Una altra mateixa a Tortova


Eren els primers anys vuitanta. Jo no devia tenir més de dotze anys. Enfilàvem el carrer de Colom per amunt per amunt, per arribar on el poble es confon amb el conró. Ma mare, la meva germana i jo. Amb el temps els records s’entremesclen, es difuminen, i de tot el conjunt en conservam un trempó substanciós i poc definit que acolorim amb la forma robusta del mite. Allà, a una portassa fartaritxola que sempre recordaré gegantina ens hi reuníem una gentada (pensau què pot ser una gentada per a un nin del Manacor d’aquells anys) per aprendre de ballar de bot. Ni boleros, ni tan sols ball de pagès. Ball de bot: jotes i mateixes. Dels records confusos, mirau quina cosa, no sé per què m’ha vengut que durant una temporada ma mare no va ballar perquè s’havia fet mal a un genoll. Va anar a en Gotza, el mític curandero manacorí, que no li va trobar el mal. Dies més tard, un conco que també pretenia de saber trobar les vetes girades del cos li va fer una malada, però la va compondre. I va tornar a ballar. Jotes i mateixes, allà, en aquella cotxeria de trespol i bloquets amb taulons a les voreres per fer de bancs per descansar de la ballada frenètica. Allà, per exemple, hi vaig viure també la primera glosada. Els combats de picat anaven de rota batuda, i es llanguien dins un món que es resistia al canvi. Als meus dotze anys ingenus, vaig veure aquella gent improvisant, al·lucinat, astorat que allò fos possible. A les darreres gloses, però, qualcú va veure que duien un paper, i que el miraven abans de dir cada cançó. La mangarrufa es descobrí perquè una de les glosadores era curta de vista i havia deixat les ulleres…

Tot això, però, surt a rotlo, perquè en aquella cotxeria de Fartàritx hi ensenyaven de ballar de bot, i ho feien una gent agrupada que es deia “Així balla Manacor”. No us en sabré donar gaires entresenyes, però sí un parell. Eren un grapat de matrimonis, que aleshores devien rondar la cinquantena: madò Margalida i el seu home, els Pipius, en Tomàs Sacos i na Maria Fonta, els de Poca Farina, i en Tomeu de Tortova i la seva dona, na Bel. Ensenyaren de ballar tota una generació de manacorins. Ball de bot: passetes curtes, braços en l’alçada justa i esclafits amb els dits. Però la cosa no quedà a la cotxeria. Els balls sortiren a les places. Els primers anys vuitanta, ho feien amb una demostració inicial, amb vestits d’època, un recurs que també explotaren als hotels. I participaren també a Gente Joven, un concurs de música, dansa i altres qüestions escèniques de Televisió Espanyola. A les places, el costum de la demostració amb vestits de pagès morí naturalment. El ball es recuperà definitivament i deixà de ser folklore estancat per esdevenir cultura viva del poble, una manera de fer que continua avui encara.

Un dels puntals que afermaren aquest edifici va ser en Tomeu de Tortova. D’ulls petits i fondos, lluminosos i intensos a parts iguals, amb la pell colrada pels anys i el sol, sense cabells, però vivaretxo com un infant polissó de deu anys. Brincava amb el nervi d’un adolescent i seguia el compàs del ball amb els esclafits que, per a un qui no ho sabia, semblaven com una espècie de tic nerviós. Ballava amb aquelles cames tortes seves, com aquells homes d’un temps que sempre pareix que han de caure però guarden un equilibri meravellós. Ensenyava amb entusiasme i s’esforçava per transmetre el ball com l’hi havien ensenyat a ell. Amb els anys he après que el que ens ensenyaren en aquella cotxeria no té preu. Ens mostraven un ball de segles, apreníem que comandava la dona i vèiem també el joc subtil de la seducció. Però sobretot apreníem que érem mallorquins i que allò era nostre i ens feia ser “nosaltres”. Ara, en recordar-ho, pens molt en Acorar, ja esdevenguda una obra de referència per entendre què vol dir “ser mallorquí”. Pens en aquella Mallorca moribunda, que es retroalimenta en la seva ofuscació de poble tancat i ignorant, de poble poruc i acomplexat. Pens que per continuar sent mallorquins hem de deixar de ser-ho. Però el ball de bot així com ens ha arribat gràcies a en Tomeu de Tortova i els seus amics és una bella manera de reconvertir alguna cosa que moria i que, d’alguna manera, vàrem saber reconduir.

El vaig veure per Sant Antoni, xalest com sempre, amb gaiato, home de vuitanta anys, i li vaig fer el retrat que il·lustra aquest post. Més endavant fa un parell de mesos el vaig veure a sa Bassa. Em digué que venia d’un funeral. No record qui era el mort, però ell fou capaç de desllorigar-ne tot l’arbre genealògic per dir-me que sí, que el mort i jo érem família. Aquell Manacor, aquell poble de quinze mil persones dins una ciutat (Toni Gomila dixit) sempre torna a sortir. Em demanà per mon pare, si estaven bons, i tot això. Ell, ara ho he sabut, ja no hi estava.

