Alícia IV


M’escarrinx el somriure vertader
per descobrir-te el color de la sang;
vull tocar-la amb els dits, però sóc manc
quan, Alícia, cerc al teu recer.

Cansat de fingir felicitat, sé
que només som feliç, pobre, si tanc
les portes a la veritat del fang
que després de la pluja el cor me té.

He cregut que romanies tancada
dins rialles i crits sincers, però
te veig la veu que em diu altra vegada,

dibuixant-m’ho al front amb vidres, que allò
que he pogut tocar just amb la mirada,
dins la negra nit sempre esdevé plor.

One Comment Add yours

  1. vèl escrigué:

    molt guapo…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s