“Fer de cada partit una gesta única”


Una amistat a tres bandes. La mort d’un fill. Un militar antifeixista. Un paisatge de quaranta anys. Kabul. Berlín. El temps que s’escola. Un cronòmetre. Un partit de bàsquet. O molts. La vida. Poca cosa més fa falta que aquesta introducció de sintagmes sense verbs per fer un croquis accelerat de Kabul i Berlín a l’últim segon, la segona novel·la de Joan Mas i Vives, que, a més, li ha merescut aquesta vegada el reconeixement com a finalista del Premi Sant Jordi d’enguany.

A banda d’una veu autèntica i d’una prosa suau amb estones de lirisme continguts i altres d’eixutesa narrativa, el primer mèrit que destaca en la nova proposta de Mas és la seva capacitat d’amalgamar realitats tan diverses com el bàsquet o la mort d’un fill amb paisatges tan distants com Kabul, Berlín o l’Espanya convulsa de la mal anomenada transició.

 Un dels esforços, amb resultat reeixit, més ingents de Mas ha estat la contextualització de l’obra. Perquè vegeu a què em referesc, llegiu sense marejar-vos, si podeu, aquesta tirallonga espectacular de referents: budes de pedra dinamitats pels talibans, burkes, màfies russes i italianes, procés de Burgos, Tierno Galván, Fuerza Nueva i Blas Piñar, Tejero, GAL, Felipe  González, Rodríguez Galindo, José Amedo, Cristian Olaskoaga, Segundo Marey, la immigració multicolor del Raval barceloní, els vols clandestins de la CIA, Lasa i Zabala, hutus i tutsis, el conflicte dels Balcans i la intervenció de l’OTAN, la plaça de Tiananmen, la mort de José Couso a l’hotel Palestine… I he deixat per al final mites esportius com Paula Rattcliffe i, sobretot els jugadors de bàsquet Nikos Galis, Oscar Schmidt o Arvidas Sabonis, que Mas, en un lapsus perdonable, qualifica de  “rus”. Sabonis, lituà, s’enfadava molt quan li deien que era rus just pel fet de competir amb la selecció soviètica…

Com veu l’amic lector, la feinada de recerca per part de Joan Mas ha estat immensa, però més àrdua ha estat encara la tasca de fer-ho lligar tot dins un panorama de ficció…. o no tant de ficció. Si bé és clar que la història dels tres protagonistes és fictícia, també és cert que els referents que la contextualitzen són ben reals. Un servidor s’ha pres el luxe de googlejar algun dels continguts contextualitzadors amb la sorpresa que els trobava a la xarxa referenciats amb la data i l’origen que també n’especifica Mas.

La fusió de tot plegat, ficció i realitat, emoció i narració queda exemplificada en una frase pronunciada per un dels protagonistes de la història: “Com puc comparar el fred d’aquell hivern a Berlín amb la calor que va acabar fent l’estiu de Kabul”. Mas no els compara, sinó que els fa conviure amb harmonia versemblant.

 Per configurar tot aquest panorama, Mas també s’aferra al cinema, com un dels referents cabdals per comprendre la història de la segona meitat del segle XX. Així, hi trobam referències explícites a nombrosos films, com ara Tots els homes del president, El verdugo, La guerra dels móns, El tercer home, El gran dictador, Hotel Rwanda, Running o Poderosa Afrodita.

Però què passa a Kabul i Berlín a l’últim segon? Tres amics en són els protagonistes. A un d’ells, narrador de la història i periodista esportiu, li és encarregat un llibre sobre l’equip de bàsquet que entrena en Guillem, un exjugador de qualitat que ha sobreviscut la mort d’un fill. El tercer dels amics és en Joan, un exmilitar que qüestiona el feixisme i les actuacions dels militars durant la transició espanyola. Mas, com tots els novel·listes, ens parla de la vida d’aquests tres personatges, dels seus episodis vitals, les seves cabòries, els seus maldecaps, els seus disgusts i les ànsies per superar-los.

En Joan, el militar, té una perspectiva del món que difereix prou de l’estereotip que en certs àmbits ens hem format dels membres de l’exèrcit. Sense dubtes, s’oposa frontalment al règim nazi de Hitler: “La vida a Berlín est era molt precària, tot és ple d’edificis socials amb cuines i banys comuns. Les promeses imperials de Hitler eren pitjors. Va estar a punt de fer-se l’amo del món. Creia en el que feia i va dominar Europa. Va cometre moltes aberracions! El que hem vist al camp de concentració de Sachsenhausen posa els pèls de punta”. Però també qüestiona el paper de l’exèrcit en la transició espanyola: “L’exèrcit s’ha de posar al dia, no pot continuar alimentant la llegenda negra que corre per Europa”, i encara més: “És hora que l’exèrcit només faci d’exèrcit i no s’atorgui funcions que no li corresponen”. Tot això, però, no evita que, al cap i a la fi, en Joan sigui un militar i parli de morts en combat com qui parla d’expulsats per targeta vermella en un partit de futbol: “Sabien el que feien i ha stat una operació molt neta. Han eliminat d’un en un la majoria dels homes armats que hi havia llavors hi han entrat i encara hi ha hagut alguna topada a l’interior”.

