del teu orgasme”.  O també aquest altre: “Mentre l’amor tot ho contempla s’enamora de la carn pútrida talment una hisenda plena de mandíbules”.

Aquesta segona part es clou com s’havia badat: amb rigor formal i simetria. I amb conceptes que tornen a remetre  a la fosca: “Mar de cuits, rates rapten mugrons buits”.

Alquímia diürna és el títol de la tercera part del llibre, on el joc dels mots i la metàfora es destapa impúdic: “Llepa’m, retorna’m, deixa’m xopa d’eixes arades de formatge en estat fetal, nonat festival del pa. Besa’m furtiva i cel·lulosa, que el nostre desig fariner qualli i el plaer ens coaguli”. Darrere aquestes paraules hom destria amb claredat diàfana el gaudi suprem del qui les pensa en el moment d’escriure-les.

Aquest jo femení es totalitza i es manifesta sense embuts en aquesta tercera part, on s’ha donat en sacrifici a la procreació: “Bec, nua i corrupta, tes semences i em neixen fills nous al fons de l’esòfag: presó de llum, esclat de vida”. O també: “Pasta’m, pa de pans, fes-te Amic e Amat de ma carn, críptica víctima tristíssima: el meu cos sap besar calius d’espira”.

En estrofes de tres versos de mètrica capicua (5-7-5) la feminitat totalitzada de l’Alquímia diürna pren ara el nom d’Ovaris a la part quarta. Bauçà i Vidal es donen la mà: “Lànguidament ha sembrat cucs dins la placenta”. Potser en aquest gust pel microvers s’hi pot destriar també una certa influència d’Enric Casasses, un dels referents de la generació de Martínez. “Ja és miracle mort, cara embalsamada en una corona d’ovaris”, on crear vida sembla definitivament crear mort. Tot és caduc. Tot es podreix. Tot perirà.

Nit de noces és el títol de la darrera de les parts, on vol guaitar l’erotisme més descarnat, però sense poder-se desfer de l’aire pútrid que ens ha embetumat durant tot el poemari: “Carn de serp trement i amant salobre amb sang festa oval coral fractal d’un gest propens a la fretura i el seu sexe em cerca el cor més enllà del final de ma vulva”.

Joan Tomàs Martínez Grimalt escriu des del ventre i el nervi del seu vers arrebossa d’autenticitat el concepte críptic amb què batallam arreu del poemari. Es respira en els seus versos una actitud compromesa amb el món, una sorpresa absorta i indignada davant la condició humana o potser, simplement, un posat ètic i estètic davant la vida. Martínez demana passió en la lectura perquè n’aporta en l’escriptura. La futilitat i la facilitat fa temps que s’inventaren. Pensar, dir i fer pensar i fer-ho en forma nova és el seu mèrit. Seguiu-lo, d’ell són els mots que hem de salvar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s