“No vull que em compadeixis mai”


Vetlla és el títol d’una novel·la en vers, d’una història lírica contada amb la forma de l’èpica. Una narració en versos octosíl·labs, molt sovint encavallats. El darrer llibre de Jordi Llavina és una vida contada a partir d’un episodi fugaç però determinant. Em costa parlar-ne ordenadament ara que ja fa dies que el vaig acabar. I per això encet aquest escrit amb els dos primers versos: “L’amiga em va regalar un llibre / que sempre més m’ha acompanyat”. Aquest punt de partida aparentment senzill, escuet i nu ens mostra tres elements primordials en la història de Vetlla: el primer, i més important de tots, l’amiga. El segon, el llibre. I el tercer, el temps, vast i gairebé insondable, que ha passat des que tot allò va trastocar la vida del jo poètic. Tot plegat, per recordar-se, per fer memòria, per conèixer-se: “Ara que aplego brins de llum / amb una mà i bocins d’amiga / amb l’altra mà per poder entendre / el que he estat jo quan era jove”.

I per què el títol de Vetlla? A la primera pàgina del llibre protagonista, llegit, anotat, comentat, subratllat, hi ha unes paraules que acompanyen la rúbrica que l’amiga hi va deixar: “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”. La jove amiga, ja quan ho escrigué, coneixia el caràcter efímer de la seva història d’amor i hi deixà els mots misteriosos que avui i sempre han percudit la consciència del narrador, que no ho pot dir més clar: “En el meu llibre s’hi va viure”.

Però que se n’ha fet, de l’amiga?: “Ella, no hi és?. I jo, què vetllo? / Ignoro si s’ha anat marcint / lluny del país que ens acollia, / o si algun dia va morir / i va deixar de ser del temps”. El narrador vesteix de quotidianitat els dies que visqueren amb l’amiga, s’entretén en els detalls que avui són petits cristalls que configuren el vidre translúcid del mite: “Duia l’abric de llana negra / i una bufanda verda (he fet / bandera d’aquests dos colors!). / Em sembla que va demanar / anís amb gel i foc. / “Va aspirar el fum com feia sempre / tancant els ulls, tirant el cap / enrere, somiosa i bella”. O també: “Ella jugava sempre amb coses: / la cullereta del cafè, / que doblegava; el quadradet / de la bosseta del seu te, / que alliberava de la grapa; / un tap estrella, que pelava”. I encara: “Si mai escric un llibre -deia- / durà per títol Les butxaques./ Les seves eren sempre plenes / de coses insignificants”.

L’amiga és un ésser llibertari, enemic de les cadenes, allunyat de la convenció. Hom no sap, igualment, si l’amiga és realment així, o si aquesta és la visió que en té el narrador, ara que les dècades han conferit una pàtina fossilitzant i estàtica a aquell amor generós. Digué ella: “No vull que em compadeixis mai”, i aquest fou segurament l’anunci insospitat de la seva posterior partença. Em recorda aquells versos de Kavafis en què, passats els anys, els amants separats en plena joventut es recorden bells, altius (sí, sí, altius. Què seria la joventut sense l’altivesa i el desafiament?) i esvelts:

Es van entristir molt en la separació.
Ells no la volien. Eren les circumstàncies.
Necessitats vitals van fer que l’un
se n’anés lluny —a Nova York o Canadà.
L’amor llur no era ben segur el mateix d’abans:
havia disminuït l’atracció gradualment,
havia disminuït la seva atracció en gran manera.
Però separar-se, ells no ho volien.
Eren les circumstàncies. La Fortuna, potser,
va mostrar-se artista, separant-los ara,
abans que s’apagués el sentiment, abans que els canviés el temps.

Així l’un per a l’altre restarà per sempre
el jove bell de vint-i-quatre anys.

