“Bèsties nodrides en la imperfecció del futur”


Fragància del fracàs, tsunami sentimental, crònica del desastre, hagiografia de la imperfecció, cartografia desolada, ànimes devastades. Degollament del futur. Còpula del pànic. Decadència. Final. David Castillo va publicar El pont de Mühlberg l’any 2000. En un post-it aferrat a la primera plana, el volum encara du el preu: 1.600 pessetes. Les pessetes, pens, un símbol més d’un temps finit, exhaust, desfet. El poeta, narrador i crític literari barceloní traça els camins meàndrics d’una poesia amarga que transita pels carrers de la perifèria barcelonina a la recerca de mites esbucats que veuen enaltida la seva condició justament pel seu esfondrament sense pal·liatius. La Barceloneta, el Poble Nou, el Carmel, configuren un paisatge poc amable que, més enllà dels personatges que hi actuen, és decorat amb insistència pel poeta: “Llunyans del món, de la captaire ajaguda, que amb un ull obert, els mira”, els observa entre “descampats infinits de barris perifèrics” en un temps desintegrat per les busques ja inexistents d’uns “rellotges donant els quarts entre l’eco de rostres que no hi són i buits com catedrals barroques davant dels ulls de gitanos joves, sense sabates”.

Aquest, tanmateix, només és el paisatge. Però, i els actors? Dones, sobretot dones, que el jo poètic recorda. Amors, cossos. Alcohol i drogues. Por. Castillo ens situa en un espai de regressió cap a l’eufòria invencible generada per la por atàvica de viure, de la certesa pregona d’un futur imperfecte llaurat amb devoció, ja sigui de manera tendra i altament lírica: “Recordo la teva veu sense arrugues, la teva ànsia sense retrets i l’escalfor del teu amor, sense confiança, sense compromisos, sense temps a acomplir, l’escalfor del teu vell amor com a meta”, o bé amb el desplegament lliure d’una poesia del rock’n’roll: “La veig saltant frenètica amb una cançó dels Clash, despullada en un matalàs mirant el sostre”, o també, en la mateixa línia: “quan ballaves nua sobre la nevera reconvertida en l’armari de tot el que ens vam dir”. És, aquesta, la façana de velocitat, la cobertura del mite, el tapament de les misèries. Els dies frenètics que se’n van per tornar sempre, per rebotir dins els glaçons que gelen un passat immòbil però insaciable: “Jo vaig amb els sentiments desfets enmig de crits arrugats de tant repetir-se”, perquè el nostre poeta mira “el tren marxa enrere”. I què veu? Un viatge que trafica sentiments com paperines, de Virgili a Jimmy Hendrix, de la Mar Bella al Carmel: “Com les tones de drogues que han anul·lat les nostres idees fins a convertir-les en poemes petaners, en rimes falses o en el mirall on tota nua ja no ets ni el misteri que pels ulls del carrer inspires”. O també: “Les venes de Montse, netes, contrastaven amb les de la resta dels amics”. I imatges sense compassió: “Orgies en bordells amb dones sense dents” o d’altres on es presagia l’esbucament del mite: “Jo, que havia buscat l’amor on no hi era, no l’estimava quan la veia desistir de la vehemència de les discussions vanes, vella musa de pits elèctrics, que es tancava en barres americanes per una mica de jaco”. Aquella musa decadent que traçava amb constància caparruda l’esdevenidor més cruel, on “tremola mentre fuma i espera caçar a l’hora del futbol, mentre les altres prostitutes sopen”. Quines altres? “Carrers amb prostitutes prenyades de mirades fosques”. L’heroïna, també, omnipresent en el desastre: “Esclava de la metadona, amant infidel, assídua constel·lació boreal de matinada” o “la nena del segon primera es punxa heroïna als ulls o busca les venes darrere dels genolls” per acabar jugant inevitablement al macabre casino sidós: “Noies de pits tibants substituïdes per mirades furtives en la ruleta russa dels anticossos”.

