“Veuen els nostres dies créixer com una heura ben abraçada al tronc de l’esperança”


Desant vells llibres per ca nostra aquests dies m’he retrobat amb dos vells amics, “Sis bronzes grisos d’alba” i “Les aus” de Margalida Pons. Es tracta de llibres que ja han superat les noces d’argent. Avui us parlaré del primer, publicat l’any 1986, després de resultar guanyador del Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves. La seva autora tenia, aleshores, escassos vint anys que, per res, es trascolen en una veu poètica que ja se’ns presenta madura i capaç de recrear vivències i temences més pròpies de vides més viscudes. Hom es demana per què una veu que aleshores ja se’ns mostrava original i torbadora va estroncar la seva vena i, després d’aquells dos llibres inicials, no n’hem pogut conèixer altre esquit.

Ja el títol del volum ens arriba enigmàtic. Amb una volguda sonoritat, cercada d’altra banda durant tot el poemari, els “sis bronzes grisos d’alba” són les sis campanes que anuncien el nou dia, en què el cicle del temps recomençarà i servirà per refer-nos de la terra cremada per la vivència intensa. Els símbols i els llocs comuns poètics són una constant en el volum d’estrena de Pons. La campana, coronadora d’estructures parroquials, segell de tramesa cap al cel, cap a la transcendència, si es vol. I el sis, un nombre carregat de significats en la numerologia judeocristiana. Així comença el llibre: “Esperem junts aquest inici d’alba vora el camí sense retorn del temps”, on la jove Pons ja observa el temps, per bé que cíclic, com un camí sense retorn i per això reclama, com tants d’altres, que “ara només cal atrapar l’instant”, en l’intent d’assolir l’eternitat mitjançant l’eternitat vivencial, àrdua tasca, car “aquest avui daurat que a penes broda onades a les fulles es fa passat com un llampec que mor entre tenebres”. L'”avui daurat”, la joventut, el temps que no tornarà mai, la vida que s’escola entre els dits com una aigua fresquíssima que voldríem retenir en plena basca estiuenca. I torna, com sempre, la confirmació que res a la vida seria tan intens si no sabéssim del cert que és limitada, i que la mort ens vetla a cada cap de cantó: “Necessitam morir per poder entendre que és fugaç la rialla”

Les estacions, els ports, els ponts se succeeixen en els versos apassionats i sensuals de Pons. Tot plegat, per mostrar-nos que el viure és transitar: “Sis bronzes grisos d’alba. Tu dormies. Un ressò humit de campana tal volta et despertava mentre jo, a l’estació, mirant entrar la gent, provava d’empassar-me a cops d’indiferència aquella amargor freda de comiat no dit”. Ara l’estació del tren, suara el port acollidor d’uns pits voluptuosos o maternals, com es vulgui: “Del vent i les onades t’ha de venir el destí. Jo te voldria guardar per sempre més, arrecerat en el meu pit com en un port segur”.

Lligat per sempre més al pas del temps hi trobam el desig, la perseverança de desitjar, l’ànsia. Fixem-nos, però, amb la pausa, l’eternització lenta d’aquesta “espessa i flonja calma” delitosa i plaent: “Ets la viva presència del desig. Sense esforç, els ulls clucs, coneixes bé les tresques d’aquest cos i el teu tret és encert. Entre els espills de l’alba fas un solc d’espessa i flonja calma”. I de la calma, a les ungles i a les dents, a la ràbia, a la il·lusió (en tots els seus sentits): “Enquimerats, ho arriscam tot: ungles i dents roseguen la muralla de pedra i fang i ens acabam envers l’inabastable”.

És curiós que la tendral Pons sigui ja tocada per la presència de la mort, anunciada, aquí, però, en forma de rutina. La passió, camí indubtable per assolir l’eternitat de l’instant, és un foc de fullaca que pren com sarments secs i deixa només un feble caliu colgat per la cendra abundant del costum. Què preferim, doncs? “La mort ens comença a temptar amb el llenç cendrós de l’hàbit i el costum. Així, molt lentament desactivats, refusam tots el prat humit i moll de l’antiga il·lusió. Ens cal l’alè d’algú que ens sigui nou als ulls i al cor i que ens empenyi fort per a no dir que el mur ja és massa alt perquè puguem saltar-lo. per a no fer del clos un laberint”. Passions renovades a cada moment, aquesta és la resposta: “Algú que ens sigui nou als ulls i al cor”. I malgrat tot: “Ens abraçam al port. Volgudament ignoram la mudança. A les mans l’espasa de desembre ens dóna alè per eixarmar camins, nous viaranys”.

