“Vaig anar a raure a una cova habitada per l’ós Yogui”

on

El record dels meus anys primerencs de facultat. Taciturn, absort dins el seu món de poesia, deambulava pels passadissos de l’edifici Ramon Llull. Hi vengué poc, crec. Em ve a la memòria que va ser el coordinador del suplement literari que cada setmana es publicava al 7Setmanari de Manacor. Aquells anys, també, havia estat guanyador del premi Salvador Espriu per a poetes joves. I desaparegué. Almenys de la meva vida. No n’he tornat a saber res pus. La màgia dels llibres ha fet que, amagat dins ca nostra durant anys, hagi comparegut ara, gastat per la lectura i els anys Nàufrag en el temps, obra del llorencí Jaume Galmés. El google diu que potser habiti a París, segurament entre versos de Rimbaud o Baudelaire.

Josep Piera, membre del jurat del premi Salvador Espriu d’aquell any, diu en el pròleg que Nàufrag en el temps “em sembla el testimoni d’un enamorament màxim i la duríssima caiguda posterior, la baixada als inferns”. Tanmateix, Piera reconeix que aquest enamorament, per real que sigui, serveix a Galmés de pretext (en el sentit literal: pre-text), de correlat objectiu per evocar emocions i sentiment, per marcar amb ferro roent el record a la pell del llibre, o de l’ànima del lector.

Ja els primers versos del volum són una vertadera declaració d’intencions: “Escriuré versos bo i cansant-me, ara que tanmateix he vist que no hi pot haver res de més absurd”. La visió desenganada i escèptica es confirma en el mateix poema, quan diu: “I així fins que vulgui tornar a la Vida, a la meva vida, encara que fer-ho no sigui més que un tènue desig de voler tornar a ser enganat”. Galmés sembla aferrar-se al record com l’única manera d’allargar la bellesa, de perviure-la al llarg del temps, més enllà de l’eternitat tan instantània i efímera de la pell i l’emoció: “La seva alegria és saber que, dins la solitud, enyorant-se, s’inventen i es magnifiquen l’un a l’altre”. Tot plegat es confirma quan, en un dels manifests més vitalistes del llibre, l’autor-jo poètic admet que “gaudesc la vida, m’enfebreix de goig sentir-la”, per immediatament després constatar que  “mai ressonen tan alts els meus cants com quan tot ho oblid i em rabeig en el somni enyorant el somriure de l’amiga”. Així, el record i el somni esdevenen evocacions més potents que el contacte dèrmic mateix. És per això que conclou que és “impossible viure el moment, anar més enllà de les imatges i estimar-te sempre”, perquè és “fer eterna la bellesa i escapar dels designis”. L’única forma de tornar perenne aquella excelsitud, a la fi, sembla la pròpia mort, una mort en el moment de plenitud, com una fotografia que fixàs per a sempre un instant, i tanmateix, el poeta conclou que és “impossible morir dins tu”. Així i tot, el poeta conscient de la seva joventut i dels anys bells que  encara haurà de viure, sembla deixar oberta una porta per al demà “com quan els records dolçament viscuts són el bagatge fidel del nostre vagarejar i una esquerda esdevinguda al mur inexpugnable deixa entreveure la bellesa del demà”. La caiguda amorosa del jo poètic sembla transfigurar-se en el tòpic de la nit més fosca: “Déu meu, com s’ha d’enfosquir una nit per trobar-se amb l’alba”.

Nàufrag en el temps és una experiència poètica d’alt nivell, potser a cavall entre el romanticisme de Hölderlin i el postsimbolisme de Rilke. Galmés, tocat per la sageta atzarosa de Cupidell (“Llança fosques sagetes folles als entrepits joiosos dels amants sota l’irisament de les aloses”), es rabeja amb vehemència entre elements de l’estètica més barroca, més carregada, ans romàntica, també. Elfs, fades, àngels, animals heràldics, nimfes blanques i negres, raïm blau, dimonions… Els versos del poeta llorencí naveguen per un “sinuós paisatge amb boira”, on “àngels són enclauats, amb les ales aferrades a la bolla magmàtica, tot és massa incandescent i uns semideus naveguen en un navili per sobre els rius de lava”. La vida dins el somni (“Com que tocaria dormir i no ho faig, somii, és hora ara de somiar, i despert…”), escàpola, intermitent, fràgil, és copsada per Galmés en uns versos que serveixen per a la portada del llibre i que mostren l’alta reflexió i la forma depurada de la seva escriptura: “Somnàmbuls tot el temps no som sinó les ombres d’un llamp inesperat al cor de les tenebres”. Els referents romàntics no es limiten a la literatura, sinó que també s’endinsen en altres arts, com la pintura, amb referències a “El jardí de les delícies” amb “somriures, gestos, roses de sensualitat, frec de llavis” i que extasiat acaba definint com “l’alquímia de la bellesa per la bellesa, on llangueixen els pits encara donzellívols”.

El poeta sembla àvid d’una grandesa que percep llunyana: “Ah, si just davall la finestra tengués un mar” i per això es refugia en la poesia (“Les meves amigues són les paraules”) perquè és des de l’ànima, únicament, des d’on pot escriure: “Impàvid, sord, cec, no trob el meu cos”.

El poemari està dividit en quatre parts. La tercera, titulada Llampecs, està composta per catorze poemes brevíssims que es mouen entre l’epigrama sentenciós i un cert sentit de l’humor que avui qualificaríem de friqui. Entre aquests versos hi ha un dels dos poemes que em va quedar gravat al record d’aquella lectura de fa gairebé vint anys: “Tot cercant un racó per aixoplugar-m’hi (les pedres de foc que queixen del cel…) vaig anar a raure a una cova habitada per l’ós Yogui”. Al costat d’aquesta poesia de l’absurd, però, hi trobam versos que tresquen en la concepció de la persona estimada, en la seva conformació: “T’estim impúdicament pura. Tendra, variable. Inexistent”. El sentit de l’humor també serveix per compensar el to sentenciós i transcendent de l’emmirallament de l’estimat en l’aimada: “Així, silent i posada al bell front meu, sembles un espill on jo em miràs (només que el vidre està mal graduat)”.

El segon dels poemes que em va quedar dins els viaranys de la memòria és el que clou el llibre. Com que el trob bell, ben compost i complet, us el reproduesc tot sencer:

Davalla àngel,
i amb el teu glavi d’or
mata el mort que viu dins meu.
A on te’n dugueres la meva vida,
àngel? A on l’arraconares?
Diuen que quan qualcú s’atura de plorar,
un altre, en una altra banda, reprèn el seu plant.
¿Qui gaudeix, ara, la vida que vaig posseir?
La meva passió, el meu enamorament,
el meu viure meravellat, on són ara?
A quina altra flor, oh àngel,
com l’abella, deixares el meu pol·len?
Digues-m’ho, o no m’ho diguis, és igual: jo mateix la cercaré.

Que no em digui ningú, però, que aqueixa flor
ja s’ha marcit, o que aquell pol·len,
espargit pel vent, s’ha perdut per sempre més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s