“Amb tot el cos a la veu vas dir-me vine”


Les coses estan malament. I és difícil publicar. Fixa’t, en Manuel Forcano fa dos anys que espera perquè li publiquin el seu darrer poemari. Això que ara us explic és la conclusió d’una conversa amb un poeta a les acaballes de la presentació d’un llibre. Manuel Forcano, em dic. I en arribar a casa el cerc entre munts de llibres desordenats. Surt entre capses. Com un persa, així es titula. Forcano forma part del grup dels Imparables i té una veu molt particular, un cant influït per la seva formació en filologia àrab i semítica. Sense que hi surtin d’una manera explícita, en acabar les lectures dels seus lilbres hom té les ninetes dels ulls impregnades dels ocres sirians, dels dàtils egipcis, de les pells del color de l’oliva de la gent del nord africà. I tot plegat, bastit amb un gust sensualíssim pel desig. Justament així s’enceta Com un persa, amb una poètica que ens revela les intencions estètiques de Forcano per a aquest seu llibre, publicat l’any 2000: “Et meravella un rostre, el gest d’unes mans, la forma entreoberta d’uns llavis, el llambreig d’uns ulls, l’amor possible, el goig resposta del desig”.

En aquesta mateixa Poètica, Forcano ens explica el títol del llibre: “Heròdot conta que els perses van saquejar Atenes i van robar les estàtues de tan belles com eren”. El jo poètic, per tant, s’endinsa dins el desig com un robador d’estàtues persa. Estàtues del passat, petrificades, portadores falsejants del record d’un gaudi ja cremat, o estàtues de carn i os, que transiten, ostes del plaer, pels carrers de les terres orientals.

El record, la memòria, l’oblit, són l’eix vertebrador de la primera part del poemari que Forcano titula amb l’explícit “De memòria”. En llegir aquests versos, el lector, per més que hi trobi escenes de trobades de la carn o del desig més ardent, quedarà tacat per la idea de la fugacitat del temps, dels records enganadors, de la falsedat de la memòria, de l’oblit implacable. Forcano ho aconsegueix definint-nos record i oblit de formes diverses i igualment suggeridores. Vet aquí un tast:

“L’oblit és capriciós: conserva noses i pors, corca i esborra aquells moments de joia”

“Els records, com un pas a nivell sense barrera, són perillosos”.

“La llum sobtada del record em regala de tu només fragments: refer-los és caminar en un desert cap a un miratge, donar a la set aigua de mar”

“Reescric l’amor que fórem com qui recompta monedes d’un país llunyà i ja no sap calcular quin valor tenen”

“L’oblit, un fanàtic que mutila amb un martell el cos nu d’una estàtua”.

“Un faquir que es dol damunt les punxes, el record”

“Recordar-te és com qui al desert es posa a la boca la cantimplora buida”

“La llum als records és sempre falsa i fugissera”

“L’oblit ha vingut com es despara una taula, els records són les molles a les estovalles”

“Com el riu que s’allunya de la llum dels ponts: tot se’ns va fent a poc a poc ahir. I vivim com runes a l’aire lliure del que fórem”

“Els records, com les picades dels insectes a l’estiu: primer i per un instant fan mal, després desapareixen”
 Sí. Desapareixen. Tot allò viscut esdevé un parany traïdor només evitable per la nova experiència, pel desig permanent, que reneix a cada racó de l’ànima amb el pas dels dies, i les nits. El vitalisme, per tant, sembla l’única via per salvar-nos d’aquesta fugacitat. Com si l’eternitat en la donàs la intensitat d’un instant fugaç: “Després del temporal i el gris fosc a la finestra, surt i fes que el cor et bategui d’acord amb cada cosa” “I imagina que respires l’aire volat per un ocell tot just escapat d’un gabió”, i és per això, amb aquest desig d’alenar aire de llibertat, que el jo poètic surt “de casa com un antic guerrer prest al saqueig, com un persa”. Tornar a sortir, cercar, robar cossos, perquè després d’haver-se sentit un déu invencible, soldat del plaer més pregon, “costa ser un altre cop només un home”.