Qui sap quina vida ha duit l’amiga absent? Tal volta la mateixa del nostre protagonista, que així i tot insisteix a recordar-la talment com la va conèixer, sense fermalls, natural, potser ingènua?:  “Descalça com les salvatgines, / descalça com l’isard i el cérvol; / o com un tronc decorticat / que espera la serra domèstica / i que l’aigua nocturna gela”. I tanmateix el nostre narrador és conscient avui que “ella encarnava un personatge: / el de la noia que es desviu / per viure intensament la vida / i, alhora, es mor per fer-se absent”, perquè tots, ella també, “posem tants vels davant la cara / que no volem que ens descobreixin”. Així i tot, el nostre amic narrador reconeix l’admiració profunda pels esperits lliures com el de l’amiga: “Admiro tant aquells, com ella, que han fugit / sense haver-se deixat ajustada la porta! / Tanquen, desapareixen. Noblesa d’esperit: / no et fan ni un sol retret, se’n van amb dignitat, / no es giren per mirar-te; la sang freda els irriga”. Per concloure, encara que sigui paralant d’una altra dona literària, que l’amiga “envellirà / sense ser mai del tot d’un home”. Perquè no li agraden les submissions absurdes, ni les convencions tronades, per això li deia, ella: “‘Si mai em veus fer servir bolso, / faries bé de no parlar-me / de retirar-me l’amistat”. I li ho deia perquè “veia en les bosses de les dones / ‘un signe de coqueteria / humiliant, de servitud: / l’esposa i mare, entre les claus, / el dècim de la rifa antic, / compreses i xocolatines / hi du guardades les pastilles / per l’àcid úric del marit”.

El protagonista reconeix els seus anys d’ostracisme afectuós: “Un cos que es va sentir massa anys / encaixonat, lluny del desig d’un altre cos (del d’una dona). / Si va arribar a hivernar; la pell!: era l’agulla de la por / que la peixia amb anestèsia / que no païa mai del tot-“. Ai, la joventut, anys d’indecisions, de pors, d’accions irreflexives i belles alhora. Sí, el nostre amic narrador, ho reconeix: “Jo era dos anys més jove que ella, / i no sabia gaire cosa / de satisfer el desig del cos”. Viure l’amor, quin gran què. La consciència d’un foc que, just pel fet de cremar ardent, també, massa aviat, s’apagarà: “Què pesa més: / l’amor que sents o el munt de cendres / en què comença a convertir-se?”. I així i tot, el narrador és conscient també que “temps a venir hauria d’entendre / que de la mort en neix la vida”.

Dos fets, però, semblen expulsar del paradís de la innocència els joves amants. L’ún ja el sabem tots (la separació inevitable), l’altre, la mort. En aquest cas els morts són dos joves cosins, víctimes de la sida: “Ja no podríem tornar enrere: el lloc que en dèiem paradís / -bosc calcinat, dos morts tan joves- / va esdevenir un jardí arrasat”.

Vetlla és també un compendi d’intertextualitat amb cites explícites d’autors molt diversos que han anat influint l’autor i que ara formen part de l’obra seva per explicar la història dels joves amants: Mann, Auden, Shakespeare, Alcover, Pavese, Manent o Hesse són només alguns dels noms de grans literats citats al llibre de Llavina, que també aprofita per reflexionar sobre els ressorts poètics de la llengua: “El jove sol enamorar-se / de la bellesa de la llengua. / Però es fa gran, i desconfia / de les paraules més boniques; i quan és vell, ve que abomina / el vers que imita l’art floral”.

Per què escrivim? Per què escriu Llavina? Per què escriu el narrador de Vetlla? Quina força reparadora tenen els seus versos?: “Escric / per salvar què? No pas els mots, / per descomptat / Potser / salvar-me jo? No, estic perdut./ He embarrancat en mi mateix. / Drama del cor d’un home: el peix / fora de l’aigua, que boqueja”. La conclusió, un allargar dins el temps inexorable allò que hem viscut, res més, pus transcendència: “No hi ha res a salvar amb un vers. / Només hi deixo el que conec”, és a dir, transmissió de sabers, memòria col·lectiva. Vida. Encara que el protagonista defuig els fracassos i les patacades com a insufladors d’experiència i maduresa: “I quin valor tran menyspreable / el que en diem experiència. / Quan ens creiem mestres de viure / i no hem tingut prou temps encara / de preparar la lliçó u”.

 A la fi, de l’escriptura, en queda només aquesta permanència en el temps, més enllà dels homes. Allò que queda escrit esdevé una nova realitat, ja separada i independent dels seus protagonistes, universal per tant: “Un llibre sobreviu a l’home, / que ahir l’obria i avui és mort”, i per això “s’escampa la biblioteca / d’un home quan traspassa, i tan- / mateix un llibre és un bé immoble.”

