“Els teus gestors ineptes dormen la migdiada dins del badall immens de la mediocritat”


La casualitat ha volgut que en molt poc temps hagin caigut a les mans meves dos llibres de dos autors granats. Si fa algunes setmanes us feia cinc cèntims de Ragtime, la darrera obra de l’octogenari Francesc Garriga Barata, ara us parl de Lent, el darrer poemari del gironí Narcís Comadira, que acaba d’encetar la setantena d’anys. S’hi respira, en tots dos volums, una tendència a la transparència conceptual, al desig d’explicar amb paraules planeres com ens obsedeix el pas del temps, la seva fugacitat accelerada, la mort tan llunyana sempre i tan imminent alhora. Són, els de Garriga i Comadira, tons diferents amb ressonàncies bessones.

De Lent són molt aclaridores les paraules que el mateix poeta hi afegeix en un text introductori que titula “Una indicació”: “Tota la bona poesia desvia els raigs de la llum convencional del llenguatge per concentrar-los en un punt de sentit determinat o per dispersar-los cap a regions insospitades, i així ajuda a veure-hi millor perquè pot augmentar petites coses de la naturalesa i dels moviments humans i mostrar-los més precisos i intel·ligibles a la nostra mirada interior”. Això d’una banda, i de l’altra: “Als balls lents , la sang hi bullia i cremaven les pells, i algunes lents, d’aparença glacial, poden,per concentració de la llum del sol, provocar un autèntic incendi”.

El llibre està dividit en dues parts. A la primera, Comadira es refereix de manera gairebé exclusiva al pas del temps, amb l’objectiu de “saber florir arran del precipici”, conscient que són més els anys viscuts que els que resten per viure. Entre les preocupacions del poeta, de l’home, de l’ancià que ha transitat pel món hi ha sempre l’obsessió per aquells recors que semblen la polsina entre els dits d’una papallona d’efaquiana. Són veritables, els records? O tan sols una il·lusió per fer-nos inconscients que el temps que hi dedicam és temps que no torna? Diu Comadira: “Entre les runes, hi nien els records, selva immarcescible” /  “Tot vaporós, però. Vida falsa? Vida real? / “Accepta i canta”. Resignació i poesia. Dos conceptes que semblaven irreconciliables i, tanmateix, ho relativitza tot, el pas dels anys, perquè “semblava un joc ben fàcil, la vida”, “els que eren grans llavors, ja no hi són i a nosaltres -que anem d’aquí d’allà mentre els crema la vida als joves- les il·lusions i el foc, si és que ens arriben, sempre ens agafen desprevinguts”. Torna aquí, com passava també amb Garriga Barata, l’ànsia per viure una adolescència permanent, una voluntat de fugir endavant, un impuls covat de rebel·lió contra la certesa més incontestable. I davant tot plegat, una altra vegada, l’escriptura, entesa com a conceptualització d’allò més inexplicable, vestit, tot plegat, d’escenes quotidianes i banals: “Mentre em bec una canya de cervesa glaçada, contemplo com van d’aquí d’allà, sobre l’aigua de líquid lapislàtzuli, les veles ocioses. I escric”.

A la fi, però, el dolor, la pena, el lament són més un estat latent de melangia tendra i suau que no un plany desconsolat per tot el que hem deixat perdre o, simplement, hem perdut: “La pena -els amics que ja no hi són, les escretlles del cervell, la feblesa del múscul, nits d’insomni i de terror, el mal del món que s’escampa- també fa companyia. Potser ja no queda res més. I aquesta melangia beneïda”.