El darrer poema d’aquesta primera part sembla anunciar-nos un canvi de to de cara a la segona: “Recordar exacte un rosa besat de llavis es provar d’encendre un foc amb llumins que ja han cremat. Però queden a la memòria el mar resplendent des del camí i l’ombra d’aquell arbre ufanós on amb tot el cos a la veu vas dir-me vine”. Com veu l’amic lector, guaita a cada racó del poemari l’erotisme, bastidor del viure ansiós i delitós. Tanmateix, la presència d’eros, per més que constant, és sovint només suggerida, amb elements metafòrics o complementaris, objectes inerts que contemplen la vertadera escena explicada: “Lluïa al sol el metall nu de les bicicletes a terra l’una damunt l’altra”, o també, “les nostes quatre sandàlies barrejades a la porta de la cabana de fulles de palmera”. De vegades, l’èxtasi se’ns mostra després, una vegada estroncada momentàniament la font del plaer: “Vam sortir abraçats de l’aigua. Nàufrags de pell freda”.

Sense saber com, a la segona part, titulada Domus aurea (casa d’or), el to melangiós obre la porta a la narració del desig, del plaer, del gust ardorós i aparentment perenne. Els primers poemes mantenen el passat com a temps verbal, però el poeta ha deixat enrere el desencís que presidia la primera part, i s’endinsa en un cant orgullós del plaer viscut: “Un sol vertical incendiava el fons de l’aigua: us heu banyat mai en un foc així de transparent?”. El poeta se sent un Ulisses a la recerca de l’illa utòpica, el camí a la recerca de l’estàtua bella, a punt de ser robada, encara que a voltes sigui ell, el sostret: “M’estava com Ulisses contemplant la mar deserta. Trist. Però van tocar-me per l’espatlla, i vaig girar-me. Amb un braç em rodejà tot sencer i m’engolí en un bes. Quan ets arrel desitges terra”. La plasmació de tots aquests moments farcits de màgia és tan autèntica que el poeta no pot evitar endinsar-se en el present, com si el que ens conta s’esdevingués en el moment que ho llegim: “Set en els meus ulls que et miren. Em contestes sóc pou”. I tanmateix la consciència de la fugacitat del moment viscut no se’n va mai: “D’aquell desig només sura encara la boia enmig de la badia. I tot el mar” perquè “els fugaços som nosaltres”. Fugaços, però intensos, vivíssims, falsament eterns per un moment: “El trajecte era bellíssim com si no existís la mort”. La immortalitat, fruit d’una felicitat tan rodona que sembla indestructible: “Despertem a fil de matinada creuant un fràgil pont de cordes des dels somnis al nou dia. Hem dormit abraçats, polpa i pinyol en una fruita. I creiem l’amor arbre sempre verd perenne”.

Hi ha també, de vegades, una certa concessió a l’humor, com aquesta referència bíblica, sensual i irònica alhora: “Tenia la pell tacada del raïm que havia collit. Embriagava. En passar vora l’aljub em va somriure. Déu meu, déu meu, per què l’he abandonat?”

Forcano no amaga la quotidianitat de les escenes proposades, com quan ens explica un lleu contacte durant un viatge d’autocar: “Amor tacte furtiu, fugaç com a l’agost la neu del Líban. Però abans d’anar-se’n va besar-me les parpelles”, o durant un bany al hamam on els cossos són deïficats pel poeta: “Com éssers mitològics entre vapors d’aigua roent. Voler ser l’escuma de sabó que els regalima a poc a poc nu avall”.

El poemari es clou amb una de les poques referències a l’escriptura com a consolidadora de tots aquests plaers viscuts, encara que amb consciència que no ens els retornaran ni ens els faran reviure: “És bandera negra en plena nit el poema, però així mai no serà silenci el cant ni la paraula muda”.
I nosaltres acabam amb una dels lemes triats per Forcano per encapçalar un dels seus poemes: “Que bonica seria la vida si l’home fos com la lluna, que torna a ser plena per moltes voltes que minve”.
Per a vitalistes conscients.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s