La part freda del llit: “El cos és l’únic camí que porta a l’ànima”


Bernat Nadal forma part del nostre panorama literari des de sempre. Com a mínim des del meu sempre. Fins ara, l’havíem seguit en dues facetes prou diferenciades: els seus articles en premsa i la seva poesia. Ara ens n’arriba, però, una nova proposta: un llibre de narracions que ha titulat La part freda del llit. La majoria d’històries i referents que han generat aquests relats breus procedeixen de la realitat. I tanmateix, realitat i ficció es confonen quan la literatura és bona i sap arribar-nos al viu. En definitiva, quan la literatura esdevé una nova realitat, una realitat paral·lela. Nadal, en el primer dels contes, sembla insinuar-nos aquesta idea de nova realitat: “En alguna lectura s’havia arribat a enamorar bojament d’una dona de ficció per la seva intel·ligència, bellesa i capacitat de seducció”.

L’escriptor manacorí fa literatura, anàlisi de les emocions. Es fa home, s’humanitza i ens humanitza, perquè parla del que ens preocupa a tots: la vida, l’amor, la solitud, la literatura, el país, la mort. No ho pot dir més clar l’autor en una de les seves narracions: “Els escriptors són qui realment conten la història de les emocions”.

No crec que sigui el moment ni el lloc de fer una anàlisi detallada, conte per conte, del llibre de Bernat Nadal. Preneu-vos aquest post com una convidada a endinsar-vos en aquest volum, de conèixer-vos una mica més, de reflexionar sobre el sentit de la nostra existència, sobre la solitud, l’amor, el desamor, el país… i la literatura, per descomptat. És així que us n’oferesc aquesta lectura transversal, dividida en diferents apartats.

La literatura

Són especialment punyents, valentes i ocurrents les consideracions de Nadal (amagat rere la màscara de Julio Cortázar) sobre Maria Antònia Salvà, de la qual diu que escriu “poemes ampul·losos”, que és “ingènua”,  alhora que dubta que hagi “desitjat mai un cos” i es demana si deu ser “una pervertida”. Al vitalisme de Cortázar-Nadal li costa comprendre que darrere aquella “pàmfila” no hi hagi una dona carregada d’amants. En el fons, Salvà esdevé l’excusa per a Nadal per rebutjar el model literari, cívic i moral dels poetes de l’escola mallorquina, qüestionats en més d’un cas per la seva connivència amb el règim franquista. És per això també que  de la literatura vàcua d’aquella generació Nadal no n’espera més que la buidor ja anunciada, perquè “tal escrius, tal ets”.

El país, el poder, les obligacions cíviques, els mallorquins

Sempre m’agrada extreure conclusions morals, ètiques, de postura davant la vida del qui ha escrit el que llegesc. No podem entendre l’escriptura i la lectura com un entreteniment, sinó com una forma més de formar la nostra consciència. Nadal no s’ha amagat de les seves conviccions cíviques ni del seu amor i preocupació pel futur del país, tampoc ara: “Considerava falsa la teoria que els humans són iguals en qualsevol indret del món; el clima i la natura condicionen la cultura i el tarannà de la gent”, i ho rebla afirmant que “l’home és un animal territorial i allò era la seva casa”.

També ha estat una preocupació des de sempre per a Bernat Nadal la guerra civil, el seu resultat i les seves conseqüències. El Cortázar-Nadal del primer conte hi reflexiona: “Potser en aquest país la guerra no havia resultat ser una eina d’alliberament, com a la resta d’Europa”. Una guerra que va menar a unes “conseqüències culturals d’una dictadura sanguinària”. Unes conseqüències culturals que, molt probablement, han acabat determinant el tarannà indolent, passiu i conformat dels mallorquins: “La gent semblava tenir seny i contagiava tranquil·litat, mai no tenia pressa, ni problemes irresolubles”. Uns mallorquins que són vists amb ironia, o sarcasme ja, si es vol, per part de Nadal: “ Fins i tot els problemes més grans els volen resoldre amb ensaïmades. Es una espiral dolça que parteix del centre i va cap a l’infinit”.

Nadal parla dels mallorquins dels anys seixanta, però si canviàvem el temps verbal passat pel present, les afirmacions del poeta i ara narrador serien igualment versemblants: “Tenien aspecte d’haver acceptat des d’abans de néixer totes les rendicions incondicionals que els exigiria la vida”, vaja,”com si fossin portadors d’una humilitat mil·lenària”.

