“No sé com estima l’ànima quan es torna pell”


Sempre dic que fer una classe i aconseguir fer arribar el que vols dir als alumnes és un miracle de la comunicació. Cal que ells estiguin receptius i que tu també, aquell dia, tenguis aquell do especial de saber-te fer escoltar. Com si fos una petita obra de teatre, màgica, irrepetible, cada classe. Llegint La flor invisible he pensat que el miracle comunicatiu també s’ha obrat entre jo i el poemari darrer de Dolors Miquel. Sí, amics: no sé quina cosa, quin que, quin misteri s’ha esdevingut, però he clos suaument el llibre, com sense ganes d’acabar-lo de tan bé que m’hi trobava, surant en aquesta aura de màgia, de records, d’amor i de vida que ens ha regalat l’autora lleidatana.

El volum va resultar guanyador del premi valencià Alfons el Magnànim, però això és una minúcia davant la categoria poètica d’unes pàgines que m’han frapat: encara sent el lleugeríssim tremolor de papallones dins el pit que m’ha generat. Tot fet transcendència, resseguesc una vegada i una altra cadascun dels poemes, bastits d’una manera que miraré de descriure-us tan fidelment com sabré en les línies que segueixen.

La primera vegada (l’única potser?) que vaig veure Dolors Miquel va ser en un recital poètic a la UIB on hi record també Enric Casasses i el manacorí Joan Adrover. Hi vaig veure una dona tota temperament, àcida, aspra, lúcida, punyent. La remembrança és llunyana, i potser ja és ara més mite que realitat aparent. Sigui com sigui, La flor invisible m’ha commogut pel seu lirisme autèntic, pel seu trànsit per les pors que fermen i desfermen la condició humana. Pel dolor de cada dia, pel crit, per la pàtria infantil, per la innocència, per l’amor invencible, per la roda del temps… Però entrem en matèria: Dolors Miquel té la virtut de fer poemes per explicar coses, d’escriure d’una manera cinematogràfica, sòmnica (creadora de somnis, d’il·lusió, d’imatges). Llegint-la, s’obre davant nosaltres una gran pantalla esfèrica que ens abstreu de la realitat que tenim al davant per endinsar-nos dins una realitat paral·lela, la del llibre amb ànima. Imaginem per exemple, com ens fa imaginar ella, que una al·lota jove s’endinsa en un somni que li fa veure el paradís, i que quan se’n desperta, es troba amb una flor d’aquell paradís a la mà. A la fi, Miquel, resol: “I ella es va treure de la butxaca una flor seca, igual, idèntica. Vaig saber aleshores que no n’hi havia prou d’haver estat al paradís”. Sense polsos. Sense paraules.

El llibre està dividit en dues parts. La primera, que no té un títol explícit, ens remet al món gairebé oníric dels records d’infantesa. Oníric per la llunyania difusa amb què els recupera la poetessa lleidatana, però també pel que té de somni la ment infantil, ingènua i volàtil, lliure. No sé què m’ha fet recordar Maria Mercè Marçal, potser les golfes plenes de màgia i pols caduca? “I pugem per les escales del son, amb la flama inquieta de tant esquerdar la fosca, pugem fins a les golfes dels somnis plenes de tresors”. (Comparau amb Marçal: “Pujaré la tristesa dalt les golfes amb la nina sense ulls”, la tristesa, ja ho diu Miquel: “Després tot s’ha esvanit. Menys la tristesa”).

D’aquell temps de nina recorda la poetessa que “capgiràvem les lleis de l’univers conegut, les gravetats, les lleis del temps, les de la moral i les de l’existència en un punt d’obstinació indestriable”. No hi ha fermalls ni cicatrius. No hi ha dolor ni pressentiment de fatalitat: “Sentíem una felicitat inexplicable amb les mans brutes de sutge i aquell polsim d’éter a les genives”. No hi ha, ni tan sols, consciència: “Érem més que vivíem”. És més ara, amb la distància dels anys, que aquell viure inconscient esdevé tangible dins la ment adolorida de qui ja ha après a viure. Aquest món oníric es repeteix al llarg d’aquesta primera part, com en “Els invisibles”, aquells amics que a tots, poc o molt, ens han acompanyat en les nostres converses solitàries d’infantesa: “Amb les cames penjant al buit de la barana, abocada a la immensitat, parlava cada tardor amb els invisibles”, i continua: “Em regalaven petits cadàvers d’estrelles i rosegadores animetes d’hàmsters, per tal que el somni no em sortís mai dels ulls, per la parpella mal tancada”. “Els donava estisores perquè tallessin les roques amples d’ansietat que voregen els camins de tota ombra”. No tornarà un temps més feliç que aquell: “Em feien festes i somreia feta ells, pura alegria”.