En Tomeu de Tortova ballarà sempre. No sé si hi ha cel. Si n’hi ha, segur que també hi trobaran Tortova. Allà, a la carrera, davant les cases, tornarà a sonar una altra mateixa: la de la secular, eterna i magistral rossegueta d’en Tomeu. Al cel sia, idò. I al cel balli.

11 Comments Add yours

  1. bàrbara escrigué:

    Toni, m’has fet plorar. Som tota sola a Chentelham, i ara mateix m’has fet tenir ver això de que per ser mallorquins hem de deixar de ser-ho.
    Guardo alguns documents vius de Tomeu, la seva veu cantant sales i la descripció dels camins que seguien els joves el matí de Pasqua partint de Tortova (increible viatge, em fan mal els peus just de recordar-ho). Toni Pasqual em va dir que m’ajudaria a fer un mapa que ajudés a veure tots els indrets visitats pels salers…
    Els comiats són més difícils lluny de casa, ara ho sé.
    Quin greu que me sap!

  2. Xisca escrigué:

    Molt ben escrit Toni, és un bon homenatge per a una persona tan valuosa! No el coneixia però M’ha agradat saber d’una bon manacorí.

  3. catalinons escrigué:

    L’amo en Tomeu… de petita sempre ens feia els comptes i comandava: aquesta rossegueta! au, tu balla amb en Tomeu, Magdalena amb en Miquel,… au au un bon rotlo! aquests braços! sa rossegueta!… I nosaltres que l’únic que volíem era fer un poc el beneit i enganar a qui teníem davant.

    De més gran, veure com cada vegada que tenien qualque moguda passaven a cercar sa padrina, que mai no perdia la ballera ni la rialla (je, tampoc no deixava de fer els comptes si li deixaven), que sempre et feia un cas franc i sincer i que movia tot el que podia per tal de tenir un poc de gresca.

    Al matí, quan he vist sa madona Bel tan sencera ‘n’haurem de ballar una per ell, sempre deia que s’estimava més un bon ball de bot que un funeral’, me n’ha entrat de ballera. Ballera d’una bona mateixa, o millor, d’una bona ballada amb moltes jotes i mateixes i poder fer ‘sa rosa’ i ‘sa d’homo i dona’, i després he pensat amb l’amo en Joan de poca Farina i m’ha fet ganes ballar ‘ses nines’, també…

    Bona nit, l’amo en Tomeu, vos enyoraré…

  4. Marc escrigué:

    Aquí me teniu, plorant, com cada punyetero dia des que vaig arribar a Mallorca, divendres, per veure es darrers dies de meu padrí. Això que expliques, Toni, és talment qui era. Eixerevit, polissó, xerrador, “cuentista”…
    Jo tampoc me n’he pogut estar, de dedicar-li unes paraules, avui capvespre en es funeral. Les deix aquí per a qui les vulgui llegir: https://docs.google.com/document/m?id=1GHKyxm3H8ZfPRvGIDiqgV6ylRszMNuomqAwsuoEJ9TM

    1. antoniriera escrigué:

      El meu condol, Marc. Ahir era per Palma i no vaig ser a temps al funeral. L’enllaç que has penjat dóna un error i no podem llegir les teves paraules. Una abraçada per a tu i per a tots els teus.

      1. Marc escrigué:

        Dóna un error pq vaig penjar s’enllaç per mòbils. Si pitjau “Cancel·lar” i, abaix, triau s’opció “Escritori” funcionarà.

        Salut

    2. maria escrigué:

      Enhorabona Marc, ens vares fer emocionar a tots. Jo sí que crec que es padrí te va sentir…………….Sou una família fantàstica. Estic encantada d´haver pogut compartir amb voltros aquests dies.

      fins aviat.
      Maria.

  5. Miquel jordi escrigué:

    M’ha encantat, no ho coneixia i ara me pareix que ho conec de tota la vida. Salutacions

  6. Biel Barceló escrigué:

    Molt bé, Toni! Enhorabona per aquest bell document sobre el revetler més eixerit que ha donat la dinastia dels Ferrino. Se’l tenia ben guanyat, aquest homenatge literari. També cal recordar-lo com un excel·lent caçador, com el seu oncle, també “Ferrino de Tortova”.
    Que en puguem recordar la seva alegria i veu tan poderosa com els esclafits en el ball molts anys.