El pas del temps, amb passió o sense, tanmateix és irrefrenable i només coneixem, a la fi, el dubtós camí de la memòria, les paraules i la literatura per deixar-ne constància, que no per aturar-lo: “La memòria cal no guardar-la sempre i no gravar massa signes al cor que puguin comprometre’ns (…). O bé que es tornin núvols i tramuntin esveltes serralades fins arribar a les valls on dorm la boira fets pluja de paraules”. La memòria, la falsedat dels records, la mentida del passat viscut envers la veritat de l’ara incandescent: “Aspra memòria que m’aboques falsa al pou del temps, debades et defuig. creus en l’antiga onada de paraules, en cerques el retorn. El llavi moll no s’omple de mots de foc o boges danses roges de fúria incandescent”, per acabar concloent que “creix a les cantonades l’ombra suau de l’oblit”.
Aquests personatges disposats al viure eternitzant se cerquen i es troben en un indret on “el paisatge és nou i antics actors contemplen sens dir res el vostre eforç per convertir el carrer en un llarg passeig amb un estany al fons i mimoses penjant pels murs humits. Entaulau un combat amb la incertesa”. Un paisatge desconegut per on avancen “freturosos de l’incert” on “encara (sí, encara) l’arbre oscat ens parla del camí de les garlandes i encara hi ha clivelles al nostre pit i als ulls per deixar pas al goig o a la sorpresa”, de manera que podem arribar a veure “els nostres dies créixer com una heura ben abraçada al tronc de l’esperança”.

Hem parlat de la mentida del record, de la falsedat de la memòria, i de la veritat de l’instant, reflectida aquí, en la veritat dels ulls, de la mirada com a mirall de l’ànima, també: “Les teves mans de riure sempre em seran petites. Són els ulls que t’encalç amb delit. Els ulls que em negues sempre abaixant-los callat, eternament esquiu”.

També, la ciutat, és un element que serveix de paisatge als versos de Pons, però sovint és una ciutat trista, caduca, antiga: “Penses els anys passats, enyores festes, recordes la ciutat de les murades tristes”.

Amb tota la vida per davant, amb la joventut esclatant a cada porus, amb l’incert per bandera i el futur per camí, Pons i els seus personatges poètics tresquen cap a l’inconegut, expectants, inquisitius: “Però la teva sort l’ha presa el  blau i et portarà molt lluny, a les riberes de mons inconeguts”, i baldament el trànsit per camins tan llunyans sempre, sempre, sempre “tendrament llauraràs ones dibuixant un nom”.

Especialment tendra és la composició dedicada a Celina per un mariner romàntic: “Tota la nit mirant el cel per veure’t riure he navegat, les mans girant amb el timó, acaronant tes corbes, dibuixant el teu nom, Celina. M’acompanyes i et faig”, on surt aquí la idea del mite de Pigmalió, amb l’amor com a fabricant de temperaments i tarannàs, de persones i de mentalitats.

El blau és el color de la tristesa, de la melangia, de la fredor tranquil·la, i surt ara i adès en els versos de Pons: “Blau és l’enyor quan a entrada de fosc descabdellam la memòria i el temps es fa remor de mar quieta. No hi ets i giren els fantasmes de l’absència per grisos camps, per muralles de plor”. “Blau és l’enyor, verd el retrobament”.

A la fi, tornen les campanes dels versos inicials i també del títol del poemari, per cloure el llibre anunciant el so reverberant de la campana fonda, del batall misteriós que la fa vibrar, de la capacitat del temps de tornar a començar, com si tinguéssim infinites albes per renéixer entre les nostres cendres vitals i sentimentals: “Campanades de l’alba, grisos bronzes, campanades de l’alba inflen tes veles lentes. Tot recomença i el temps gira com un molinet blanc. El nin que el bufa s’amaga i riu si algú el vol atrapar. Com rius a voltes tu quan et saps reina”.

Veu contundent per a ments a la recerca transcendent del fet de viure. Esperem que hi torni. Mentrestant, en gaudim: la lletra escrita queda sempre.

One Comment Add yours

  1. Bernat Nadal escrigué:

    Parles d’un gran llibre. (Però crec, de memòria, que no són SIS els bronzes d’alba, en tot cas no té importància)
    Com molts d’altres poemaris excel·lents, quasi ningú no el recorda.
    Na Margalida Pons ho va fer tan bé, que -sospit- degué decidir dossificar-se i escriure assaig.
    En el seu moment em va semblar veure-hi la influència d’En Joan Mas i Vives, aleshores professor seu, crec, i gran coneixedor de la poesia illenca (i de la literatura en general)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s