Un àngel assegut al costat

on

Tens un àngel ajagut al costat, i ara encara no saps el que te passa
Tots Sants

Estranyament arriba amb temps. Els llums encara estan encesos al Teatre Principal de Palma. Avui és la Nit de la Poesia. Hi ha arribat tot sol, i s’ha sorprès que, cinc minuts abans de començar tot, li venguessin una entrada a primera fila. S’hi encamina i s’hi asseu. Ningú a banda i banda. Somriu sorneguerament, pensant que no haurà de donar conversa a cap conegut que casualment s’hi hagués assegut. I, cofoi, cavil·la que podrà posar els dos colzes damunt els braços de la butaca sense molestar cap veí. El temps que col·loca la bossa en terra assegurant-se que no tombi per no perdre cap dels llibres que ha comprat avui i tampoc perquè no li’n caigui la cartera amb el tiquet de l’aparcament de la plaça Major, arriba un jove d’aquells que brutegen. De vegades, el brutejar és un fet simplement estètic, retratat en la barba d’un parell de dies, una camisa mastegada i uns calçons texans mig esqueixats. Avui, però, el brutejar del jove que s’asseu a la seva dreta és literal. El nostre amic sol ha sentit envaïda la seva intimitat pituïtària  per una ferum pròxima a l’acritud, una pudor de camiseta duita tot lo dia dins un bater de sol. Només una altra olor intensa de tabac acabat de fumar li fa la competència. Als braços, el jove brut hi du tres polseres de pell d’aquelles que no es lleven en dutxar-se, de manera que acumulen humitats i salabrors humanes durant setmanes infinites, fins que la podridura els esqueixa una fibra que semblava immortal, tot atorgant-los una estranya olor de ca adormit.

L’home tot sol mira d’abstreure’s de tot plegat i se centra en el llibre de poemes que li han donat en pagar els cinc euros de l’entrada. Hi crida poderosament l’atenció la presència de la poetessa persa Nahid Kabiri, però també hi destaca la jove Laia Martínez, el mesurat i reflexiu Joan Perelló, el trencador Andreu Subirats, més popular, o el portuguès Tiago Torres da Silva. Fulleja amb ànsia l’antologia mentre es van apagant els llums de manera suau i imperceptible, com els fars d’un cotxe que consumeix bateria amb l’alternadora espatllada. L’home sol s’acosta el llibre als ulls i l’esbiaixa tot cercant el darrer raig de llum que li permeti de llegir un vers més: “I llegesc poesia… poesia… com pregar en veu alta”. És gairebé fosc i el teló s’alça lent i decidit. Una claror ataronjada amara el renovat pati de butaques i l’home sol, transportat per un infern aromàtic continua abstret dins el seu intent de lectura. De sobte, una presència fresca l’en distreu: “Està ocupat?”. Amb prou feines alça l’esguard per respondre amb un eixut “no”. I d’eixut passa a penedit en observar el balanceig cap a la butaca de dues cuixes rodones, rosses, coronades per una minifalda de cotó de retxes blaves i blanques horitzontals.

Tot s’ha transmutat. La jove s’ha assegut amb les cames nues creuades i se’n confirma la rossor, segurament més lluent que mai per la llum càlida procedent de l’escenari, que s’hi reflecteix com una posta de sol en un llac de mercuri. L’home sol escolta el conductor de l’acte, que convida a obrir “els mil forats del cos i de l’esperit, no poseu una cama damunt l’altra”. L’home sol obeeix. L’àngel del costat, també. Les cames li queden paral·leles, lleugerament obertes. Dissimuladament hi fa un repàs. Transita des de la darrera línia blava de la faldilla per les cuixes i arriba fins a la ròtula forta, punt curull de la sensualitat que s’amaga en els plecs de darrere del genoll. Sobre la ròtula, una piga que no és piga. Un petit pigment marronós, una munió de taques microscòpiques capaces de centrar l’atenció d’uns ulls dins la penombra, mentre es deixen caure libidinosos per l’os lluent de la cama fins als peus. L’al·lota calça una sabata de puntera allargada i taló baix. L’home sol comprèn que un àngel no pot davallar vestit d’àngel i cal que, d’una manera o una altra, dissimuli la seva condició, la vulgaritzi. Uns topets blaus damunt la dubtosa pell de les sabates es cuiden de col·loquialitzar una sensualitat digna de la més antiga i solemne retòrica.