Però la gran sorpresa de la novel·la la trobam en la presència del bàsquet, esport practicat per en Guillem, l’altre protagonista del llibre. I tanmateix, tot i la profusió desacomplexada de detalls sobre jugades i tàctiques, la presència del bàsquet té sobretot una funció metafòrica, d’identificació amb la vida mateixa. Vet aquí alguns exemples: “A la vida et varen desqualificar i no havies infringit cap norma”. O aquest altre incitador del carpe diem més exaltat: “Fer de cada partit una gesta única, l’experiència més intensa que pots viure, la darrera, la més important”. O la presència permanent de la vida passada en cadascun dels nostres actes d’avui, en cada una de les nostres arrugues, de les nostres cicatrius, de les nostres reaccions i pensaments: “Tot el passat dels jugadors es projecta sobre la pista. Cada una de les seves virtuts i dels seus defectes té la raó de ser en el que han viscut fins ara”. O l’aprofitament de la intel·ligència i l’astúcia per sobre de la capacitat: “Jo era més bo, però ell controlava el partit com més li convenia”.

També és des del bàsquet que Mas ens proposa la reflexió sobre la capacitat humana de regir el seu destí a la vida i també sobre la nostra actitud vital: “Quan passen els anys tothom tendeix a conformar-se i perd interès en la competició o en el que sigui”. És durant tota la novel·la que aquesta balança oscil·la entre el dubte i la certesa, entre la valentia i el conformisme, entre el determinisme i la voluntat: “Deixar que els dies avancin lents i no girar-se d’esquena a la vida, d’això es tracta. Cada minut té sentit mentre el vivim, només mentre el vivim”. O també: “D’això es tracta, que tots ens creguem capaços de tocar la glòria”. I en canvi també és capaç de dir que “es tracta de conviure amb les pròpies limitacions, un aprenentatge que tots els homes haurien de seguir”, com si les utopies i les declaracions d’intencions grandiloqüents fossin vanes o inoperants: “Ara tampoc no m’he de deixar seduir per idees massa grans, que no pugui dur a terme”. I malgrat tot, el dubte sempre retorna: “Tots ens fem com som, però no sé si és per les decisions que prenem o per les que deixam de prendre”.

Un dels punts calents, interessants, de la novel·la és l’aprofundiment psicològic en els efectes emocionals causats per la mort d’un fill. Hom pensa sovint que els fills són una projecció d’un mateix, una petita mort, una herència deixada, la permanència dins el pou del temps que no s’atura i per això “en Guillem havia projectat tota la seva vida sobre la del seu fill, com si no en tingués de pròpia, i estava convençut que això els faria mal, a tots dos”, fins al punt que entén la mort del fill com una nova naixença: “El pare participa en la concepció del fill, i després, el fill, amb la seva mort, participa en la concepció del pare, de l’home que neix del seu traspàs”. Però aquesta buidor per la desaparició física d’una projecció de l’ànima pròpia sembla no poder tenir comparança amb l’amputació que significa per a una mare l’extinció d’una part física d’ella mateixa: “Tu no saps què és patir de veritat, creure’t condemnada a viure. Per conèixer això has d’ahver portat una criatura a les entranyes, l’has d’haver criada amb la llet dels teus pits, has de saber que és una part del teu cos, i has de sentir la mutilació, l’esqueix de perdre’l, veure com et deixa incompleta”.

En Guillem s’aferra al record del fill mitjançant una cinta de vídeo, però, desfet i fora de si, en destrossa el reproductor, per després esdevenir conscient que el record del seu fill ja només podrà perpetuar-lo dins la pròpia ment: “Ja no hi ha reproductors com aquest, no podré veure el partit mai més”. A la fi, assumeix el dolor com un fet quotidià, inherent a la pròpia persona, com un enyor serè, net de culpa i de malestar: “Fa temps que va tocar fons, però s’hi ha adaptat, com si hagués trobat manera d’habitar-hi”.

Cloc aquesta ressenya enumerant-vos alguns dels comentaris que el narrador-protagonista, clara disfressa de l’autor, al cap i a la fi, i que serveixen per comprendre com afronta Mas el fet d’escriure. Hi trobarem anotacions més aviat concretes, com ara “no vull caure en la sensibleria fàcil”, o també, “crees complicitats curioses entre tu i els teus protagonistes. Potser hi poses  massa càrrega moral i t’atorgues un paper de gurú que no et correspon”. I dubtes sobre l’oportunitat d’escriure sobre determinats fets “és pura literatura i no es pot fer literatura amb el dolor que va provocar la mort d’en Pere”. Reflexions, al cap i a la fi, que col·loquen en el seu lloc vida i literatura. El narrador-autor, com els escriptors autèntics, com els lectors autèntics també, arriba a afirmar que “el llibre m’ha fet canviar, no som el mateix que abans”. I això és així perquè “jo escrivia des de la veritat, no la veritat del tema que tractava, relativa i molt discutible, sinó des de la meva veritat”. No hi pot haver millor divisa que aquesta per anar pel món de les lletres. En definitiva, que “cada persona és un món complet”, i per això cada persona pot ser un llibre. O cent.

Post Scriptum

 M’ha fet gràcia el passatge següent, pel que té de profètic i de paral·lel amb una situació viscuda fa pocs dies.

“Aquests dies fa moltes gestions. Viu la seva feina, intensament, i s’apassiona movent les fitxes que té al seu abast. Ens ha confirmat que no vol continuar al club. És tallat d’una peça i quan pren una decisió no torna arrere. La baixa no es farà pública fins que tot acabi, però en el cercle reduït en què es mou tothom coneix la notícia. Encara ue sembli mentida després de tot el que va passar en la darrera eliminatòria, no ha perdut prestigi”.

No hi veis en Guardiola, aquí? Res, misteris de la literatura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s