Hi ha, per tant, una preocupació fonda per l’actitud de la col·lectivitat, però també de l’individu davant els avatars proposats al país. Cal lluitar davant les adversitats, i per això de vegades hem de ser autocrítics amb la nostra indolència individual: “Talment un filiprim taciturs amb vocació de millorar el món, això sí, sense massa lluita”, o també, “n’hi ha prou d’interessar-se pel que està passant, la nostra preocupació ja és prou solidària, no podem intervenir-hi”. I per tant, és obvi que “no em puc deixar endur per la mandra d’aquesta illa”.
Hi trobam també referències a la corrupció que hem arribat a pensar que és congènita de la nostra condició: Aquí no hi ha lladres. Ni robatoris ni assassinats, tret d’algun crim passional sempre justificat i dels robatoris institucionals per part dels poderosos, que eren costum absolutament admès per la gent local”. I encara: “Els pobres no poden delinquir impunement, només els poderosos es poden permetre corrompre l’ordre i viure tranquils”.

El paper de la religió i de l’església i la societat també hi és qüestionat sense enrevolts: “Considerava extingida i pagada qualsevol obligació vers la religió, duia molts rosaris avançats”. O també quan parla sobre l’habilitat masturbatòria del profeta cristià: “Jesús de Natzaret? Pel que recordava dels sermons vai no va condemnar aquesta pràctica”, per acabar denunciant amb valentia les massa habituals pedofíliques dins el clero: “També es va fixar que cap frare no li feia moxionies i encara menys el palpava, ni altres coses per l’estil, que hom deia que feien als companys. Triaven al.lots bells, guapets, però no efeminats”.

La vida

La part freda del llit és un llibre d’emocions, de vida, de sentiments. Segons l’estadi vital en què ens trobem en farem una lectura o una altra. I aquest és el seu mèrit, la capacitat d’universalitzar sensacions concretes perquè tots ens hi puguem sentir identificats.

Així parla de la infantesa, com d’un paradís perdut, d’una felicitat ingènua que ja no tornarà: “Va pensar en els seus anys d’infantesa, quan tot era lúcid, elemental i senzill”.

També parla de l’amor i del desamor: “Potser en l’amor també s’ha de tenir decisió, però, quan intervenen els sentiments, es fa costa amunt assolir l’equilibri”.

De l’adolescència, aquella edat en què: “No tenien tanta pressa per arribar a l’edat de la decepció”.

El sexe apassionat, la lascívia

Tot i que la solitud i una certa melangia semblen amarar tot el llibre, hi ha moments on el record d’un temps antic i apassionat sembla sobreposar-se a la lassitud del moment d’ara: “La seva relació al llarg d’una temporada va ser felina, molt sexual, com es donava per sabut que havia de ser entre els jovençans”. I tot plegat, escrit des d’una òptica molt masculina i heterosexual, de meravella davant un cos esplendorós: “Va passar per aquella època que viuen totes les dones quan arriben al màxim de la seva esplendor, quan l’atractiu i la gràcia pugnen per mostrar-se a través d’elles, és el moment que, si no són exactament belles, almenys s’han de considerar irresistiblement captivadores”. Així mateix, també hi ha estones gairebé hilarants, divertides, molt italianes, i mai més ben dit. Bé, més que divertides, estimulants, generadores d’imatges, màgiques, literàriament màgiques, per tal com són capaces de crear aquella nova realitat de què parlàvem al principi: “La Chiara, amb les seves mamelles abundants i tremoloses, ell, tot just de pensar-hi, es decomponia amb ganes de xuclar tota l’alegria del món; i la nuesa del seu tors pàl·lid. El cos, la panxa, el pubis, sinuositats de dona com cal, amb algunes tènues mulles libidinoses, incipients sacsons que la feien més apetitosa que no aquesta mena de dones magres, desnodrides, que es poden veure avui en dia i que no tenen per on agafar”. La Chiara, aquella força de la naturalesa desbocada, eixancada i oferta al gaudi més pregon: “El medalló d’or blanc volant embogit com un estel fugaç”.

No hi ha dubte: “Fer l’amor és tornar a néixer. Es paladeja la sensació de ser més jove i es viu, o almenys un se sent acompanyat”. I és per això que cal prendre-s’ho amb la transcendència que pertoca: “Mai no s’hagués imaginat que podria  accedir al sexe i meditar profundament alhora. Fins aquell dia havia follat precisament per evitar pensar”. Tota aquesta corporeïtat queda resumida  en una sentència prou explícita: “El cos és l’únic camí que porta a l’ànima”.