Hi ha també, però, moments per a la reflexió creativa, que té uns objectius prou clars: “Jo, amb l’ajut d’allò que sé, pinto el que voldria veure”, on Comadira entén l’art com una manera més de canviar el món o, simplement, fer-ne un de nou. Ho va explicar Vicent Partal en una conferència a Palma divendres passat: “En els avenços i progressos, els qui lideren, els qui enceten el camí, són els artistes. Després vénen els científics. I finalment, els polítics”.
Hi trobam, així mateix, un cert ressentiment, una recança estranya, una indignació gens resignada davant la presumpta injustícia d’aquell pecat original que pagam tots, expulsats del paradís, exposats a la tortura permanent dels dies que passen sense remissió, atònits davant la cendrificació de tot el que hem viscut o, pitjor encara, del que ens pensàvem que viuríem: “No en queda res de tota aquella glòria que gosava prometre’ns la vida. Ho dic, més que amb dolor, amb un gran desconcert”, o també, “el temps ens mira i riu bàrbarament”. I encara aquest altre adreçat a la mare natura: “Deixa’m la solitud, l’horror llarg de l’insomni. No vinguis a distreure’m de l’única certesa”. La certesa, una xarxa de forats microscòpics on ningú, per petit que sigui, passarà per malla, sostinguts i contrariats dins el negre teixit, tan espès, romandrem dins la nostra petita mort: “Ara els teus dies depenen de les fràgils, intermitents memòries dels que t’hem conegut i estimat. No res. Per això el nostre orgull d’homes sobre la terra? ¿Per això? La xarxa negra és a punt. Cap de nosaltres no s’escaparà d’una malla tan fina”. Valia la pena viure, ho pagava? Era per això que nasquérem? Ni tan sols les paraules, incapaces de donar consol ni explicació, se salven de la diatriba anticronològica de Comadira: “Les paraules se’m mostren sense sentit, culpables del seu buit. Fatigat de llenguatge, ja només balbucejo silencis durs de sílex”.  El sílex és aquí la primera presència petrificada, però Comadira dedica tot un poema sencer al sentit simbòlic de la pedra, en tant que oposat a la marcescibilitat de la nostra carn caduca: “Pedres simbòliques també en certa manera d’allò que no es corromp, d’allò que queda, que no passa com passa tristament la nostra carn”. Tot fuig i tot s’acaba, tot es mor i tot s’esfuma: “No sé si som una generació perduda, però allò que ens feia viure ja s’ha mort”.  I així i tot, Comadira és capaç de fer aflorar una inexplicable i ingènua esperança de transcendir, de surar part damunt el tren exprés que corre etern dins el cercle de la vida. La transcendència de Comadira, però, no s’assoleix amb un vers o una pintura, amb un edifici o una cançó, sinó simplement en l’art de ser capaç de donar sentit etern a l’instant més fugaç, dit amb altres paraules la intensitat del foc entesa com a geladora de l’instant, que romandrà estàtic i “etern” dins les petites ampolletes dels records: “Com ho faré per aprendre a sobreviure els instants. Cada instant sobreviscut s’alça com una gran victòria sobre la mort”.

A la segona part, Narcís Comadira se’ns mostra com un autor sensible envers tota manifestació artística, com un home d’Europa,, del món, dels homes i les dones creadors, del misteri mental nostre. Per això, tot cuidant l’intel·lecte, ens parla de llibres: “Quanta vida, quanta passió, quanta alegria, quant dolor, quanta revolta, quanta insistència absurda. I, a vegades, quant d’avorriment. Però quanta companyia. Llibres, llibres, més llibres!”. De llibres, però també d’escultura, en aquest retrat bellíssim d’un kuros: “Si hi va haver un noi semblant a ell, no és pas estrany que els pares tristos que el van perdre el posessin així, tot nu, sobre la tomba, admirats de la seva bellesa, fixant per sempre la carn del seu cos en aquest marbre rosat que ens fereix a mort l’ànima”. D’escultura i d’escriptura, com el cas de Kathe Kollwitz: “Però no va deixar que la mort la trenqués: hi lluitava amb un alè capaç de donar vida al fang”.

Cap als darrers poemes, Comadira mostra també la carta patriòtica i identitària, com quan diu: “La pàtria del poeta és la llengua, ni que la llengua sigui l’alemany i el poeta, jueu”. Però encara més compromès és en la diatriba indignada que titula “Cançó de bressol”, on, entre d’altres perles, trobam aquestes: “Els teus gestors ineptes dormen la migdiada dins del badall immens de la mediocritat” /  “Tots atents a la pampalluga obscena i a la buidor perpètua d’això que en diuen els comunicadors” / “Els teus mestres que haurien d’ensenyar nens i nenes s’enfonsen taciturns en la melancolia i el teu futur s’estronca” / “Non. non, petita meva, pàtria meva. Uns pocs, cada cop menys, terminals, et vetllem”. Un final apocalíptic que desitjam, com el mateix Comadira, lluny dels nostres destins.

Especialment tendre és una de les darreres composicions, dedicada al polític Quim Nadal i a la ciutat que el va veure néixer i créixer, Girona, on, en aquell seu temps juvenil: “La gent es resignava a l’atzar de la vida, mirava de trencar l’ensopiment amb alguna passió més o menys amagada”.

Així com “Una indicació” servia per explicar el títol del poemari, l'”Eixida” serveix a Comadira per establir les vertaderes raons de la seva poètica: “La poesia, la més sagrada de les arts. La música té per matèria el so. La pintura, el color. L’escultura, el volum. L’arquitectura, l’espai. La matèria de la poesia és el llenguatge, allò que ens constitueix, que ens relaciona amb el Verb originari”. El Verb originari, la veritat. Hi ha res més per cercar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s