“Somniant que no pares de néixer”


Una de les coses que més m’agrada de perdre’m en una llibreria és descobrir-hi un llibre que no m’esperava. Llegeixes les seccions culturals dels diaris, les crítiques literàries dels suplements dominicals, les novetats que s’hi cataloguen, segueixes l’actualitat literària per internet, i adesiara també per ràdio. Però, sense saber com, aquell dia entres a una llibreria i, plaf!, davant la cara se’t planta una novetat de la qual no tenies constància, i que et fa una il·lusió fora mida. En el cas d’avui, la novetat és Juny, la darrera proposta d’Amadeu Vidal i Bonafont, de qui ja heu pogut llegir dues crítiques a obres seves en aquest blog: “Enmig de tanta rutina, un oasi: el teu somriure lasciu per l’escot dels dies” i Crònica de la banyera: “Convé no enamorar-se d’un cos concret”. Si les llegiu ja veureu de quin peu calça la poètica de Vidal i Bonafont, i també observareu com de molt s’hi reflecteix el moment vital que li toca passar en cada moment. Si dels dos títols que us acab de mostrar es pot deduir un erotisme mesurat i una intrèpida lluita per assolir l’eternitat, ara, amb aquest Juny, Vidal i Bonafont ens endinsa dins el món aquós de la neopaternitat.

El llibre, com ja s’explica en el pròleg, parteix del pretext del naixement prematur del primer fill de l’autor, i de la seva lluita per la supervivència. Podríem pensar que es tracta d’una poesia vivencial, i molts, en sentir l’adjectiu, se n’allunyarien a la recerca d’altres versos pretensiosament intel·lectuals. S’errarien. Res del que s’escriu, en el fons, és ficcional. La imaginació, quan es deixa circular, no és més que una recreació infinita del que ja coneixem, del que hem viscut, del que hem après. Amb Juny ens passa que l’autor ens explica com és l’arribada al món d’una nova vida, però amb l’encert de saber-la fer transcendir i universalitzar. En llegir els versos de Vidal, tots som pares, tots patim, tots vivim una nova vida pendents d’una altra de novíssima.

Juny, que és el mes en què va néixer el protagonista de l’obra, comença pel principi, en aquest cas, la confirmació d’un projecte dins un predictor: “Dues ratlles roents, de color sí. El crit encès d’una flor subterrània, com sentir un gol des de fora l’estadi”. I després, l’embaràs, i el consegüent canvi en el cos de l’estimada: “Jo era un expert en el teu cos. I, de sobte, cada vespre n’he d’aprendre la mesura”. Sí, de sobte. Perquè és de sobte que passen les coses i arriba el moment del naixement prematur, de la infantesa primerenca, incerta, feblíssima, tendríssima, que provoca la formulació de l’interrogant tòpic (per què a mi?): “Sento el cop sec de maça que fa un jutge en dir la sentència d’un judici on m’han dut per equivocació”. El lector podria entretenir-se en la lluita dramàtica per la vida de l’infant prematur (“No et refredis més, batega, respira, satura’t d’oxigen, viu, salva’ns”), però, a parer meu, on excel·leix el poeta Vidal és en la poetització d’aquest fet, en la reflexió fonda sobre aquesta lluita i les seves conseqüències: “Dels teus pulmons depèn que les properes hores envelleixi brutalment o no. Respira, sigues la bomba que no esclata al fons del mar”. Els pares enrevoltant la incubadora i la reacció afectiva, miracle humà, frapen qualsevol lector: “Somnolent, acaronat a quatre mans, ens correspons disminuint el ritme cardíac a la gràfica del monitor, saturant oxigen a la sang, somiant que no pares de néixer”. I el clam per la vida s’hi explicita nu, engronsant-se entre realitat i poesia: “Com si t’hi anés la vida, respira, respira”.

El nou pare s’imagina com serà l’infant en la seva creixença i en el seu desenvolupament, per exemple a l’escola:  “Hi haurà papers per terra, xiclets enganxats al revers de les taules, noms i cors a les portes dels armaris, petjades de vamba a les parets, rebombori de cadires, vestigis d’huracans, insults a la pissarra, caricatures, obscenitats, guerra de guixos com una pluja d’estels fugaços, anarquia, caos a la vora dels cossos, interacció, tacte”. D’aquesta recreació de la crueltat adolescent, però, en sorgeix la lliçó en forma d’epigrama, de sentència definitiva, de lliçó paterna: “Hauràs après com el desig corromp l’ordre. No paris mai de sacsejar-ho tot”. Conscient, el pare, que el temps li ha rosegat l’esma per la lluita, passa el relleu al seu hereu; el relleu de la capacitat innocent de ser feliç, de ser ingenu per sobreposar-se a les adversitats amb un somriure d’aprenent: Després de la certesa de la salvació del nadó, el descans, l’alegria familiar, la tendresa permanent: “Has sobreviscut i fas del cansament el sinònim exacte de l’alegria”, perquè, ara ja sí, l’arribada definitiva de Juny a la vida ha estat com “ensopegar amb una flor i caure en un tou de gramínies”. I arriben les passejades pel parc, amb el pare orgullós, obnubilat, absort de tanta nova vida dins un cos tan petit, però capaç de fer desaparèixer de la percepció del progenitor qualsevol altre element de l’entorn que no sigui ell: “Només el respirar d’un nadó al cotxet, com en un búnquer de tendresa”.