El poeta, davant la devastació que ara constata, només troba dos refugis, dues possibilitats d’evasió: la beguda i la poesia. En la primera sentim reverberar el passat en forma de whisky sense ira, de malenconia desfeta, potser de ràbia continguda, o d’incomprensió per tot plegat: “Ara, bec sense set, acabo cerveses tirat a la plaça del Sol, contemplant la punta de les sabates, com si fossin una posta de sol bruta”. En són constants les referències: “I, després de caminar tant, entrava en un bar i jo també era dins -on si no?- bevent -com si no?-; “els glaçons del got es desfan fins a deixar el whisky més aigualit que el remot desig que gairebé ni recordo”; “un pas endavant, un pas enrere, com jo aquí barrejant la tristesa amb la ginebra”; “mirall esquerdat que jo ja he trencat, alcohol persistent i drogues, toves? dures?”; “fa anys que vas dir-me que l’amor no era un lloc segur. No et buscava els defectes ni exigia massa mentre la confusió ens relligava. Avui pujo a casa teva i no hi ets. M’emborratxo a l’Adonis sense tu”.
I de la beguda al lirisme més sensual i transparent. L’autenticitat és la moneda de canvi per convertir el present devastat d’avui en un passat tendre i esplendorós alhora, ja sigui en forma de reina punki: “Reina dels clandestins, fugitiva, sàvia, quasi rossa, sense sostenidors ni perfum”, o de reflexions sentimentals molt més a l’ús: “Sé més de mi quan tu m’ho dius”, o també “quan t’espero l’espera és la paciència sota un bloc de pedra, sense aire, ni moviment, ni idolatria, tones de temps que ofeguen frases tímides, fum de cigarretes, vol d’ocell en l’abisme, tu”. Les imatges belles (“quan em dius amor, guitarra espanyola és el teu llavi que m’atrapa en suaus paraules l’oïda”), la poesia més pura, el lirisme més desacomplexat, però, contrasta amb un cert desencant que s’ha anat congriant acceleradament “creus que la vida no val res, que no hi ha desig i renuncies per no sentir passió, per no sentir”. La renúncia, el dubte humà de viure intensament i caminant per la cornisa del gratacels o cedir i instal·lar-se còmodament en un sofà dominical. I per això: “Sense cap indici de recuperar l’equilibri malbarates el talent fent  voltes per la nebulosa porpra que només veuen els teus ulls castigats per la persistència de tu mateixa bevent, buscant”. Una vida camí del desastre i de l’autodestrucció: “Com un púgil que s’enfronta a la seva ombra, tries els cops més bruts per castigar-te”.

Davant tot plegat, fins i tot la poesia esdevé un analgèsic insegur, encara que com a mínim ens permet rabejar-nos dins la indecisió: “La poesia ensenya o enganya, és necessària o és innecessària, mira el món que és un lloc cruel per a un home, més per a un poeta que sempre havia cregut que arribava massa tard al teu cos despullat quan, finalment, s’adona que hi arriba massa d’hora”. Els versos que segueixen no poden descriure millor aquesta bipolaritat, aquesta bifurcació obligada, aquesta tria entre la realitat i el desig: “No saben els que s’estimen, quina sort perdran, dominar el moment i rendir-se a ell sabent que el futur mai no és rendible”.

Els actors d’aquest paisatge desolat (“L’antiaeri que defensava la ciutat com jo t’estimo entre bombes, desolació i caos”) viuen en el dubte permanent (“Ens queden els dubtes prosaics, l’escepticisme latent i la manca de transcendència”) perquè són conscients de les seves limitacions (“Érem serrells d’amor imperfecte”) i en el fons la luxúria aspra i gropelluda no és més que una caràtula estrident que amaga el vinil retxat de la manca d’afecte: “Trobàvem habitacions fosques desmoblades i el sexe era el pretext per acostar-nos, per sentir-nos el cor en cases ocupades de barris fantasma”. La grandesa de la joventut, els cossos invencibles, la bellesa immarcescible esdevenen solament una “selva fosca on refugies panteres i luxúria, bèsties nodrides en la imperfecció del futur”, perquè no deixen de ser “cossos segurs per a respostes inestables”.

I entre tot aquest marasme, Castillo encara té temps per donar-nos receptes morals, recomanacions per un viure coherent, sabent-se poeta i magnificant l’exemplaritat dels seus versos: “Com menys indiferents som quan afirmem o neguem una cosa, més lliures som”.

A la fi, entre el caos, la luxúria, l’heroïna, l’alcohol, la ciutat devastada, el barri de descampats infinits i el passat estrident en un present que cerca la pau on sap que no la pot trobar, Castillo confirma que l’amor vertader, el més fiable, és el matern: “El llençol blanc on t’amagaves, el cel translúcid quan escoltaves la veu de la mare”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s