L’al·lota seu inquieta. Com obeint unes instruccions que ajudin a aportar més pistes sobre la seva humanitat, mira compulsivament el mòbil que treu de dins una bossa grandiosa que du estampades unes sigles del tot inconegudes pel nostre amic: L.A.O.  P.D.A. La pantalla del telèfon s’encén insistentment, com si anàs rebent missatges, que contesta sense dubtar. Del fons insondable de la bossa de pell en treu una botella d’aigua. Com si un caprici dels déus hagués volgut acompanyar la davallada de l’àngel, l’home sol fa mala via amb la pròpia saliva i enceta un atac de tos. En ple recital de poesia, mira de frenar com pot les estossegades, mentre pensa mig ofegat amb els propis humors que podrà establir el primer contacte oral amb la jove, que li oferiria aigua de la vítria ampolla. Però no, l’àngel torna a actuar com un humà vulgar, beu un glop, tapa la botella i la deixa al costat de la seva cadira. L’al·lota es decideix a retornar sensualitat a la seva postura i torna a creuar les cames, amb tanta mala sort que fer la botella, que rodola impúdica gairebé fins a l’escenari. En un intent inútil, estira la cama cap a un costat per aturar la trajectòria del recipient. No aconsegueix el seu objectiu, però amb l’omnipotència dels éssers immortals assoleix que la conjunció dels genolls rotulians pigmentats contrasti amb una separació extrema dels peus calçats amb sabates de puntera i taló baix. L’àngel, sembla molt clar, obeeix ordres superiors. El seu cos contorsionat esdevé ara patrimoni d’una adolescència ingènua i voraç alhora.

A l’escenari, recita Laia Martínez: “Mal de panxa, vomitera, gola seca i migranya, agulletes, flegmó al queixal, molta set i gens de gana. Ulls de poll, carnesqueixat, mocs al nas i boqueres, insomni, mal d’orella, dolor al genoll, i la regla. Coragre, taquicàrdies, tremolors, ti-ti-tics. Què tinc? (enamorera)”.

L’home sol agafa el quadern de notes i amb els porus oberts i un lleu fresseig al pols, hi escriu alguna cosa. Arrabassa el full i hi fa dos doblecs. Una vegada fets, hi torna a escriure: “No ho llegeixis fins que siguis a casa”, i deixa la nota damunt la bossa de l’al·lota. Ingenu, no sap que als àngels no els cal casa. Ella, com atònita, desa la nota dins la bossa de pell sense alçar la vista.

L’home sol pren notes al seu quadern per escriure un post al seu blog. L’al·lota, curiosament, també pren notes escadusseres en una plagueta de mides reduïdes. Cercant la postura per recolzar el quadern sobre les cames, l’home sol fa un petit moviment i, accidentalment, frega el seu ventre de la cama amb el de l’al·lota. Torna la cama ràpidament cap al seu davant, conscient que no seria adequada cap altra situació semblant, fos volguda o no. Però el contacte l’ha fet retornar a aquelles cuixes perfectes. Escèptic, cerca la pell de taronja sobre el vellut vermell, però només hi troba una dermis vellutada i suau, no de melicotó, sinó d’albercoc, una pell que pot ser menjada just havent rabejat la fruita amb una mica d’aigua fresca. L’al·lota torna a tenir les cames entreobertes, recordant les ordres del mestre de cerimònies, i l’home sol fantasieja sobre com seria el sexe inexistent de l’al·lota si existís.

Fa més de mitja hora que seuen plegats i encara no li ha vist la cara. Sap que és rossa, i que es toca constantment els cabells. Encarxofada a la seva butaca, en una postura gens elegant, manté l’esquena enfonsada i el bust endarrerit. El nostre amic sol observa que, en el tren superior, l’al·lota vesteix també un jersei de cotó, tot blanc, que insinua formes poc precises d’uns pits misteriosos i, per tant, angelicals.

Ell, mentrestant, cavil·la en la nota que li ha escrit, i s’imagina paradisos plens de trens que parteixen cap a sibèries infinites de gel blanquíssim i goril·les penjats de les branques de velles acàcies mostrant desvergonyits les dents de la rialla mentre xisclen histriònics. Dibuixa dins la grisor del seu cap l’harmonia celestial de dos cossos estimant-se i el percudir infernal de la fornicació. Els seus porus tornen a estar oberts, disposats, però, més a emetre suor que no a xuclar poesia.

Que un home i un àngel poguessin tenir una trobada, per fugaç que fos, no ho ha de descartar ningú. A l’escenari, Miquel Àngel Llauger, poeta tranquil de les idees, recita sobre el nostre president apotecari: “Així s’explica el seu estil / de governant del nolotil. / I és que ens enfloca normatives / com qui administra lavatives, / en especial, està ben clar, / quan toca el punt del català. / Però si tracta el territori /  també és un bon supositori / i en sanitat està actuant / amb els efectes d’un laxant. / Qui sap si el que és incompatible, / inexplicable, inadmissible / és que ens governi un figurí / que ens dóna oli de ricí”. Aquí es clou el poema i el públic ovaciona de manera tancada. L’al·lota es posa les mans al voltant de la boca, tot formant un con i crida entusiasta: “Uuuh, uuuh!”.  L’home sol, satisfet, s’arrepapa a la cadira pensant que àngels i humans tenim referents comuns i ideals per assolir plegats.