Especialment graciosa i colpidora alhora és la forma com explica Vidal i Bonafont el paper del nou pare, en comparació al de la principal actora d’aquesta nova situació: “En sentir la mare que posa la clau al pany, t’atures en sec”. Discret, davant tot plegat, el pare es retira, ara ignorat absolutament davant l’aparició de la mamella alimentària: “S’encenen llums cap a la nostra penombra, s’apuja la calefacció, desaparec i no te n’adones”. L’home, davant tanta “discreció”, mira de consolar-se amb el seu paper tòpicament masculí: “En mi tindràs un nen secret per jugar a bàsquet amb pinyols d’oliva i el cubell d’escombraries situat en un racó estratègic de la cuina”. Però on vertaderament sembla sentir-se còmode el poeta-pare-Vidal és en el paper de passejador-de-cotxet-al-parc, vetlant temptacions sinuoses mentre s’entretén amb un sudoku: “Els pares gestem els fills sense cordó umbilical, a l’aire lliure, sota l’eternitat finita del sol, llegint de reüll el diari, espiant l’escot de les cangurs, creient-nos més atractius que mai entre impactes de pilota i bretolades que enyoràvem”.

Ja havíem parlat més amunt de les lliçons epigramàtiques i vitalistes del poeta al protagonista de vida incipient dels seus versos. Cal reincidir-hi i enumerar-ne unes quantes:

“Ara ets feliç i és lògic que ho siguis: ser el més jove és una assegurança d’amor, sense prima”.

“La felicitat és així d’absurda i despistada: no es recorda d’aturar els rellotges, crema com una bombeta en una cambra buida, desfigura el rostre d’un nadó fins a descatalogar-lo del paradís”.

“El temps, gaudeix-lo perquè no podràs conservar-lo”.

“Devasta l’alegria el més lentament possible”.

Però també hi ha la por del pare, la lliçó que alerta dels perills, de l’experimentació adolescent, de les drogues… i per això convida la criatura nouvinguda a viure, a riure i a tocar pells: “Accepta, només, el gust d’uns llavis, la veu nua, de menta, a l’orella, plaers evanescents que vinguin del tacte. Que tornis a casa a l’hora que vulguis. Que tornis”.

Tot plegat, suposa una contraposició amb la forma resignada de viure que ja tenen els seus pares, conformats al futur de veure’s créixer en una nova persona: “Només tu encara no has après a resignar-te. I és amb aquest combustible que ens encalces”. I és per això que mostra molt sovint una enveja sana per la innocència que, tanmateix, sap que un dia també el seu fill haurà de perdre: “Somriu, somriu ara que no et costa”. Somriu, ara que ja ets “còmplice de les coses pures”.

L’arribada d’una nova vida a la família sembla, també, provocar un canvi radical en la distribució del temps i el seu aprofitament. El nou pare ha posat el temps present dins una capsa i el lliura a la nova criatura, àvida de viure, llépola de temps. El pare-poeta ja no escriu, simplement ensenya a viure: “Versos que no escric mentre m’esborres el present amb pinzells de bava”. La nova criatura ha fet canviar el paper d’aquest jo poètic, fins ara avesat a fer de fill, d’amant, de marit, però no de pare, amb plena consciència de formar part d’una generació condemnada a cedir espai davant la flor esponerosa de la nova vida: “Vora teu sóc un fòssil que recobra la carn, el batec, la por de petrificar-me” perquè com més viurà el nou filló, menys vida li quedarà a son pare: “Et miro en blanc perquè la teva vida sigui goma d’esborrar damunt la meva”. I tanmateix, s’imagina el pare els propis ulls com els miralls on guaita l’infant indagador: “Ni que els omplis de ditades, cap mirall no t’estimarà tant”.

Però tot té un preu, i tant d’amor invencible, també ha d’implicar qualque feblesa: “Tu, només existint, m’has empeltat un taló d’Aquil·les, un segon cos on ferir-me després de mort”. El llibre es clou amb una referència al camí invertit que potegen pare i fill: “Jugant amb tu creixo enrere. En creuar-nos què passarà?” i un convit final a jugar “a visitar els llocs inexistents on tantes vegades s’han creuat pares i fills sense trobar-se”. No hi pot haver res de més bell, ni de més cert. Sense el joc de l’autoengany no serien possibles els junys del món.

Per als fascinats del viure.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s