Aquesta voluntat de permanència més enllà de la mort és reflectida en la reproducció dels versos de The pillow book, el llibre que l’amiga i el narrador convertiren en marmessor del seu amor: “M’agradaria / quan jo no hi sigui, / que apleguessis / paraules com qui aplega llenya, / paraules meves, que estimava / les que de sempre preferia: / casa, ombra, cor, espelma, cos, / rosada, ànima, gos, planeta, / espera, i que hi calessis foc./Lentes cremant, en pujaria / un fum que , abans que t’encengués; / duria encara un darrer cop / la meva veu, de lleu quequeig, / al teu cor i a la teva orella. / Llegeix, quan mori, aquest poema. / Torna, llavors, a aquesta pàgina. / El teu son vetllaré, et seré / llibre fidel de capçalera”. I tanmateix en la distància els joves amants també intentaren salvar el seu amor invencible i ja derrotat alhora: “Uns anys fets de correspondència: / l’amiga lluny, absent l’amiga, / sentia que, escrivint-li, res / se n’acabava d’anar mai”. Esforç inútil: “No és veritat, les coses moren”.

El pas del temps no perdona i “tanta certesa esfereeix”. El narrador, passats els anys, constata que “el que era ferm, ara es doblega; / el que era esvelt, s’ha colltorçat” i recorda “massa el temps que l’erm / era un bosc gerd”. Un fet mal de creure per al narrador, que recorda l’època en què “ens arborava / la sensualitat i no érem / gens conscients del temps, encara”. No obstant això, el déu Cronos no s’atura de fer feina malgrat que sempre hi ha un temps “per creure que la vida durarà molt, i que a nosaltres / no ens caldrà pas endurar gaire / la gelosia ni el dolor, / ni humiliants privacions / de feina, de diners, de casa, / ni les hostilitats del cònjuge / o molt pitjor, l’avorriment / que, des de fa un munt d’anys, ens causa / haver-hi de conviure, haver / de compartir-hi una hipoteca, / l’àrtic desert de la nevera / i les arrugues del llençol”

Ell, que “no tenia disposats / els ulls ni el cor per la bellesa”, es demana si sabrem “respondre a l’amargor / quan vingui, si és que un dia arriba?”, com a ell li va arribar el dia que ella, “deliciosa de tan rara”, va sentir “el pany que va fer el so / de tancar bé, i ella es va perdre”. Quin sentiment amarg, de buidor! Quin dolor tan estrany: “No era pas ira, era la llum / del desencant”. L’arribada al món dels adults, dels qui viuen sabent tantes coses que no caldria: “Vaig viure el meu bateig de foc real, l’absència. / Jo, un bou ferit i trist; i ella, un peix que s’esmuny”. De què va servir, fins i tot mentre durava, voler fer d’aquell amor imbatible un amor perdurable?: “Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves, / i quin fervent treball amb estructures / que al cap d’uns anys es desconjuntaran”. No en quedaran més que records, versos potser: “I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt, i alhora, és fum”, i avui, en la distància dels anys el nostre narrador es demana “si mai vaig estimar la noia / o si només vaig admirar-la / perquè era, en tot, tan diferent”.

No és fins al final del llibre que el narrador aconsegueix capir aquell vers desassossegant, aquella ratlladura sobre el pronom em, allò que durant tants d’anys l’ha mantingut inquiet. Vetllaria, què vetllaria, si no la vetllava a ella, l’amor immortal? Ara ja ho sap. Ha vetllat els cossos que li han trescat la pell: “He vetllat cossos adormits de dona (dones que no m’interessaven gaire) / i he vetllat cossos que desitjava i que vaig estimar, i elles dormien com si jo no hi fos / eren els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis”. Però refet, també ha hagut de vetllar “per la salut i la vida dels fills / i em tocarà aviat vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen”. La vetlla que també s’estén cap a la poesia, com un altre dels puntals vitals del narrador: “I vetllo, des de fa molts anys, les armes / del meu particular combat poètic”.
I així, en la vetlla constant, es clou el llibre, sabent que sempre podrem tornar al record de l’amor invencible: “Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar”.
Recomanable per als qui s’agraden de recordar, tot rabejant-s’hi, amors de joventut.

One Comment Add yours

  1. Jesús M. Tibau escrigué:

    no acostumo a llegir gaire poesia, ho confesso, però aquest llibre m’ha enganxat i seduït des des primer moment

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s