Pedro Enríquez, poeta i acadèmic de la llengua espanyola, rapsode cantador, granadí convida a viure i diu que “els rius són més grans que el mar perquè corren”, però tot d’una entra en conversa amb el públic: “Vostès saben qui era Lauren Bacall?”. Els assistents ho saben però, empegueïts, no responen. “Hagan la luz, por favor”. I s’il·lumina el pati de butaques. L’home sol s’entusiasma en pensar que podrà, a la fi, identificar l’àngel que té assegut al costat. Iridiscent i lluminós, desprén una llum blanca ara superior a la d’ambient, però sense enlluernar. El poeta baixa les escales de l’escenari mentre continua interrogant el públic: “Muy bien, una actriz, pelirroja. Y qué más?”. “La dona de Humphrey Bogart”, diu un altre. Enríquez reparteix uns dibuixos de la Bacall. No n’hi ha per a tothom, però l’al·lota és llesta i n’aconsegueix dos, es gira cap a l’home sol i, somrient, li n’abasta un. On devia haver vist abans aquell somriure, es demana? Aquella jove geniva jovial enmig d’una constel·lació de pigues al cel de la cara li era familiar. Però és clar, una cara d’àngel no pot venir mai de nou, perquè els àngels són eterns, sempre hi són, sempre hi han estat. I, òbviament, un dia o l’altre deurien haver coincidit a part o banda…

És el torn d’Andreu Subirats, el poeta de les terres de l’Ebre. Dialectalitzant, s’abandona dins el pintoresquisme de la seva parla local: “Serà que estos esperits aromatitzants mos obren les portes del setè cel i mos vestim de platja entre els cossos nus i la mar plàcida?”. Subirats és un poeta directe. Massa directe, pensa l’home sol, mentre observa com la mirada del poeta de Tortosa es clava com un fibló a les cuixes de l’al·lota. En un primer moment, se sent gelós, amb aquell sentiment infantil de “jo l’havia vista primer”, però després mira de raonar i conclou l’absurditat del seu sentiment: els àngels no són de ningú, i per això no ens en podem sentir gelosos.

Nahid Kabiri, amb una malla metàl·lica al cap, surt a l’escenari, cantusseja, murmura, recita, canta amb decisió amb una veu persa que es perd dins els segles de la bellesa. L’home sol s’estremeix i sent una lleugera coïssor als aranells, que eixampla com volent fer una alenada fonda. Li revé un oís. El fa mig refrenant-se, per no fer gaire renou. En pocs segons, un altre. I un altre. Al quart atxem l’home sol ja no té energies per aturar res i es dóna a les ànsies del cos. Un sorell llarguíssim de moc li’n surt i impacta contundent contra la mà que l’home sol havia posat davant el nas per protegir de l’escapada. Amb la mà que li queda neta, cerca un mocador dins la bossa, però un nou atxem li surt explosiu i beneeix de petites gotes de saliva les cuixes de l’àngel. Pensa, l’home sol, que el bellíssim ésser alat podria enfadar-se per l’esquitxada, però alhora mira de consolar-se dient-se que un àngel ha d’estat per damunt aquestes petiteses terrenals.

De sobte, sent un alabatre violent i un soroll de vol de tudó amplificat a l’infinit, com si fos d’helicòpter. Es mou un vent circular per tota la sala. L’home sol agraeix que el Principal sigui net, espolsat, impol·lut, perquè a més dels àcars, ara ja sap que també és al·lèrgic a les plomes d’àngel.

Alça la vista ennigulada i veu les ales fonent-se dins el cel de la cúpula del teatre. Somia despert, l’home sol, cavil·lant què farà l’àngel en asseure’s damunt un nigul de cotó i llegir la nota que li ha escrit.

One Comment Add yours

  1. tonigoma escrigué:

    La Bacall… Quan festejava per Barcelona amb la que va resultar ser la culpable de que ara faci vida per Manacor, en una de les moltes vegades que l´acompanyava a l´aeroport, mentres feiem temps en un banc molt apartat de l´antiga terminal, de sobte se´ns va assentar devant la Lauren Bacall, buscant crec la mateixa llunyania dels demés que precisament haviem anat a cercar nosaltres. Sorprés i atavalat a la vegada, li vaig fer fluixet i a l´orella la mateixa pregunta del teu relat a la meva al.lota: “-No saps qui és?”, “És la Lauren Bacall, la que va ser dona d´en Humphrey Bogart”. I va ser en aquest moment quan ella, endevinant el que estava passant, em va mirar als ulls i em va dedicar una tenue mirada de murria, afalagada, suposo, pel fet de ser reconeguda encara per joves d´una generació molt allunyada a la de la seva època d´esplendor. La recordo bé,: Va ser la mateixa mirada que feia servir en les seves pel.licules i que per sort meva la seva avançada edat no li havia borrat. Tot una senyora, la Bacall…

    Toni Gomà o LLUMS I SONS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s