L’amor

I del sexe apassionat arribam a l’amor tranquil, com una fase més de la vida, com un camí cap a la nostra Ítaca particular, ple de petits detalls que ens farceixen una felicitat que ens va davant com una pastanaga que no podem agafar mai: “Valora petites coses com llegir un bon llibre o escoltar totes les fugues d’en Bach”. L’anècdota, l’instant insignificant, esdevé moment primorós del gaudi: “Parlaven i parlaven sense que interessàs fixar un tema determinat, la conversa s’obria camí per ella mateixa i era fàcil improvisar variacions del tema central. Aconseguien convertir en suculent qualsevol tema, el més superficial si venia al cas”, fins al punt que “estimar és allò de viure conjuntament amb un altre les petites anècdotes de cada dia”. L’amor de les pel·lícules, de les cançons, el model romàntic i turbulent, dóna pas a una visió molt més asserenada de tot plegat: “No consistia a enganyar-se amb promeses, ans a no deixar escapar ni un sol d’aquells instants fugissers que llavors eren quotidians” 

El desamor

Però sigui apassionat o sigui amb serenor, tot amor acabarà en desamor. Tot risc de salt sense xarxa es clou amb l’esclat del desastre: “Passaria la resta de la seva vida eixugant-se les llàgrimes per culpa d’una inclemència del destí?”, o també: “Com si els anys de conviure amb na Chiara s’haguessin convertit en un caramull trist de desmemòria”. I tot això posat en boca del rude i masclista Tomasso, en una demostració de la rodonesa dels personatges de Nadal, que, encara que inicialment puguem pensar que són estereotípics, són sempre salvats per l’autor, que lluny de mostrar-s’hi compassiu hi enarbora una empatia preclara.

El despit, el rancor, el desencís. Les sensacions que poc o molt tots haurem viscut al final de les nostres vides, són també les sensacions que viuen els personatges nadalians: “Mai no es tornarà a comprometre perquè les emocions són el preludi dels grans errors”, o també: “Cadascú porta el pes de la pròpia xarxa de plaers i fracassos que comporta l’existència”.

I tanmateix, després de qualsevol caiguda, comença una nova vida: “S’inicia un procés per emmotllar-se a una nova situació que crea una metamorfosi fisiològica que passarà de restar hores i hores assegut en la seva vella i austera cadira, a destinar gran part del seu temps a l’apassionant quefer de xandocar, ajaçat pels més obscurs racons d’una sala de festes”. És a dir: “Faria una nova conquesta i altrament gaudiria amb fervor la presència efímera d’algú que li pogués oferir dolçor suficient per a recobrar les ganes de viure”.

El pas del temps, la solitud

No tot són flors i violes, però. Els personatges de Nadal, viuen, s’arrisquen, estimen i odien. I acaben sentint-se sols, desemparats davant el fet de viure: “Quan un arriba al punt que sense tenir massa anys comença a sospitar que ja no és jove i que no ha sabut aprofitar el temps passat i viu mig retirat del món, no per delit de concentrar-se, ans perquè no n’obté prou plaer de les persones”.

El pas del temps comença a fer la seva feina: “Envellir era un procés com un corc perillós que no fa mal, però deixa un gran forat clamant dins la soca”. I la vellesa sembla esdevenir sinònim de solitud: “Ara li feia més mal no tenir algú proper que no l’absència de la companya”, i per això ens refugiam en els records: “Quan volia sentir la seguretat de passar una estona agradable, retrocedia a la història remota”. El desig, tan present en altres passatges, esdevé ara pura entelèquia: “La vellesa, en sentit primigeni, era la privació del contacte físic amb éssers humans”.

La mort

I arribam al darrer estadi, el de l’enfrontament amb el moment més temut de les nostres vides: “Només temia allò que veia i la mort no l’albirava”. Tots, en qualque moment, ho hem pensat. Si jo no hi som, no existeix tampoc el meu món: “S’havia atrevit a pensar que sense ell la resta de l’univers no existiria”.

Nadal parla de la mort en termes lluminosos, de descans serè, de bellesa, de plenitud: “Penetrar en una inconeguda magnitud que feia omissió dels temps, per endinsar-se en un sender infinit que travessa totes les mesures i que, a ell, li semblava conèixer des d’alguna existència remota. Com si veiés la divina proporció d’un nou univers i estàs segur de trobar la misteriosa bellesa que condueix a la plenitud”.

Acab amb dues cites més. Una de vitalista, que ens convida a viure la vida amb els sentiments a flor de pell: “La bellesa, les sensacions i les emocions són intransferibles, però fan vibrar el cor de tothom”. I una altra que ens parla de l’enigma profund de ser persona: “Per arribar a conèixer com és una sola persona s’ha d’haver estudiat màgia”.

Amb La part freda del llit, hom podria pensar que coneix una mica millor en Bernat Nadal, però s’errarà. Aquest llibre ens ajuda a descobrir-nos a nosaltres mateixos dins les emocions dels altres. Esperem que no sigui el darrer.

One Comment Add yours

  1. Agnès Oliver escrigué:

    molt bé Toni! he passat gust de llegir es teu article es dia de Sant Jordi! gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s