“No hay caridad para las rojas”


Vola pensament amb ales daurades,
atura’t en els prats i els cims,
on s’olora la dolça fragància
de l’aire dolç de la terra natal

Així, amb tres actrius joves i belles, vestides de negre, amb vetes als ulls i a la boca, cegues, mudes, però cantant a la llibertat amb el Va pensiero de Verdi, comença el muntatge “Les llargues nits a Can Sales”. Ideat i dirigit per Antoni Galmés, i interpretat per Francesca Vadell, Mercè Sancho i Rosa Serra, va ser presentat ahir en forma de lectura dramatitzada al pati, estibat, del bar Xarop de Manacor, sota els auspicis de l’Associació Memòria de Mallorca.

L’espectacle pren alè i embranzida i se sustenta en el testimoni real de tres dones que hagueren de viure recloses a la presó de dones de Can Sales, a Palma. La història de Matilde Landa serveix de fil conductor. Els testimonis i les veus reals foren interpretats per la manacorina Francesca Vadell, esplèndida i encara mai prou ponderada, i per Rosa Serra, plena de força a la veu i ràbia a la mirada, colpidora cantant “A la ciutat de Nàpols” amb els ulls espirejant. Mercè Sancho, per part seva, executava amb delicadesa el paper de la investigadora jove que tresca dins la memòria malmesa de les heroïnes de Can Sales. La tasca d’historiadors com Margalida Capellà, David Ginard o Antoni Tugores ha estat clau en la recerca de Galmés per retre homenatge a la memòria de Matilde Landa i de les preses que hi convisqueren.

El primer testimoni el dóna, transportat per la veu de Francesca Vadell, Isabel Coll. Només la vaig veure una vegada, ara deu fer cinc o sis anys, o potser més: davant Can Sales, menuda, durant la ruta de la vergonya de Palma, amb una mirada nítida i amb un sentit de l’humor i una frescor que la protegien de les ferides d’aquells anys d’ignomínia. Per ella, Matilde Landa, presa comunista no batiada, va ser assassinada a la presó.

El segon l’aporta Francesca Llopis, tancada perquè es va negar a signar una declaració acusatòria contra el seu estimat, en Tomeu: “Jo no he signat res”, digué Llopis mentre retronaven immemorials els versos de la història de Mariana Pineda, l’heroïna liberal del segle XIX espanyol:

“¡Oh, qué día triste en Granada,
que a las piedras hacía llorar,
al ver que Marianita se muere
en cadalso por no declarar!”

“No hay caridad para las rojas”, deien les monges a les preses, que hagueren d’escoltar del capellà obscenitats com “vosotras las rojas sois como sepulcros blancos, que por fuera son bonitos y por dentro guardais la podredumbre”. De la seva vivència, Llopis en va guardar la malaltia permanent: “Tota la vida he estat malalta, he de prendre pastilles”. El coratge d’aquelles dones que visqueren la repressió tengué el preu de la por, de la humiliació i d’una vida interrompuda pel dolor i la barbàrie. Per Llopis, Matilde Landa se suïcidà, acorralada per les monges i els militars, que l’amenaçaren de retirar els beneficis que ella mateixa havia aconseguit per a les preses si no es deixava batiar.

La tercera de les dones, Francesca Pizà, na Pisqueta, era considerada pel comandament militar com una dona “d’esquerra extrema, desvergonyida i anticatòlica”. Li feren donar tot l’or, i a canvi li retornaren una creu de llautó amb el lema “Amo a España”. Pizà recordava les darreres paraules que adreçà a les preses Aurora Picornell: “Compañeras, no me dan la libertad, me llevan a la tumba”. Pizà recorda amb menyspreu sor Úrsula i també don Valentín Herrero. Recorda el tracte repressor que varen proferir a Matilde Landa, que es tirà pel mompeller de Can Sales. No morí a l’acte. Agonitzà durant quaranta minuts. El capellà, conta na Pisqueta, li demanà llavors que si es volia batiar estrenyés el puny. Ell mateix li va cloure la mà. I la batiaren.

La lectura dramatitzada es clogué amb una lliçó editorial i moral per part de l’autor potser massa explícita, mentre les tres actrius anaven trenant una bandera republicana que es contraposava a les vetes de la rojigualda inicial. I una darrera pregunta rebotant insistent pels escalons de la memòria: “Qui ensenya la història dels vençuts?”

Paraules, mirades, símbols. Sentiments a flor de pell. Memòria. Emoció. Veritat. I màgia. El misteri del teatre s’esdevingué una vegada més. Gràcies.

2 Comments Add yours

  1. antoni escrigué:

    Emoció compartida, Toni. I més, en un 18 de juliol en el què, quan veia aquelles dones a l’escenari -magnífiques, també com actrius- no vaig poder oblidar les 16 dones que moriren executades a Mallorca pel feixisme; sabent que de les 16 dones, 10 moriren a Manacor i que cinc eren manacorines. Cap altre poble pagà un tribut com Manacor.

    L’obra d’Antoni Galmés es representà un 18 de juliol, aniversari del començament de la resistència a la Sala d’homes íntegres, demòcrates de debò, com Andreu Estelrich, Joan Fullana, Joan Mesquida, Antoni Barceló… Tres dies d’heroica resistència, sense entregar el poder als colpistes, i encara més important: sense cometre un sol assassinat polític ni tan sols fer presos polítics, fins que arribaren els canons ce Ciutat i hagueren de capitular per evitar el desastre.

    No, definitivament no tots feren el mateix, no “todos son iguales y en la guerra todos hicieron lo mismo”. No és cert. Hi hagué gent digna, digníssima que pagà amb la seva vida o “llargues nits” a Can Mir, al vaixell Jaume I, al penal de Formentera o picant pedra al Valle de los Caídos haver tengut idees pròpies i haver cregut que el món avençaria mitjançant la igualdat, la llibertat, l’educació i la cultura.
    Pens que l’obra era un homenatge per a tots ells i, sobretot, per a totes elles. Jo ho vaig interpretar també així.

  2. Sabeu si la tornaran a representar enlloc?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s