Rossinyol industrial, Mart en vida: “Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar. I esdevenir. I sí: desobeir”


Un cotxe blanc atrotinat, petit, gastat, circula delerós per les rectes desertes d’un polígon de divendres. Només algun vehicle aperduat posa llum a una nit de poca lluna. Fanals de bombetes fuses, voreres arran de marges on malcreix l’herbei. L’herbei? L’herbassa. Naus metàl·liques opaques de colors mats accentuen el gris de la urbanització industriosa. Un gran ull guaita des del firmament. Voltes, voltes. No troba el que cerca, el cotxe. Passa per un carrer on insospitadament s’hi han plantat una munió de vehicles. Darrere algunes maletes obertes, joves beuen. El cotxe blanc petit atrotinat hi passa de llarg. Però al cap de poc, hi torna a transitar. S’hi atura. I sembla que ha trobat el que cercava. En davalla un home d’aire desgarbat d’una quarantena d’anys. Duu una càmera penjada. Enfila un passadís no gaire ample format per xiprers a banda i banda. Camina entre la fosca. Al davant, s’hi obre el portal rodó d’una possessió: la Possessió.

Les parets saünyen poesia. Pedrals immensos diuen versos col·locats harmoniosament contra qualsevol convenció. La calç als murs deixa carasses versaires a les casasses majestàtiques. Una rabassa gegantina espera pacient espires de mots ardents que l’encenguin. Ponts de tinta i paper s’estenen cap als lords, senyors pregons de l’aire en vers. Transita un vedell sibarita per la clastra empedrada. Live on març: Mart en vida, oh déu bel·licós, de la lluita colós, del vers que penetra, que s’enfonya, que fot i que boixa, barrina. Contra els pansits, alegria. Contra els estults, veritat. Contra els ximples, rossinyols. Contra els dolents, trons que eixordin.

A l’escenari clastral, versos. “De Arturo, cuando lo tengo que presentar, digo siempre que es nuestro doctor en Alaska. En qué pueblo vives? – En Campos. – Bueno, Campos bien podría ser Alaska”. I n’Arturo es fa escoltar en la seva llengua de castells, que ajunta cids i lorques.

Un lleu aroma de canyella mig sura entre l’aire ingràvid de la clastra. Una pica buida sembla haver rentat mans de pagesos i senyors. Ara és, simplement, una aixeta eixuta. Una campana, una escala amb balustrada, una pastera amb ortigues, un emparrat sense parra, un escut amb armes. Llibres. Pedres que parlen. Aletes de pollastre i patates amb canyella. La boca diu versos, i també és per menjar.

Un peix dins un llum, faune mutilat, brojador (sic) eixut.

I què? D’ara endavant, d’ara endavant, d’ara endavant, toca. Sonen músiques petites i veus amb delay. Deesses de pubis magnètics davallen la rampa de l’olimp que fou. La Mallorca extinta floreix com una orquídia solitària dins un polígon. Gintònics i cerveses abeuren la llum difusa d’una sala emblanquinada fa cent anys. Margalides elísies de florides distants i això no obstant guarnides de belleses semblants somriuen. Cares blanquíssimes coronades per llavis quasi morats de tan vermells, serrells asimètrics, minifaldes texanes, abrics de punt, botes de pell, cames que es baden lleugeríssimament, peus amb punteres que se cerquen. Vestits de nit d’elegància alternativa. Bigotis i barbes retallades amb modernitat exhuberant. Grans ulleres de conxa. L’illa extinta ressuscita dins l’estranyesa. I diu ell: “No, que no te deix venir a dins es meu llit, m’estim més quedar amb es meu coixí”. Es gira cap al tasser i allà, impassibles i imperfectes alcen el vol els opilions “mentre pugen pes xoquins juguen envoltats de nins tan trists”. No hi ha por perquè “jeu aquí mateix sa meva bèstia”. Roba vintage empeltada d’aifons: “Te lo juro, hoy he soñado contigo. Quería mandarte un mensaje”. Jeu, jeu, jeu aquí. És la meva bèstia.

Una herència inherent, immanent i immaterial lluita per fer-se lloc amb la paraula, entre les pedres. Un orgull talaiòtic navega entre còdols precisament col·locats en una quadrícula perfecta de trespol. Tornen els versos, en Carles s’arrabassa l’ànima a cada vers i amb força inusual en els altres i permanent en la seva còrpora, ens parla de tot i ens mostra la vergonya i la ignomínia, però amb missatge nítid, indiscutible: “Lluitar, boixar i no doldre’s ni acatar. I esdevenir. I sí: desobeir”.

Àpels en dansa. Imatge, paraula, so. Fractals clastrals. Ballen els cossos lliures dins la nit, làmina àlber, calidoscopis, hola quiti, hola robot. Besa’m amb la teva llengua d’acer. Estima’m amb la teva pell lluent però sense escates. Ànima de cables. T’estim. Poliedres sincopats transformen la mirada. L’esguard és el secret. La llum de la ciutat guaita rere el forat de la campana. Un altaveu vestit de negre tecnològic s’encasta entre dues anelles subjectadores de bísties. De les meves bísties? Jeu aquí, hi jeu, la meva bèstia. Guaites entre les imatges de l’immaculat llenç i et sembla veure-hi un màssinguer seta de llum mentre mans i peus i esquenes se cerquen entre còdols i pols centenària.

De sobte, entre la gent, s’alça un home d’aire desgarbat d’una quarantena d’anys, l’esguarda un gran ull. Parteix. Travessa el portal forà de la possessió. Dins la penombra, entrelluca dos cossos que caminen titubejants, funàmbuls damunt el fràgil fil de la seva bellesa invencible. Ella s’obre l’abric i, doblegant una mica el genoll esquerre, entreobre les cames perfectament encastades dins uns leguins i enfilades dins uns gratacèlics talons d’agulla. Riuen dins la nit. Parteixen cap al boix. Desobeiran, però?

S’encén el motor d’un cotxe blanc, petit, atrotinat. Enceta el camí de tornada, ja segur de la travessia, entre carrers desèrtics flanquejats de naus industrials: seat, renault, forn de Campos. Somriu. Ara ja ho entén tot: a Alaska, els forns industrials són de Campos, també.

One Comment Add yours

  1. Joan escrigué:

    Molt bona!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s