Papallona, infantesa, cos, silenci, eternitat, anells, dolor, dolcesa, solitud, temps, final, mort. Esperança. Però mort. Aquests són els mots de Tomba de Lou, el descarnat relat de la mort de l’amiga de l’ànima de la poeta quebequesa Denise Desautels. Vaig arribar al llibre després d’assistir al lliurament, fa uns mesos, dels premis Cavall Verd de poesia, que atorga anualment l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Antoni Clapés, va endur-se’n el de traducció gràcies a la versió catalana d’aquest llibre colpidor.
La mort, aquesta acompanyant absent, que ens sotja i que no volem veure. En la nostra vida forçadament feliç, pretesament ingènua, miram d’amagar l’inevitable. I mai, ens sembla, acabam d’estar preparats per a la pròpia mort, ni per a la dels éssers que més estimam.
El volum que avui comentam, pren la forma de la prosa poètica, però no per això abandona un cert rigor formal propi de les propostes versificades. Així, cadascuna de les pàgines del llibre és composta per vuit línies (en podríem dir versos?). En total, el volum està dividit en onze poemes que deambulen per la malaltia i mort de l’amiga estimada i pel dol posterior que se’n deriva.
El pas del temps és present de manera continuada en tots els poemes i s’hi vivifica en els noms dels mesos, des del juliol (“el teu cos de juliol sorprès en la seva tranquil·litat”), en què es diagnostica la malaltia, fins al desembre, data del decés. Des de bon començament, l’esperança, gairebé inversemblant, impossible, però imprescindible, s’erigeix en el ferro roent per aferrar-se a l’endemà: “La mort existeix, ho saps prou bé, però fas anar la teva esperança com un ganivet”, perquè “el futur t’interessa”, perquè la vida que t’han dit que s’ha d’acabar no és, encara completa, perquè sempre, sempre, sempre, et quedaran mil coses encara per fer. És així que davant la notícia del temps comptat, neix el desig d'”una gran porció d’eternitat, un segle concret, per atrapar aquest demà”. Sempre l’esperança, encara que ferida: “Fins i tot la teva esperança, eco tèrbol que sobrevola el llit, rebota damunt els llençols, s’esmicola contra la teva espatlla, el polze, les parpelles, i en cada rebrot, s’atenua, s’alleugeix finalment, com pols suspesa en la humitat d’una cambra amb la finestra cega”.
Però, davant l’amargor i la certesa crua, “de vegades passa la dolçor i la retens”, encara que “es mor arreu, ja ho saps, i el sofriment és prolífic arreu”. I mentre el mal va rosegant per dins, el viatger indomable, acabat el viatge, ja l’espera: “Ulisses balla a casa teva, traslladat en el temps”.
Altres referents clàssics com Sísif, condemnat a pujar eternament la roca rodona a la muntanya i tornar a caure (“en cada temptativa el teu cos, deshabitat de sobte, tornarà a caure”), o referents pictòrics com Caravaggio o Magritte són habituals en el llibre. En el procés del dolor cap al final dels dies, l’amiga, la papallona, l’alter ego de l’autora “voldria comprendre tantes coses” que “es faria artista si calgués”, en un intent de copsar la realitat d’una altra manera, de cercar una nova mirada que donàs explicació o consol al que, per a la raó, no en té. Obscenitat i arrogància, esdevenen substantius tacats d’adjectivació per qualificar una situació que mena a la desraó, tot i ser real, palpable, irrefutable: “Travessada per l’obscenitat de la realitat, esdevindràs il·legible”, mentre la malaltia avança: “El mal ja ha fet niu, el mal insisteix, et rosega”. L’amiga s’aferra a la vida amb la dignitat que dóna la certitud de les coses: “‘Viure, viure’, dius, sospesant els mots”, o també, “que se t’alliberi el cos d’aquest rosegador voraç, que s’interrompi l’acceleració de la catàstrofe i et retornin naturalment el teu aire de dona viva, l’esplendor, els impulsos”.
És interessant el retorn a la innocència de la infantesa, cercant el recer dels dies càndids, l’aixopluc de la memòria mitificada: “La infantesa s’estén rere teu”. No sols l’amiga, sinó també l’autora, es rabeja plaent dins l’aigua mansa d’aquells records comuns, dins la remembrança de l’origen d’un amor que mai s’haurà d’esvair: “Duien un trofeu: la infantesa als dits, com els seus anells. Voluptat o subterfugi contra els efectes a llarg termini de l’erosió”. Sí, la infantesa com a escut etern davant l’instant massa fugaç.
L’agonia també és escenificada per Desautels, en una mostra de la fortalesa de la consciència humana, de la seva dignitat, i del seu coratge, cercant viure, encara que sigui amb dolor: “Vius, inventes, t’estremeixes, sofreixes cada segon teu esculpit pel dolor”. I per això, “a unes hores de la teva fi, papallona meva, això no s’assembla gens a una mort”, malgrat la presència abassegadora de la dalla, que fa néixer l’atenció de la malalta: “T’inquietes, em dius que em cuidi, m’interrogues molt, vols saber què passa al món de fora”. L’autora es refereix a l’amiga com a papallona, i no crec que aquest fet sigui gratuït: la papallona que vola, lleugera, que fuig inabastable, i també la papallona fruit de la metamorfosi, que deixa de ser cuc (tan vinculat a la mort) per esdevenir bellesa etèria.