Les dones, familiars o externes, les dones, però. Elles tenen en el poemari un pes matriarcal, un domini temàtic, una marca perenne, indeleble, de transmissió de valors, de vetlladores de la moral i del viure. La besàvia, per exemple, s’engronsa entre l’ahir i el demà en el balancí del present: “No deixis de moure el balancí, enrere fins ahir, endavant fins demà, ja no hi ha sostre, ni terra, ni present, però les parets de l’ànima segueixen rectes”. També, les dones, vistes des d’una perspectiva més aspra, hi tenen un protagonisme destacat en el bellísssim “Tirant àngels”, on un jo poètic infantil, instaurat a la coa d’una carnisseria, guaita dins un cotxet amb un nadó: “El que hi he vist m’ha semblat repugnant: un tros humà petit i lleig, un cuc sense pèl que em mirava amb ulls de carnisser. Li he tirat un àngel a la cara per tapar-li tots dos ulls”. Davant la malifèta angelina, la padrina s’enfada i la renya i li agafa “tots els àngels de les butxaques i els que duia amagats als mitjons i dins els punys”. Finalment, “els ha desat dins la capsa dels botons vells. Amb la bogeria de la besàvia, la dona maltractada del tiet i altres andròmines”, on Miquel ens mena magistralment del record gairebé costumista de la capsa dels botons vells de la padrina als traumes i tabús familiars més malaltissament covats. Dones, però també homes, com el pare, el Pare-sol que ja no hi és i que únicament pot recordar a través de l’arbre que va deixar sembrat: “És tot el que queda de mon pare: l’arbre sol. En un solar sol. Envoltat de parets altes. L’Arbre-sol. El Pare-sol. El Pare-arbre. Segueix sol”, on s’entreveu la figura clara del referent, de la paraula escassa i forta, del consell, de la seguretat. L’enyor, part damunt tot, però.

La religió, trescant pels “records, parets estretes” de la infantesa, també és a La flor invisible, perquè fou Miquel, com les nines del seu temps, “aquella adolescent catòlica que quan mirava el cel hi veia àngels”, i per això, el dia de la seva primera comunió, aquelles nines, flors encara sense badar, semblaven perdre una virginitat trepanada per l’hòstia consagrada, però superada pels coloms de la imaginació: “Així perdíem la nostra natura vegetal i esdeveníem garses, papallones, llebres, lleones, isards, sargantanes, caderneres, gates i moltes altres espècies, cadascuna segons les permeabilitats de la seva ànima”.

És notable la reflexió que, de manera reiterada, genera en la poetessa Miquel el retorn a la infantesa, al record, a l’intangible passat, a la realitat etèria on s’aferren els dies grisos de la maduresa: “Recupero el tapís d’éssers que van poblar la solitud extrema de la meva ànima. Apareixen més reals que quan eren reals”. Uns éssers que la ubiquen en un estadi adult del qual sembla voler evadir-se: “Apareixen quan ja no esperava sota cap arbre i havia après a mirar el cel i la vida amb una tranquil·la desesperança. Tornen per a fer-me desaprendre. Tornen amb la llengua sagrada de l’amnèsia”.  El record esdevé aigua que s’estanca “estremint-se gelada, translúcida, èbria d’una infantesa esplèndida”.

La segona part rep el nom del llibre, “La flor invisible”, i abandona la conjugació de temps passats per enfilar-se cap a un present d’amors i desamors, d’enganys i desenganys, de vida, de temps, de mort. Per això hi són abundants els intents d’acostar-se filosòficament a una concepció del fet de viure: “El camí se’m fa petjada entre dos silencis. La vida és ‘questa petjada suspesa entre dos silencis”, o també: “Una riba es mira l’altra com mira el somni, la vida”.

La desesperança que vestia els dies del present per a la Miquel revertida a la infantesa, però, és també mitigada per la possibilitat d’una llum tènue que sigui capaç d’il·luminar-nos el futur: “A quants no ens salva i salva, un estel petit i dèbil”. Res, un esquit de vida, o d’amor, pot ser prou per fer-nos gambejar pel camí desconegut. Reconeix, Miquel, que la natura humana és incapaç de capir i abastar el que li cal per comprendre la immensitat de viure: “Allò que l’ànima demana el cel ho reconeix i ho dóna. Però és massa petita la carcassa de l’home, però no hi cap en el cor el diluvi dels astres”. I acaba concloent, rabejant-se en el tòpic de l’amor guarnit d’infinitud, que “el cel ens dóna l’aigua que ens ha de beure, que puc gosar sentir-me infinita en tu i en la nostra abraçada”.