  7. bernat escrigué:

    Millor escrit no podrieu haver fet ni Antoni ni Marc. Jo només puc dir que he tengut sa sort de viure quan era petit al carrer Colom i anàvem amb els companys de carrer, per amunt per amunt (com diu en Toni) a jugar com es feia abans, al mateix carrer. A vegades adalt del carrer Colom sentíem música, mambelletes, bauxa i molta alegría, com al·lots que érem anàvem a guaitar a veure que passava a n’aquella cotxeria. Amb sa boca oberta mos quedavem quan veiem ballar i cantar a n’aquella gent, però d’entre aquella gent n’hi havia dos que jo coneixia, en Tomeu i na Bel, ja que eren veïnats meus porta per porta a nes barri de Sa torre, encara que jo pasava molt de temps visquent a nes carrer Colom amb els meus padrins.
    Els primers records que tenc d’ell, era que me varen dur qualque dia a prende un bany a cala anguila. Després ja un poc més gran sa quantitat de temps que vaig pasar amb ell jugant al carrer amb sa pilota. Sempre me donava consells, i com havia de xutar, i com havia de rematar amb el cap, acte seguit, sempre recordava temps pasats de quan ell jugava a fútbol i de lo bo que era!. I així vaig creixer jo, jugant al carrer i seguint els seus consells futbolístic i per poc que podía sempre pegava quatre tocs amb jo amb sa pilota. Entre ell i un padrí me vàren fer ser del Barça, me contaven sempre s’història d’aquest club i dels seus jugadors, i me vàren contagiar així sa fidelitat per aquest club de fútbol.
    Però sa gent se va fent gran, i deixa un día de jugar a nes carrer, per tancar-se dins ca seva i jugar davant sa tele, deixant així de banda els jocs de carrer i perdent a poc a poc sa comunicació amb sa gent des barri. Però sempre hi havia un moment en que coincidiem defora de ca nostra i no podia fallar mai sa conversa futbolística del barça, de quins serien els nous fitxatges, el nou entrenador..tot lo relacionat amb el nostre equip i sempre que podia pujava a ca nostra a veure el barça junts i no vegeu com celebrava els gols, quina alegria, quins crits!. Això sí, en el descans sempre hi havia temps per recordar temps pasats i sobretot l’alegria que li donaven els nets, ell sempre tan orgullós de tots voltros!.
    Però l’edat no perdona i la malaltia avança, em feia ilusió que sabent ja que eren els seus darrers anys a n’aquesta vida que poguessim veure jugar al nostre equip en directe i vaig aprofitar per comprar un parell d’entrades i anar a palma a veure el BARÇA, i que pogués veure en Messi de ben aprop. Encara me’n record amb aquella gorreta i amb aquella bufanda blaugrana celebrant i cridat cada gol que varem marcar, no pareixia un hombe de 80 anys, pareixia que al costat tenia un jove de 20, em va fer molta ilusió compartir aquella experiència amb ell després de tot lo que havia aprés jo d’ell sobre el món del fútbol.
    Però ara ens ha deixat, deixant aixi un buit dins els nostres cors, anyoraré molt les nostres converses al carrer, però sempre estaré content d’haver tengut un veinat com ell. No podem triar quan volem neixer ni tampoc quan em de morir, però si es veritat que hi hagués un altre vida de veritat que m’agradaria tenir uns veinats com ells dos, en Tomeu i na Bel.

  8. margalida galmes escrigué:

    tot el que heu escrit es ben cert …. qui pot oblidar-se de la seva alegria;jo no puc.Record el darrer dia que el vaig veure . passejava pel carrer amb un” guiato” que l’ajudava a caminar. com sempre es va apropar al cotxet per saludar al nin (justament estava dormit), em deia que a l’estiu,l’ensenyeria a jugar a futbol-“.es massa petit encara , i si no li agrada el futbol “li deia jo-“de segur que l’agradarà”, em deia, i donant per suposat que seria del Barça, (el nin té , gràcies al seu padrí jove, tota la roba del Barça , cada vegada que el vestia amb aquesta, li deia ,” au Sergi anem a veure l’home en Tomeu”).
    recordo que sempre li demanava pel temps que feria. i bé que ho sabia.
    Quan venia de la platja ens contava si feia ones , com estava l’aigua, d’on bufava el vent, si hi havia meduses…
    l’estiu passat, vàrem celebrar el primer sopar de carrer.meravellós, ell duia es “cotarro” de tot. es va desfressar i va fer quatre burrades.tothom reia.
    també recordo el suport que ens va dónar (ell i la seva dona), quan va morir el meu pare. va anar a Son Carrió, per si de cas , el meu pare hagues guanyat la “porra” futbolistica…
    de verita, que fou un MOLT BON VEINAT, que sempre recordaré.( les darreres setmanes, quan ja estava molt delicadet, no vaig voler entrar a veure’l, però cada dia demanava per ell…).de segur que l’agradaria que el recordàs rient i no ajugut al llit. així ho faré…..L’HOME EN TOMEU .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s