I malgrat que “vols negar fins a la desraó, fins al final, l’estrangeritat absoluta dels fets”, com dira Pavese, “vindrà la mort i tindrà els teus ulls”. Amb una bellesa tendríssima, Desautels ens desgrana l’instant potser més cinematogràfic, el que marca la fi física de l’amiga, el de la mort, la blancor i l’escalfor d’un cos que l’autora no es resigna a perdre: “Les puntes dels dits enfonsades en el pèl-roig emotiu de la teva nuca, allí on se t’ha concentrat tota l’escalfor del cos. Darrera sensació de tu, viva”. I la ploren, i la viuen, i la perviuen, en uns instants de comprensió impossible: “S’ha hacabat’, diem per tu, clamem en lloc teu, ens esforcem a omplir de sons el buit de tu en aquesta realitat sense cap ni peus”. “Brollen onades de llàgrimes, la desmesura, els furors i vertígens, una assemblea entorn teu, la inconcebible absent, immòbil al fons del llit i de la cambra”.
S’ha acabat. La certesa ja és una realitat i ara caldrà caminar amb el dol a l’esquena: “I després? Tanmateix hi haurà un després? Un endemà? Una estació següent? Altres octubres?”. Els qui queden, la qui queda, viu amb la mort a dins i ara li costa comprendre com els altres en poden ser tan aliens: “Per les voreres, la gent anava i venia com si el gènere humà hagués de ser immortal”.
I ara que l’amiga ja no hi és, queden, com sempre, tantes coses a l’aire… La primera, l’amor, “el trencaclosques no resolt entre l’una i l’altra, unides des de l’origen per les seves mirades d’infants perduts”. L’absència física, però, penetra els dies de dol, des de l’arrel fins a la darrera fulla de l’arbre del temps, i és compensada pel record, per la presència permanent en cadascun dels gests, de les coses, de les petites coses, i de les grans: “Tu vigorosament dreta, el teu cos als quatre vents, les teves ales, i una corrua de primaveres i gestos elementals que tornen a prendre vida entre objectes domèstics, en el desenvolupament ininterromput dels segons”, o també “els meus ulls veuen els teus objectes com perden el nom. Coses desconsolades que roden per l’interior de la meva casa buida -malgrat els calaixos plens, les parets, la teva veu, les teves restes”
El cel esdevé arrogant, fals, inversemblant, el lloc on no-viu l’amiga robada: “Aquest vespre no m’allargues la mà, restes a distància, morta intocable, encimbellada al capdamunt del teu fals cel”. Aquest paradís que ens havien explicat diàfan ara és un erm ombrívol: “En un cel mal il·luminat, giravolten encara ales de corb, quan caus, tu, per darrera vegada”. La desesperació davant aital solitud esdevé desconsol despullat: “Per mi, papallona meva, res ja no és possible: ni desenllaç ni clariana a l’horitzó, i la meva ombra, avui separada de la teva, vacil·la sola entorn el teu record”. El desempar esdevé irracional i reclama el retorn, malgrat saber que no serà possible: “Torna, papallona meva, abaixa lesales, vine més a prop, a frec, i auxilia’m”. El record de l’amiga esdevé, doncs, únic motiu de viure, talment l’arbre d’Alcover, que sols viu “per plànyer lo que de mi s’és mort”: “Jo encara existeixo, perquè et crido”. Sense l’amiga, l’autora mor, però reviu, també, alliberada, encara que arrabassada, desarrelada d’allò que donava llecor al seu viure: “La teva mort em mata, papallona meva, i la teva mort m’allibera, i la teva mort m’arrabassa”.
El llibre, doncs, és concebut com una catarsi, com una teràpia per fer sortir del pot el monstre agre de la mort i poder-lo omplir de dolçor: “Que surtin d’una vegada les meves frases més autèntiques, més carregades d’emocions fortes, tanmateix soles enfront del teu silenci”. L’autora descobreix, a la fi, que és en el seu record que perviurà l’amiga estimada, que és en la seva memòria, i en les seves paraules, dites i escrites, que podrà conferir continuïtat a la qui ja no hi és. Com en una fotografia que marca la mortalitat de l’instant: “El nostre futur, al cap i a la fi, és immòbil, els nostres gestos perduraran”. Però també en una actitud vital ferma i conscient: “Ets allà i jo ens continuo”, i ho fa perquè així s’hi sent obligada: “T’inclines vers el meu cor, l’estrenys i plores, violent, fortissimo, i reclames eternitat, reclames compassió, quan tot cau com mosques”.
Us transcric aquest fragment, extens, però bellíssim, del retorn al record, de la perseverància de la presència, de la mort inacabada: “Arribes sense avisar, t’infiltres pertot, et mous, lleugera, de vegades fent ziga-zaga per entre els meus objectes, els fregues, deixes que els dits hi llisquin, els dits polze i cor coincidint en el llom d’un llibre o damunt l’esquena del gat gris-ferro, amb un brot d’api a les dents, et bellugues somrient, et bellugues trista, les pupil·les ben obertes a la nit, fuges a l’ombra, encuriosida, atreta per les olors d’alfàbrega, de tomàquet i d’all, amb la dringadissa dels teus anells i el frec perfumant del teu vestit de seda per sobre les cassoles. Ensumes la salsa pebrada, tastes, rosegues, tritures el julivert amb les dents, et mous, golafre, et mous aèria, de vegades corres, ovles, t’esmunys entre plantes i leixes, els rínxols pèl-roig dels teus cabells caient dolçament damunt d’un esquelet esprimatxat”.
Ja ho sap, l’autora, que el cop ha estat dur: “Envelleixo sola, cada vegada més de pressa des de la teva mort”, i tot i que hi és molt present “aquesta imatge nostra que sura, falsa, amb un buit a dins, desembre, pany tancat a doble volta”, a mi m’agrada pensar que hi haurà encara un espai per a la dolçor, una fotografia acolorida, un record suau: “Les teves mans rodones, plenes a vessar d’albercocs”.
L'estenedor 
Deixa un comentari