Miquel oscil·la entre la ingenuïtat més fresca del bes enamorat: “Tinc tots els somnis esperant rere els meus ulls”. que “troben al meu cor un rierol de versos que corre cap a les teves mans, entra dins els teus llavis i es precipita fet cua de cavall i capvespre a l’aire encés de la teva ànima”; i el desengany frustrat del desencís irreversible de la separació: “Vaig sentir la mort a la meva ànima. El món s’aturà, deixà de brillar. Callà també la poesia. Els ocells de la meva poesia jeien morts a terra, decapitats. Per què només jo quedava en vida? Qui m’alimentava a més de tu, dolor?”; passant pel temor conscient del risc que suposa viure de cara a l’amor: “Estimo l’home de la mirada blava: com en els braços de ma mare m’enfonso en la seva ànima”. I surt aquí la difícil conjunció del sentiment més pregon amb allò més avinent: “No sé com estima l’ànima quan es torna pell”. “He fracassat en l’art de fer de la meva ànima pell”.  “Temo la llum que ha nascut sense nosaltres i dibuixa paisatges on l’amor, diran els altres, és una quimera. Temo i no cesso”. Miquel no cessa perquè sap que és en l’altre, en el tu, on van a raure tots els misteris de la nostra petita infinitud: “En el Tu conflueixen i es toquen els paral·lels de la imaginació i de vegades la col·lisió és tan forta que l’ull humà la capta i resol les equacions i les incògnites en la paraula amor, talment la teorització d’un univers fantàstic que ens expliqués i donés sentit al buit interrogant de l’existència”. L’amor ens sembla l’únic fet, ara, capaç de donar transcendència a uns dies que passen massa aviat, l’amor, el Tu, “aquesta covardia de la mort”. Una mort que esdevé covarda perquè “a mi que la mort, només mencionar-la m’esfereïa, la vaig imaginar eterna amb tu, al teu costat, i per primera vegada em va semblar, la mort, bella”.

El jo poètic ha cavalcat “amb la borratxera de l’amor entre els meus pits mormolant-hi paraules inventades per la innocència dels llavis quan no es saben ni boca” per caure del cavall de l’ardor cap a “la teva absència, aquesta crinera fosca, duia les conques buides, i jo la tendresa freda i blanca entre els braços, la meva flor invisible”. Qui la pot definir, aquesta flor que no tocam, que no veim, que no podem més que sentir. La flor tan femenina com tots els motius vegetals que poblen ara i suara, insistentment, el darrer poemari de Dolors Miquel. La flor dolorosa que ens situa en un àmbit on “tenia el cor de roca i aigua mentre tornava cap a casa amb un no-res entre el pit i l’espatlla, que era un univers de creació i d’angoixa”. Altra volta, per tant, el dolor com a via cap a la catarsi creativa. L’escapament cap al full en blanc com a remei d’una ànsia tanmateix irredimible.  I així i tot, sempre queden brins per a la lluita i la resistència contra el destí caparrut: “Quina saba has volgut cor imprimir en ella que desafia la tardor, dalt del teu arbre?”

Si una cosa té també el llibre de Miquel és que es tracta d’un llibre unitari. Molt sovint la idea final de cada poema és recuperada al poema següent, de manera que llegim el llibre com un collage de records, de sentiments, de contradiccions i controvèrsies vitals i han anat farcint-li la vida. A la fi, però, el temps és concebut com un ens eteri immòbil: “En un bucle circular de temporalitat. Perquè l’espai és casual. És el temps qui no es mou. El temps mai s’ha mogut. M’he mogut jo per ell”, i tot passa “com si el món hagués aturat la seva rotació en uns instants immòbils, i el mateix planeta es negués a seguir girant-nos els dies”.

La recerca de l’eternitat és també una constant: “Si no hi ha res etern, ni tan sols el minúscul i esvalotat cor de l’home, per què, cor meu, adores l’eternitat?”. L’acord entre raó i follia tan foixià aquí també esdevé impossible: “I sí, la imaginació et complau, cor, t’alimenta amb paraules, amb somnis; però la raó, més austera, sap, i quan t’ho diu tu te li enfades, que tot és fill de la mortalitat, que no hi ha res etern”. I tanmateix és només el temps la medecina que tot ho guareix: “El meu turment. Ai, hores, que sigui suprimit”. El temps i la poesia, l’única capaç de suplir “aquesta eternitat menuda que ha estat el meu amor, el meu amor”.

Absteniu-vos de llegir-lo si no us agraden les emocions fortes. Acab el post encara trèmul.

2 Comments Add yours

  1. clàudia escrigué:

    Paraules precioses…m’he emocionat.Cercaré aquest llibre.Gràcies

  2. Núria escrigué:

    I jo també, també! Per fí sento quelcom d’autèntic en aquest món caòtic!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s